La vida artística de Joan Vila és del tot variada. El músic de Marratxí combina a parts iguals teatre i música dins de diverses bandes balears com Xanguito i Roger Pistola. Però des de l’esclat de la pandèmia, va embarcar-se en un nou projecte totalment diferent als anteriors: en solitari i sota un nom dels seus àlies d’adolescència, Mon Joan Tiquat. Aquest any, el resultat ha vist la llum en un extens treball de 16 cançons titulat Es temps i sa llavor (autoeditat, 2021), que l'ha convertit en guanyador del primer premi Art Jove 2021, celebrat el mes passat al Claustre de Maó. Aquest guardó li donarà l'oportunitat tant de finançar els següents passos del projecte com d'actuar en dues cites ben especials al llarg del 2022: les festes de Sant Sebastià de Palma i la Fira B!. Parlem amb ell al voltant d'aquest guardó acabat de rebre i del seu treball debut.

Primer de tot, moltes felicitats pel premi Art Jove 2021.
Moltes gràcies. Estic molt content d'haver rebut aquest premi. Estic en un molt bon moment professional, amb moltes ganes de gaudir els projectes i gires que tinc per davant. Tot i així, però, és un pèl irònic rebre un guardó jove just ara que he arribat a la trentena... [RIU].

Investigant una mica, he vist que has fet bastant teatre i també has estat implicat en diversos projectes musicals.
Durant molt anys he viscut professionalment entre la música i el teatre, ja que és un perfil polifacètic que va molt cercat. Actualment encara form part de Xanguito, amb qui tenim una agenda ben atapeïda, i de Roger Pistola, amb qui la cosa està més calmada. El cert és que des que vaig tornar de Barcelona que no he parat de treballar!

Com va sorgir aquest projecte en solitari?
Tota la meva vida he estat treballant per a altra gent. Sempre he tingut una vena per dirigir projectes i sempre procuro donar idees allà on participo i col·laboro. Però, en l’àmbit musical, mai havia tingut temps de liderar-ne un. Ja feia anys que intentava guardar algun cap de setmana per poder iniciar un projecte d'aquestes característiques, però al final, si sorgia un assaig urgent amb 4 o 5 persones més, sempre hi acabava anant, ja que no volia sobreposar els meus interessos individuals. Però quan va arribar la pandèmia, i es va parar tot, vaig dir: "Ara és la meva! El món m'està dient que tinc temps". I llavors va néixer aquest projecte, que parteix d'un recull de temes que tenia guardats dins d'un calaix des de feia aproximadament 5 anys, juntament amb alguns temes que vaig escriure a propòsit per al disc.  
 
Quin ha estat el motiu per a recuperar aquestes cançons que tenies guardades des de fa tant temps al calaix?
Tenia ganes de compartir aquesta música, i sobretot, de gravar-la, ja que si no és així es perd amb el pas del temps. Quan era més petit, ja sigui perquè no hi havia els mitjans, o bé perquè pensava que no calia, no gravava les cançons que feia. I ara, m'encantaria poder-les escoltar, per molt imperfectes que fossin. Ara, en realitat, mantinc el mateix propòsit: que d'aquí a 10 o 20 anys, pugui recuperar com pensava i tocava el Joan d'avui en dia.

D'on ve aquest singular joc de paraules que utilitzes com a àlies?
Prové de quan era petit. Com que el meu nom té dues síl·labes [Jo-an], cercava un nom que acabés amb -jo i un altre que comencés amb an-. Amb an- n'hi ha moltes, però amb -jo només conec banjo i monjo. I així va sorgir aquest joc de paraules amb 'monjo antiquat'. A més, quan era adolescent ja vaig fer servir aquest nom per signar els vídeos que penjava durant els inicis de YouTube o, posteriorment, en un musical professional en què jo vaig escriure el guió dramatúrgic. M'agrada el nom perquè descol·loca a molta gent. Joan Vila em sembla avorrit i seriós, mentre que, Mon Joan Tiquat conserva el nen que porto a dins.



