La cançó que obre el disc, "La noche que olvidé mentir", la cantes al costat del Colectivo Panamera, un trio format per un madrileny, un argentí i un polonès fent cúmbia. Cantar amb La Pegatina t'ha fet conèixer moltíssima gent?
I tant, La Pegatina és un grup aventurer i melòman, fan de conèixer noves músiques i noves cultures, i integrar-les. Pel camí es coneix molta gent amb qui tens afinitats musicals. Colectivo Panamera és un grup que, just després de treure la cançó en comú, han decidit separar-se. Sort que els ho vaig demanar abans!
A “Altas nubes” són les germanes càntabres establertes a Madrid, Repion, les que canten amb tu. 'Repion' vol dir baldufa; la vida de músic té molt de girar com una baldufa, de joc?
De ben segur que sí. La Marina de Repion és la guitarrista de Mikel Erentxun i algú em va dir que escoltés el seu projecte. Des d’aleshores hi estava enganxat. La vaig conèixer quan em vaig trencar una cama al setzè aniversari de La Pegatina, a Madrid. Em van enguixar, i ella era la infermera que em va portar les crosses... En veure-la, vaig fer de fan. Temps després li vaig demanar la col·laboració.
L'argentí Francisco Lago, de Cruzando el Charco, t’acompanya a "Porque me lo dicta el corazón". Has trobat una ànima bessona a l'altra banda de l'Atlàntic que també es mou només pel cor?
El Fran té molt ADN La Pegatina, amb ganes de moure’s i fer amics per tot el món amb l’excusa de la música. Ens vam conèixer quan els Auténticos Decadentes ens van pagar un billet fins a Mèxic per fer una cançó en un estadi amb setanta mil persones. A l’hotel vam decidir fer un parell de covers que es van viralitzar molt i després vam fer gira conjunta.
"Agua de mayo" la cantes amb Guillem Roma i és una cançó nascuda en el confinament. Què et va fer pensar aquell període sobre la teva trajectòria?
Fa temps que soc fan del que fa el Guillem. Té molt de llatinoamericà i molt de català al mateix temps, i em sembla una fusió meravellosa. El confinament va fer que totes les estratègies de futur caiguessin i tothom pogués improvisar i arriscar-se. Aquells dies a casa a mi em van fer entendre que estava donant massa temps al grup i que tenia una vida massa atrafegada socialment i necessitava estar sol de tant en tant. I la cançó crec que va una mica en aquesta línia de pensament.
A "Ella de normal no me llegó" hi canta amb tu la banda madrilenya Club del Río. Ells porten quatre discs i tu uns quants més, és difícil mantenir-se en el món de la música popular i seguir fent ballar el personal (i més després de la pandèmia)?
La clau està a renovar el públic mentre tu segueixes evolucionant. Els que som músics de directe hem de témer l’edat del públic, no la nostra. La gent creix i deixa d’anar a veure concerts, i ve gent més jove amb qui potser no connectes tant. També estem en un moment en què, si deixes de tocar durant 2 anys, desapareixes del mapa. Per sort, La Pegatina fa molts anys que toca a molts països i aposta per ser universals
La cançó que fas amb la cantant andalusa de Huelva Marta Soto, “No era amor”, és un cant de decepció més que no d'amor. Cal cantar a l'amor sense tants idealismes?
Aquesta és una cançó que vaig compondre per a Pastora Soler, i que finalment no es va quedar. És un tema que m’agrada molt perquè explica com sortir d’una relació tòxica i l’alliberament que se sent després. Per això el videoclip és una parella que dansa i ell la va portant a ell a la foscor a poc a poc. La Marta Soto em sembla una cantant molt portentosa, hereva de cantants com Vanessa Martin o Malú, però amb una forma de fer més actual. Fa temps que escolto la seva música i vam pactar la col·laboració en un Skype molt divertit.
"Efaristo" amb Mr. Kilombo és un agraïment en tots els idiomes, començant pel grec del títol. Necessiteu donar gràcies a la vida sovint els músics? Que sigui en grec el títol té algun simbolisme?
Mr. Kilombo deu tenir, més o menys, els mateixos anys de carrera que La Pegatina, i fa anys que el seguim i ens agrada. En els últims anys ha fet un parell de discos molt top i ens hem anat trobant més que mai pels escenaris. La cançó parla del troleig al qual estem sotmesos els músics i, per això, donem gràcies a la gent que ens tracta bé. És massa fàcil atacar a les xarxes, i és difícil trobar gent agraïda i carinyosa.
Durant la primavera del 2020, en ple confinament, també vas coescriure "Lluna de vent" amb la mallorquina Clara Fiol.
La creació de “Lluna de vent” va ser el moment més màgic del confinament. No sé com ho vam fer. Tinc un record vague del procés, però encara puc sentir l’emoció que va ser crear-la. De fet, a la Clara no la vaig poder conèixer en persona fins fa poc. Aquest disc és un buidatge de cançons que fa temps que estan en mi. Necessito que surtin perquè en puguin entrar de noves. Són temes que tenia per a La Pegatina i que no van entrar al disc, però que a mi em motivaven molt. I volia que quedessin enregistrades.
A "Bajo la mirada de Madrid" hi col·labora Pedro Fernandez ‘Razkin’ (el dels càntabres La Fuga). Cantàbria i Madrid són dos llocs que has visitat molt en les vostres gires?
Ha estat una casualitat que hi hagi tants grups de Madrid, però imagino que a Barcelona i Madrid és on hi ha més músics, per estadística. De totes maneres, la indústria de la música a Espanya treballa sobretot a Catalunya, a tot el Llevant i al País Basc; la resta és més residual i has de ser molt conegut per anar a tocar a l’interior i pobles de Castella com fem nosaltres. El Pedro ‘Razkin’ el coneixem de cada cop que anem de concert a Pamplona, i de tocar amb La Fuga. De fet, em van convidar a participar al 25è aniversari del grup i en van enregistrar un disc en directe.
.gif)
.gif)
