Una dècada i mitja després d’haver participat al concurs Operación Triunfo, el cantautor de pop badaloní David Ros és un gran constructor de lletres i melodies comercials. El seu segon disc, Estimant salvatge (U98 Music, 2021), vol ser una recepta miraculosa i optimista per agafar força en uns temps difícils. L'àlbum es podrà escoltar en directe a la sala barcelonina Luz de Gas el 12 de novembre.



Has patit més nervis amb aquest segon disc que amb el primer, 'Ara' (U98 Music, 2020)?
David Ros: Si fa o no fa, igual. Treure un disc sempre és guai, i de nervis en realitat n’he tingut pocs. El que em creava ànsia era ensenyar les noves cançons i veure què n’opinava la gent. La veritat és que no tenia cap pressió, perquè al capdavall faig la música que m’agrada. A més, són cançons comercials i la majoria de la gent sol escoltar-les en diferents situacions. Si a mi m’agraden, ja estic content.

Què vol dir 'Estimant salvatge'? 
D.R: És una manera de dir que tot va bé, i més tenint en compte aquesta època pandèmica que estem vivint. Cal aprofitar la vida. El disc és un carpe diem salvatge perquè ens tornem bojos d’amor. Segueix la línia del missatge de les meves cançons, que parlen d’alegria, optimisme, bon rotllo i amor.

Estimar de manera salvatge també significa agafar la natura com una font d’inspiració?
D.R: Sí, m’agrada molt la natura. M’inspira i em serveix per veure el món des d’una altra òptica, i més ara que feia tant de temps que estàvem tancats. Suposo que, inconscientment, amb les noves cançons he buscat una obertura i he viatjat uns anys enrere quan podíem recórrer el món tranquil·lament sense cap problema i gaudíem de la natura.

Les lletres segueixen el teu optimisme habitual. Però no creus que hi ha nous matisos més profunds i personals? 
D.R: Hi ha cançons amb cadències més lentes i lletres més reflexives, però he seguit la mateixa línia. He ampliat el concepte amb el soul i una lírica profunda i sentimental. Per exemple amb “Tu i jo”, que he creat i interpretat amb la meva companya Clara Roldán. No havíem fet mai cap tema junts per a un disc i em fa molta il·lusió perquè parla de la nostra història.


Si fas autocrítica, com a compositor has notat una evolució a l’hora de fer les cançons? 
D.R: El primer potser era un disc més enfocat a ser escoltat, que tenia cançons més enganxoses i mainstream. En canvi en aquest altre treball sí que els tres temes més radiofònics de rigor hi són i m’agraden, per descomptat, però també hi ha cançons amb un aire diferent. Per tant, diria que hi ha una evolució i que és sobretot cap endins.

Això potser és simptomàtic del fet que vas trobant el teu so i estil. 
D.R: Correcte. Fa molts anys que componc, però en aquest projecte en solitari sento que estic avançant. Així i tot, encara em queda un llarg recorregut per acabar de trobar el que realment m’agrada i em fa sentir genial. Cal seguir treballant, perquè anem pel bon camí.

Sonorament també s’hi nota força evolució.
D.R: Sí, perquè he buscat fer una volta més a la sonoritat. Per exemple, “La por” ha estat produïda per Kquimi Saigi, que té un estil diferent del meu productor habitual i de la resta del disc, Albert Solà. He buscat nous sons i he volgut experimentar fent cançons amb cordes i amb vents. Aquests matisos donen a les cançons un aire molt folk que mola molt.


“Després de la tempesta” té una lectura molt universal, la lluita contra la pandèmia. 
D.R: Se li pot donar aquest sentit, si vols, però la vaig escriure amb un altre sentit i fruit d’una experiència personal. Els consells i l’aprenentatge serveixen per a totes dues situacions. Quan hi ha moments dolents sempre has de pensar que després n’arribaran de bons, el temps ho cura tot. Però la veritat és que, analitzant la lletra, també pot reflectir la mala època que hem passat i que ara sembla que tot comença a fluir una mica més. És un missatge d’optimisme per tal de tirar endavant.

També és veritat que com a oient cadascú interpreta les cançons com vol o com pot. 
D.R: La gent agafa les cançons i se les fa seves. Si la persona que ho escolta no ha passat cap mala època en els últims temps, pot deduir que és per la pandèmia. I, al contrari, si li ha passat alguna cosa dolenta, pot pensar que es refereix al seu malestar personal. Jo mateix miro de fugir del tema recurrent de la pandèmia, perquè crec que ja s’ha utilitzat molt.

En qualsevol procés creatiu l’artista s’exposa explicant experiències pròpies, i la manera de fer-ho també és molt personal. És la millor manera per connectar amb el públic? 
D.R: Evidentment. Hi ha artistes que especifiquen i posen noms i cognoms a les històries, i altres que ho deixem més obert perquè així el públic quan les escolti se les faci seves.