'Es temps i sa llavor' ha estat un treball que has cuinat tu mateix? 
L'he fet tot jo sol a excepció de l'últim procés del màster, que el vaig portar a l'estudi del meu millor amic d'infància, en Toni Morales. Tots dos vam començar a fer música plegats quan teníem 15 anys, però, ell es va acabar dedicant més a la producció musical i ara té un estudi que es diu Monoboost. Li vaig encarregar la masterització perquè jo no en sé i necessitava algú que tingués els recursos d'un estudi de gravació per fer-ho bé. D'alguna forma, crec que encarregar-li a ell el màster ajudava a tancar el cercle del meu univers musical. Estàs content del resultat que heu aconseguit tu i en Toni?
El treball d'en Toni va fer que l'àlbum no sonés a un disc totalment autoproduït en un estudi casolà. Jo he aportat la part més bruta i crua mentre que en Toni ha aportat la part més pulcra i neta del món musical comercial. Personalment, consider que és una d'aquelles gravacions en la qual no canviaria res. Crec que envellirà molt bé, la veritat.
 
Escoltant el disc costa de classificar o etiquetar el teu estil...
Quan la gent em pregunta de quin estil és el disc els responc que és tan sols la meva música. En realitat, crec que els estils no existeixen. Són caixetes que nosaltres mateixos construïm per classificar la música. De fet, jo jug a no tenir estil, a descol·locar i, en definitiva, a obrir fronteres i a experimentar. Hi ha mil possibilitats de fer música i jo n'he volgut fer amb una proposta arriscada. A nivell comercial, un treball de 16 cançons, amb durades ben diferents i canvis inesperats, només pot agradar a un reducte petit de gent.

Per tant, entenc que t'agrada aquesta indefinició estilística?
Sens dubte. Estem obrint nous camins i noves portes. És com una pintura abstracta difícil de definir, però que alhora t'atrau. Això és el que a mi m'agrada i al que estan reaccionant moltes de les persones han escoltat el disc. Jo el que vull és que la gent no quedi indiferent amb el meu projecte i que, al final, ajudi a impulsar la disciplina musical.

Suposo, però, que de totes formes tindràs alguns referents musicals en els quals t'has emmirallat, oi?
Jo vinc molt de la música clàssica, ja que ma mare és cantant d'òpera. M'he empassat molta òpera, moltes simfonies i em flipa tot el romanticisme pianístic... I més tard, amb 16 anys, vaig descobrir bandes com Muse o Radiohead que, amb les seves mescles, em van fer descobrir que hi havia moltíssimes possibilitats sonores. A mi m'atreu la música que no entenc, aquella a la qual de primeres no acabo de trobar-hi el què, però que en reescoltar-la, em va agradant més i més.
 
El disc obre amb "Adaptació al medi" i "Filosofia de l'absurd", dos temes amb certa dosi de nihilisme. Tenen tots dos a veure amb la pandèmia?
"Filosofia de l'absurd" té vora 4 anys. El vers "que difícil és sentir-se viu dins de tanta vida" va ser de les primeres frases i melodies que em van rondar pel cap. De fet, va ser un dels primers temes que vaig gravar. En canvi, a la idea d'"els ideals adolescents s'adapten", d'"Adaptació al medi", li vaig donar forma durant la pandèmia. Són dos temes que es toquen, però és que crec que és un poc la meva pàtina. Quan m'obr en canal per començar a cantar, m'acostuma a sortir la vena més negativa. Soc bastant pessimista per naturalesa, però cada dia faig un esforç brutal per ser optimista. Hem de passar-nos-ho bé, perquè malgrat que tot és una merda, tenim una sort increïble de ser aquí.  

Com serà el teu espectacle en directe?
Per al concert de l'Art Jove em vaig haver de posar les piles i amb poc més d'una setmana, em vaig preparar un espectacle totalment en solitari. La idea inicial era que si guanyava, pagaria a quatre músics i tindria una banda. Però el concert totalment en solitari va agradar tant que ho mantindré en aquest format. Al final, ser un sol músic envoltat d'instruments i fent malabars canviant d'un a l'altre és el meu tret diferencial. També cal afegir que el concert només va ser de mitja hora. Ara el repte és mantenir el nivell en un concert de més durada i afegir-hi també el component teatral. I per aconseguir-ho, la meva idea és envoltar-me de tècnics que agilitzin i dinamitzin l'espectacle.