Nascut Tomeu Oliver i conegut arreu com a Tomeu Penya, aquest músic de Vilafranca de Bonany és un dels músics més reconeguts de l'illa de Mallorca. Amb una densa història musical prèvia, el seu èxit va començar a arribar-li quan va decidir cantar en català les seves pròpies cançons. A ell li devem èxits tan especials com "Mallorquins i catalans", "Plou", "Havanera" o "Illes dins d'un riu", que han seduït diverses generacions. Posseïdor d'una veu de gran personalitat i abillat sempre amb el seu inconfusible capell, porta tota una vida omplint els escenaris dels Països Catalans. Tot això l'ha fet mereixedor del premi Enderrock a la trajectòria, que va rebre dijous passat a Palma.

Ja fa més de 50 anys que vas començar…
Com a cantautor, menys. El primer disc és de 1980. Però abans era un rocker.

Quan vas tenir la primera guitarra?
Als 12 anys jo ja sabia solfeig. Estudiava en un col·legi que n’ensenyaven i em resultava molt fàcil. Hi havia altres al·lots que ho passaven malament, però a mi m’agradava. La primera guitarra que vaig tocar va ser d’un senyor que tenia un bar i me la deixava. Després el meu pare me’n va comprar una.

Ja et fixaves en algun guitarrista?
No. Estava fascinat per la música. Escoltava tot el que arribava i m’agradaven molt The Beatles i l’Elvis. Jo anava a escola de guitarra clàssica i escoltava tot el que sortia…

El primer grup a quina edat el muntes?
Ben aviat. Ens dèiem Els Mallorquins i vam arribar a gravar un disc, Hollydays in Mallorca (Fonal, 1966) quan ja tenia 17 anys. Eren quatre cançons en castellà que vaig compondre jo. Em sentia molt compositor. Al cap d’un any ja feia cançons en anglès i en mallorquí, però no estava de moda i només el podíem parlar en família.



On tocàveu?
Encara no tenia 16 anys i ja era professional. Va coincidir amb el bum turístic i tocàvem a hotels. Jo havia d’entrar per darrere perquè no tenia l’edat de treballar. Tocava i tornava a sortir per darrere.

Després coincideixes en un grup amb Joan Bibiloni.
Sí. Ens dèiem Harlem i hi havia grans músics. Fèiem una cançó en mallorquí que es deia “No puc dormir” però no la vam gravar mai. Realment, quan vaig començar a fer cançons en mallorquí va ser al primer disc en solitari.

A l’estiu tocaves a hotels i clubs de Mallorca… i a l’hivern?
Me n’anava per Europa, sobretot darrere qualque estrangera amb qui havíem passat moments molt bons i ens havíem mig enamorat. Anglaterra, Noruega, Suècia, Dinamarca, Alemanya… cada any un país diferent.

Tot això ho expliques molt bé a la cançó “Rock & roll (els millors anys)”.
És molt curteta. En quatre minuts no es podia explicar tot! Per mi va ser molt difícil perquè volia dir moltes més coses i no m’hi cabien. Em van quedar per dir coses tant o més importants que les que ja explico. La melodia és de Kevin Johnson i la lletra, meva.

Hauràs de fer-ne una segona part.
Noooo! Les segones parts mai no són bones!


Has rebut molts premis al llarg de la teva carrera?
Us puc assegurar que en tenc una vitrina molt grossa tota plena i que al pis de damunt de casa n’hi tenc molts més. A Banyoles i a Reus tenc dos amics que me'n guarden uns quants més.

Fan il·lusió?
Sí. Tots els premis fan il·lusió, però tenc tantes plaques que ja no sé on les he de posar. Els premis importants em fan il·lusió perquè em fan veure que alguna cosa dec haver fet bé.

El premi Enderrock a la trajectòria te’n fa?
És clar que sí. Hem fet molta part del camí junts i jo tenc una estimació grandiosa per ENDERROCK.

Series capaç de dir amb quin de tots els moments professionals que has viscut et quedaries?
És completament impossible. He fet milers de concerts i quasi tots han estat fantàstics. Faig el que m’agrada, expresso els meus sentiments i a més em paguen. M’han fet ric de coneixements i de sentiments fent només el que més m’agrada. Si no m’haguessin pagat per fer aquesta feina i jo hagués estat fuster, advocat o pagès, segurament hauria pagat jo per poder fer el que faig. Jo vaig néixer músic i el que més m’agrada és compondre cançons i ser a l’escenari.