Fangoria, el duo de pop electrònic format per la cantant Alaska i el músic valencià Nacho Canut, va actuar anit a la 9a edició del festival Sons del Món. La cita gairebé va omplir l'aforament d'un festival urbà i amable que està tenint lloc des de finals de juliol a la Ciutadella de Roses. 

Alaska i Canut van presentar a Sons del Món el seu darrer treball, l'EP Existencialismo pop (Warner, 2021), un disc amb cançons pròpies, després de la doble entrega Extrapolaciones y dos respuestas 1989-2000 i 2001-2019 (Warner, 2019), dos reculls de versions d'altres artistes amb el que van celebrar els trenta anys de vida de la banda. Amb aquest doble llançament, Fangoria va voler recrear el Pin-Ups (RCA, 1973) de David Bowie, on el cantant anglès va rendir tribut als artistes que el van inspirar durant la primera part de la seva carrera; però la iniciativa de Fangoria va ser rebuda amb força fredor. És cert que el projecte Fangoria fa anys que ha perdut el punch amb què van saber acaronar durant dues dècades les tendències de la música de ball més pionera; però en els darrers treballs s'han apropat amb prou solvència a textures sonores de la mà de productors com Jon Klein o Guille Milkyway (La Casa Azul).

El duo va arribar a Roses amb un gran desplegament audiovisual de vídeo i llum, i amb l'acompanyament musical de Jesús Horror a la guitarra i Rafa Spunky al baix –qui també feia un notable acompanyament vocal a Alaska–. A la posada en escena cal sumar-hi el concurs de dos ballarins que complementaven les coreografies de la cantant.

Puntual, Fangoria va arrencar el concert amb dues cançons de nova fornada: "¿De qué me culpas?" i "De todo y de nada", just abans que Alaska agraís la celebració del festival, malgrat les complexes condicions per a celebrar-se. Cal dir que l'electrònica de ball de Fangoria és una temptació molt elevada per restar tot un concert assegut a la cadira, però en general el públic va saber-s'hi resistir. D'entrada, el duo va etzibar bona part de l'artilleria amb l'himne tecno-pop "Geometría polisentimental" i la versió de La Casa Azul "La revolución sexual", molt ben rebuda pel públic, just abans de donar pas al darrer senzill de la formació, "Momentismo absoluto", i a una cançó hereva del so Pet Shop Boys com "Fiesta en el infierno". 

Fangoria van combinar versions d'artistes que admiren –"Soy yo" de Marta Sánchez, "Historias de amor" d'OBK, "Desafíame" de Ríos de Gloria, "Coches de choque" de Javier Corcobado, "Los amigos que perdí" de Dorian o "Llorando por ti" de Minerva– amb cançons dels seus darrers treballs com "Disco Sally", "Espectacular", "Fantasmagoria" o "Satanismo, arte abstracto y rock'n'roll"; aquesta darrera culminada amb una versió instrumental acid house que rememorava els seus primers anys de singladura, quan els smileys eren alguna cosa més que un joc de caràcters en els teclats.

Poques referències al passat de la formació, però totes inevitables: "Miro la vida pasar" –del ja llunyà Arquitectura efímera (Dro East West, 2004)– i l'èpica "Dramas y comedias". I és clar, a l'imbatible cançoner dels anys d'Alaska y Dinarama (1982-1989): "Rey del glam" –una cançó que hauria excel·lit Marc Bolan i que van mesclar amb la recent "Un boomerang"–, la gòtica "Perlas ensangrentadas", "Ni tú ni nadie" i "A quién le importa", veritable banda sonora de les pistes de ball de la dècada dels vuitanta.

El festival tancarà l'edició d'enguany amb les actuacions, d'Amaral –avui divendres–, i demà dissabte de la cantant catalana Aitana, amb les entrades exhaurides.