El seu debut com a músic es va produir l'any 1972 quan va guanyar el primer premi al Concurs de Promoció de Noves Veus de la Cova del Drac. Però no és fins el 1974 que va aconseguir enregistrar el seu primer treball, un senzill d’Edigsa que contenia dues cançons: "No convé que diguem el nom”, sobre un poema de Salvador Espriu, i "Decapitació XI", sobre uns versos de Pere Quart. Totes dues cançons serien incloses després als discos oficials, encara que tornades a enregistrar.
L’encert de les musicacions i la fenomenal interpretació van cridar l’atenció de Joan Molas i Núria Batalla, que ben aviat el van incorporar a la seva escuderia. Per aquest motiu el vam trobar molt sovint fent les primeres parts dels concerts d’altres artistes, com a teloner, especialment de Lluís Llach.
Habitual de les Sis Hores de Canet (hi va actuar en tres ocasions), la seva vida artística va fer un petit tomb després d’una actuació a Andorra el novembre de 1974. Aquell dia també estava anunciat Lluís Llach, a qui no es va permetre sortir de l’Estat espanyol. A Ramon Muntaner, que sí que hi va ser, la policia espanyola va responsabilitzar d’un suposat incident amb una bandera espanyola. A partir d’aquell moment va ser sistemàticament prohibit a Catalunya, fet que va motivar una gira per Itàlia contractat pel diari L’Unità: “Aquí no podia cantar, i allà vaig actuar en llocs petits i també en alguns concerts multitudinaris, com a Palermo davant de 30.000 persones, amb Fabrizio D'André”.
La carrera discogràfica de Muntaner té dos moments àlgids, amb l’edició de les cançons "Cançó de carrer” (1975) i "La Plaça del Diamant" (1983). Tot i que el cantant també recorda amb complaença altres cançons, no li molesta aquesta simplificació. "Abans em sabia greu, ara no -reconeixia el músic en una entrevista amb Enderrock a finals de 1999-. Tots ho fem. Quan anava a un concert de Leonard Cohen i no cantava “Suzanne”, m'enfadava. A més, són dues cançons ben construïdes i que van significar molt”.
Rodatge d’una escena a l’envelat del film 'La Plaça del Diamant'. Foto: Josep Maria Contel - Taller d’Història de Gràcia
Entre els seus concerts més destacats hi ha el del seu debut al Palau de la Música Catalana, el 10 octubre de 1976 a les 7 de la tarda. Aquell dia Muntaner, acompanyat de Jaume Martínez, Lluís Vidal, Santi Arisa, Quim Casas i Albert Moraleda presentava el seu segon LP, Presagi (Edigsa, 1976). Les entrades es van exhaurir ràpidament i alguns dels seus seguidors van fer una llarga cua d'hores, abillats amb sacs de dormir per passar la nit. El recital va ser tot un èxit i va consagrar Muntaner com una de les grans veus del moment.
A finals de la dècada dels 80, Ramon Muntaner va deixar de cantar. Va ser una decisió personal o s’hi va veure abocat? "Una mica les dues coses. Em vaig proposar de treballar com a gestor. Sempre he pensat que la gent que té responsabilitats al món de la gestió ha de conèixer l’altre costat. Quan vaig acceptar la feina vaig decidir deixar de cantar perquè penso que les dues coses no són compatibles. Després del seu pas per la Generalitat, on va endegar Ressons i va ser el responsable de projectes com Els dijous al Regina, la posada en marxa de L'Espai, la direcció del Mercat de Música Viva de Vic, i dels concerts del Palau Sant Jordi (rock català del 21 juny del 91, Raimon, Dharma), Muntaner ha estat delegat de l’SGAE a Catalunya.
La seva imatge com a cantant va indissolublement lligada a la del rebel de cabells llargs que oferia. Una imatge totalment oposada dels darrers anys: cabells curts, americana i corbata. Segons l’artista, això no volia dir que hagués quedat absorbit pel sistema: “Entenc que hi ha gent que ho pensi, però en el fons és un tòpic. Són més importants les actituds internes que no les externes. He conegut molta gent que externament semblava rebel, però que tota la seva rebel·lia era de marca, i gent que porta corbata que no és de marca i que té una actitud personal molt més interessant.” Tot i aquestes afirmacions, Muntaner admetia que durant una època va fer militància d’aquella estètica: “Encara em sento identificat amb aquella semblança. Aquella foto va ser una imatge potentíssima i poderosíssima. Sempre li he agraït a la Colita.”
El 10 de febrer del 2018, BarnaSants va retre homenatge a Ramon Muntaner amb un espectacle en el qual diversos artistes cantaven les cançons. Hi van ser Joan Manuel Serrat, Gemma Humet, Borja Penalba, Sílvia Comes, Enric Hernàez, Eduard Iniesta, Roger Mas, Rusó Sala, Túrnez & Sesé, Coses i Joan Isaac. L’enregistrament es va publicar al disc Cançó de carrer. Cantem Ramon Muntaner (Picap, 2019).
.jpg)
Ramon Muntaner rodejat d'amics a l'homenatge que se li va fer el 2018, 'Cançó de carrer'. Darrere, a l'escenari, l'acompanyen Sílvia Comes, Eduard Iniesta, Joan Manuel Serrat i Joan Isaac Foto: Juan Miguel Morales
Discografia
Ramon Muntaner (Edigsa, 1974) SGLes dues primeres musicacions: Espriu i Pere Quart.
Cançó de carrer (Edigsa, 1975) LP
Antologia de poetes musicats, de Palau i Fabre a Ventura Gassol. Un disc de debut impressionant.
Presagi (Edigsa, 1976) LP
Primer monogràfic fet per cap artista sobre versos de Miquel Martí i Pol. El disc va sortir abans que el llibre que els contenia.
Croniques (Movieplay, 1977) LP
Nova antologia de poetes catalans. Inclou la regravació de les dues cançons que hi ha al seu primer single.
Veus de lluna i celobert (Movieplay, 1978) LP
Disc conceptual sobre la infantesa amb textos de Joan Ollé.
Balades i cançons (Movieplay, 1979) LP
Musicacions de Joan Salvat-Papasseit i de Josep Maria de Sagarra. Amb una versió catalana de Chico Buarque i dues peces instrumentals.
La Plaça Del Diamant (BSO) (Belter, 1982) LP
Banda sonora de la pel·lícula de Francesc Betriu basada en la novel·la de Mercè Rodoreda.
El pas del temps… (Edigsa, 1982)
Sobre poemes de Xavier Bru de Sala i Joan Ollé.
Fugida (PDI, 1988) LP
Darrer disc del cantant, sobre poemes de Vicenç Villatoro.
.jpg)
.gif)
.gif)
