Com tots els grans artistes, Pau Riba no deixava indiferent. Geni i guru musical i vital per a alguns; artista barrut que tenia veu de regadora per a d’altres. El cert és que, agradi o no, ningú no pot discutir la magnitud de la seva obra ni la seva influència a les generacions posteriors. Va començar enarborant la bandera del folk, però tal com havia fet Bob Dylan al festival de Newport, va electrificar la seva música convençut que el rock era la música del moment. I també com el cantant de Duluth, l’obra de Riba té un pes literari importantíssim, de gran qualitat. La majoria de les seves cançons resisteixen la prova del cotó de qualsevol estudiós de les obres poètiques de les grans veus catalanes.  I encara un tercer punt de connexió entre tots dos artistes: tant un com l’altre sempre han fet la seva sense pensar en el 'què diran' ni en complaure ningú.

La potència de les primeres cançons de Riba i en general de tot el disc Dioptria (Concèntric, 1969-1970), considerat el millor disc en català de la història, ha camuflat altres obres d’envergadura. Ell mateix ha reclamat més atenció per al disc Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), convençut que és l’expressió de música autènticament popular. Afegim-hi també discos com Licors (Movieplay, 1977), Transnarcís (Edicions De L'Eixample, 1986), De Riba a Riba (Taller de Músics, 1994), Nadadales (Matriu-Matràs/Columna, 2001), Mosques de colors (DiscMedi, 2013) o Ataràxia (U98 Music, 2020) i tindrem un dibuix aproximat de la seva identitat musical. Però en Pau era més, molt més i la seva faceta d’escriptor tampoc no és gens negligible.

Aquesta tardor se li va diagnosticar un càncer de pàncrees, una malaltia irreversible i que té una evolució força ràpida. La seva resposta ha estat una gran lliçó. On altres s’amaguen i es compadeixen, ell va plantar cara i es va esforçar per mantenir activitat. Va corregir galerades del seu nou llibre, va intensificar l’enregistrament d’un nou disc i va fer tants concerts com va poder.

A la contracoberta del seu primer disc, Taxista (Concèntric, 1967), un Pau Riba de 19 anys esbossava una biografia que acabava amb un ‘i un dia em moriré’. 55 anys més tard i amb una gravíssima malaltia diagnosticada, feia una vida tan normal com podia i assegurava que no tenia cap intenció de morir-se.

Gràcies Pau per tant, per les lliçons de vida que ens has donat fins al final.