El sorprenent grup mallorquí de poesia electrònica és un projecte vehiculat a través de la veu del cantant, lletrista i recitador de slam poetry Sion Moyà. En el debut com a Maisurt, Ous amb cargols (EscenaMusic, 2021), que es publica avui mateix, treballen en l’art del que és grotesc per convertir-ho en un producte estètic. Ens ho explica Moyà.



La proposta de Maisurt es basa en les lletres improvisades i les experiències a l’'slam poetry' [50% poesia i 50% interpretació] del professor i filòsof Sion Moyà. Quin és el resultat?
A l’hora de recitar l’estil és potent i planer, i sobretot directe. Les lletres són meves, tot i això hi ha hagut una feina d’adaptació, els textos han sofert variacions i hi hem introduït la veu cantada que implica pensar d’una altra manera a l’hora d’escriure. De tota manera, Maisurt és un conjunt de set persones, en el qual totes som indispensables.

Quin circuit té la poesia i quin la música? 
La poesia té molts circuits. Els recitals tradicionals són endogàmics i quasi sempre hi assisteix la mateixa gent, però l’slam poetry és una competició que aglutina molta gent a Barcelona i Madrid, per exemple. El nostre principal objectiu és acostar la poesia a un públic no habituat als recitals poètics, aportant un esperit electrònic i contemporani.


El primer senzill, “Senalles foradades”, comença recitant i acaba amb una atmosfera 'disco'. Sou de tenir la mà foradada?
[Riu] El problema de viure el moment és que t’adones que va seguit d’altres moments i, clar, cal gestionar-ho. “Senalles foradades” és un cant a l’absurditat de la vida i la nostra voluntat irrefrenable d’ordenar el caòtic univers que ens envolta. Però també de l’absurditat de les relacions humanes, les mirades rares, els missatges a mitges i la incapacitat que tenim per comunicar el que pensem de manera fidedigna. Ara bé, no tenim un punt de vista estrany, simplement intentem llegir entre línies, anar un poc més enllà. Estirar els límits.

Al tema “Testosterona” feu una autoavaluació de masclisme i egocentrisme?
Aquesta cançó pretén ser una crítica al concepte de masculinitat que culturalment ens han inculcat des de petits i que el feminisme teòric ha volgut desconstruir. Alhora, recalca el rol servil en què ha quedat relegada la dona en aquest discurs. La veu de Joana Guiscafré aporta melodies que fan que les lletres llueixin molt més, entre la música i la poesia.


A la cançó “Mallorcan Way of Life” quina és la vostra postal alternativa? 
És una crítica a com hem malvenut l’illa durant tants anys. I també és una reivindicació d’elements de l’imaginari illenc que formen part de la idiosincràsia de Mallorca. Els jubilats angloparlants i les madones de portal, per exemple, són dos personatges llunyans entre sí però alhora molt propers. La postal dels indígenes de la qual parla la lletra està elegida perquè de vegades tenim aquesta sensació com a la foto del grup, a l’estanc de Can Andreu des Molí, a Binissalem. Som, com diu Joan Miquel Oliver, “animalets d’un zoo”, i per tant hem d’evitar utilitzar la cultura mallorquina per a un simple mercadeig.

Un altre tema és la tecnopop i rockera “Casi muertos”. La música serveix per enlairar les paraules i que arribin de la millor manera possible, com si fossin spoken word? 
A l’hora de treballar per compondre els temes, la idea del productor i bateria de la banda, Xim Cànoves, ha estat moure’s en un power-pop en què la veu de na Joana Guiscafré passa al capdavant, aportant un punt de dolçor, per després introduir-hi fortes pinzellades de psicodèlia i la meva recitació descarnada. Volem incomodar l’oïda amb un so estrident per després donar alguna cullerada de mel.


Quins són els referents musicals, més enllà de l’electropoesia dels també balears Jansky?
Som set membres procedents d’ambients molt diversos. Per anomenar algunes influències, podríem citar LCD Sound System, The Parcels, Phoneix, Foals, Nada Surf o Iseo & Dodosound.

I d’escriptors o rapsodes? 
Jo tinc un tuit fixat que diu: ‘Tu tan Bad Bunny, jo tan Enric Casasses’, perquè és una de les meves fonts d’inspiració, a més d’altres poetes com Andreu Vidal, Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal, Alejandra Pizarnik o J.V. Foix. Però, tot i que sembli contradictori, som més de narrativa que de poesia. Una de les tradicions que més ens interpel·la en el pla literari és el realisme brut de Raymond Carver, John Fante o Charles Bukowski; així com de filòsofs i crítics com Zygmunt Bauman, Slavoj Zizek, Remedios Zafra o Mark Fisher. Ara bé, som més propers a trajectòries no tan centrades en la publicació escrita, com ara Jansky. No ens agrada la pedanteria intel·lectual.