En la recerca de nits fresques, aquestes vacances he anat a parar al Pallars Sobirà, just una setmana després que finalitzés la 30a edició del Dansàneu, flamant Premi Nacional de Cultura, i un bon exemple de festival musical que ha sabut reinventar-se, adaptar-se al territori i oferir una programació singular fora dels circuits habituals de les capitalitats culturals del país. Després del Dansàneu, l'oferta musical de la comarca es concreta en alguns concerts del Festival de Música de la Vila de Rialp, així com d'altres del Festival de Música Antiga dels Pirineus. Fent una recerca per tal de trobar algunes alternatives musicals, Twitter em va dirigir a un concert de La Ludwig Band a Bernui, un poble que fins aleshores desconeixia, dins del terme municipal de Sort, format per set cases i l'església de Santa Maria, a més de 1.200 metres d'altitud.
 
El concert formava part d'una programació musical denominada 'Agost Cultural a la Vall d'Àssua', del qual enguany es compleix la tercera edició, i en què durant dues setmanes hom hi pot trobar un concert gratuït a cadascun dels pobles que conformen la vall: Bernui, Seurí, Sorre i Altron. La iniciativa va partir d'unes veïnes de la vall d'Àssua, que van voler apropar concerts de música popular moderna per a la gent que viu tot l'any als pobles, la majoria dels quals són d'edat avançada. Per això, la selecció de grups intenta crear un vincle intergeneracional a través de la música. La proposta es finança a través d'un ajut de l'Ajuntament de Sort, i d'una degustació de formatges de la formatgeria Montsent de Pallars i vi del Batlliu.
 
Puntuals, La Ludwig Band va aparèixer a l'escenari de l'era de Casa Bringué, un espai digne de formar part del programa 10.000 fogueres de Nando Cruz. No arribàvem a les cent persones, però l'aforament previst –respectant la normativa anticovid– s'havia quedat petit, i el públic va ocupar també el carrer que donava accés a l'espai. Un concert presidit pels set gegantons de Bernui, que conferien al recinte un aroma d'allò més màgic.
   
No sé si em repetiré a l'hora d'explicar qui són i què fan La Ludwig Band. A banda de ser –segons ells– el 'segon millor grup d'Espolla', la seva existència és tota una reivindicació musical. Són un cop de puny damunt la taula que es desfà de cinc dècades de pop en català, per enllaçar directament amb el Pau Riba més orgànic, amb el Sisa d'Orgia (TiC, 1971), amb Els 3 Tambors de Jordi Batiste o, en definitiva, amb el pop-folk de finals dels seixanta i principis dels setanta, deutor de la feina que va fer el Grup de Folk. No sé si el pop nostrat ha tingut algun moment de creació –tant líric com músical– més inspirat que el d'aquella dècada (1968-1978); però segur que cap altre haurà deixat una petja intergeneracional tan forta. La Ludwig Band proposa un vol emocional cap aquella època, amb un so que ens recorda poderosament a Bob Dylan & The Band. Està clar que Quim Carandell no és el cantautor de Duluth, i encara menys Lluc Valverde és Garth Hudson, però els seus concerts resulten una experiència del tot recomanable, com així va resultar la cita de Bernui. Fins ara han publicat dos LP interessantíssims, editats per The Indian Runners: Al límit de la tonalitat (2020) i el recent La mateixa sort (2021), amb cançons indispensables com "S'ha mort l'home més vell d'Espolla", la història d'amor homosexual entre soldats "Quan les hores no portaven enlloc", "Ara què la passa (Monsieur Important)", o "Cançó núm. 8 'Te'n recordes?'". No han vingut a reinventar el pop… però amb ells, el pop de casa nostra és ara un lloc francament més habitable.
 
L''Agost Cultural a la Vall d'Àssua' seguirà el proper 17 d'agost a Seurí, el 19 a Sorre i el 24 a Altron –on, si us hi apropeu, heu d'aprofitar l'ocasió per visitar 'La botiga més petita del món'–. Ara per ara, la programació és una incògnita, però es desvetllarà dilluns vinent. Si sou a la vora, mireu de fer-hi cap.