El bandautor bisbalenc Jaume Pla ha volgut donar una volta més a la seva ja extensa discografia, combinant en el seu darrer treball Ludwig (Bankrobber / Seed Music, 2021) el domini de l'arquitectura del cançoner pop amb l'obra del compositor alemany Ludwig van Beethoven (1770-1826). La proposta va merèixer el Premi Espai Ter, concedit per l'Espai Ter de Torroella de Montgrí, fet que li ha possibilitat l'enregistrament del disc i l'estrena, el passat 31 d'octubre, a l'equipament empordanès.

La proposta de Mazoni no és pionera; artistes com els seus admirats Beatles a "Because" –cançó construïda a partir de la inversió del "Clar de lluna"–, Billy Joel i John Lennon emprant la Patètica a "This Night" i "Grow old with me" respectivament, Wendy Carlos amb els passatemps electrònics de la pel·lícula A Clockwork Orange o Walter Murphy amb "A Fifth of Beethoven" –per a la banda sonora de Saturday Night Fever–, han utilitzat i rebregat l'obra de Beethoven per a cobrir-la d'estètica pop. Pla, però, ha volgut anar un pas més enllà i ha dedicat un disc sencer a desconstruir part de la seva obra. Per a fer-ho, a més de la seva banda habitual –Miquel Sospedra al baix i Aleix Bou a la bateria–, el bisbalenc ha requerit els serveis d'Emili Bosch –de b1N0– per a la producció i l'ús de sintetitzadors i programacions.

Per a la presentació davant el públic gironí, que va omplir la Sala de Cambra de l'Auditori, a més de Sospedra, Andreu Moreno es va fer càrrec de la bateria i Adrià Bravo va ampliar el power trio amb el piano i teclats. El concert va començar posant bona part de la carn a la graella amb "Zombies", primer senzill del disc, i una cançó convidada a instal·lar-se en el repertori de Mazoni, en la que utilitza diferents fragments de l'obra beethoviana per parlar de la necessitat de moure'ns i canviar constantment. La van seguir "Davant la pantalla", amb uns esplèndids jocs del piano de Bravo i "No pateixis", construïda sobre les cordes de l'op. 68, Pastoral. Canvi de guitarra acústica per l'elèctrica, i revisió de cançons més antigues com "Membre fantasma" –amb Bravo interpretant el riff de clavicèmbal–, i una celebradíssima "Eufòria".

Mazoni va tornar al darrer disc amb una de les seves cançons més discretes, "Aldarulls emocionals" –i la seva melodia inspirada en el "Clar de lluna"–, "Pollastres sense cap" i la cançó que tanca Ludwig: "Adéu", amb l'op. 13 Patètica com a leitmotiv. A continuació, un tram acústic amb les magnífiques "El dubte", "Pedres" i "Sol", trencat abruptament per l'enèrgica "Caputxeta" i "No ho puc fer per tu", inspirada –igual que el recent llibre de Cristina Masanés Eroica (L'Avenç, 2021) en la simfonia núm. 3 de Beethoven, l'op. 55 Heroica.
 
"La promesa" i "M'han sortit dues ales" –l'única cançó repescada de l'anterior disc Desig imbècil (Bankrobber, 2019)– van donar pas a la recta final del concert, amb "On vull estar" i la brillant "És veritat perquè és bonic", amb Sospedra bromejant sobre la necessitat d'una partitura per a reproduir amb el baix la línia melòdica de la Simfonia núm. 7 op. 92. Fi del concert amb la contagiosa "T'estimes?" i la popular "A.I.L.O.D.I.U.".

Els bisos van incloure la versió de Nina Simone "Ain't Got No - I Got Life" –reconvertida en "La puta vida"– i "Ei, que surt el sol!" com a fi de festa. La insistència del públic va forçar que Jaume Pla tornés sol a l'escenari per a interpretar la preciosa "Purgatori" acompanyat només de la seva guitarra acústica. 

És d'agrair la inquietud de Mazoni per a donar una nova volta a la seva proposta musical que, malgrat no ser innovadora –ni buscar-ho– ha donat com a fruit algunes de les cançons més rodones del pop en català d'aquest segle. La feina de Pla, complementada per la continguda i efectiva producció d'Emili Bosch, han creat un univers sonor que no tinc clar si agradarà gaire als amants de la música clàssica, però és probable que obri les portes a altres experimentacions en aquesta línia, que vull convidar que beguin del ric cànon català. La conversió al directe de Ludwig pateix de la rigidesa de l'ús de sàmplers i claquetes, però alhora mostra frescor i no desentona en absolut amb la resta de repertori del músic bisbalenc, que ha aconseguit reinventar-se amb fortuna de la mà de l'eterna música de Beethoven. De clàssic a clàssic.