A finals de l'any passat, el cantautor establert a Andorra Juli Barrero va presentar el seu debut discogràfic Líquid (autoeditat, 2021): un EP de quatre cançons en què la cançó d'autor i el rock prenen força a través d'un fort arrelament al Pirineu del Principat. Ara fa dues setmanes, des d'Enderrock vam presentar en estrena el seu primer videoclip, "Dones d'aigua". L'audiovisual, que ja havia rebut premis en diversos certàmens musicals internacionals, va obtenir novament quatre premis més el passat 8 de març al Rome Music Festival, superant així les expectatives del cantautor. Avui, coincidint amb el Dia de la Constitució a Andorra -que es va aprovar en referèndum ciutadà el 14 de març de 1993- us tornem a presentar en primícia un altre clip del músic: "Plou a la Massana".

"Plou a la Massana" és un cant vitalista i inspirador a partir dels paisatges de les muntanyes andorranes. Amb la pluja com a element simbòlic, el videoclip "convida a deixar de banda un món altament tecnològic per a reconnectar amb tot el que ens ofereix el contacte humà i la natura", explica Barrero. A l'audiovisual, el músic s'enfunda en diversos rols que van des d'un operari que desconnecta la xarxa elèctrica fins al posat de bluesman que el cantant pren dalt dels cims massanencs. El clip -realitzat amb el mateix equip que a "Dones d'aigua"-, ha assolit fins a tres nominacions a diferents festivals internacionals de música, com ara el ja mencionat Rome Music Festival, el Lift-Off Global Network de Londres i l'Indian World Film Fest.


"Plou a la Massana" parla del teu paisatge actual, La Massana. T'influeix tanta pluja a nivell creatiu?
“Plou a la Massana” parla d’aquells amb qui convius, aquells qui et somriuen pel carrer, aquells a qui caldrà que ajudis algun dia i que hi seran quan et calgui un cop de mà. La pluja hi apareix com a metàfora de netejar-nos d’allò que és superficial per retrobar-nos amb el que som quan marxa tota la brutícia: persones, essència. Ens necessitem els uns als altres.

Allò local ho vius o ho vols compartir de manera universal?
Salvador Dalí deia que “cal ser local per a poder ser universal”. A mi el sentiment “local” se’m confon una mica, perquè soc “local” a La Massana i a Andorra, però també soc “local” al Pirineu: a banda i banda de les fronteres respirem el mateix aire, ens escalfa el mateix sol i ens rega la mateixa pluja. I també soc local a Catalunya, no podeu imaginar el salt que em fa el cor quan, passant vora Sant Joan de Vilatorrada, veig la silueta de Montserrat.

Ets manresà. Des de quan vius a Andorra?
Vaig arribar a Andorra a finals de novembre del 97. Era molt jove i pujava a la recerca de neu i noves experiències. L’1 de desembre del 1997 vaig començar a treballar a la botiga d’Instruments musicals Marrugat, el que va fer que de seguida conegués i connectés amb l’escena musical del Principat, i és clar, a interactuar i a tocar amb músics del país. Jo venia de Manresa, on gent com Gossos o Beth ho estaven començant a petar molt fort de veritat, i on la música es vivia amb molta intensitat. Arribar a Andorra va ser una mena de reset. A Manresa hi estava genial, però a Andorra va ser un començar de nou.  



Aquest tema forma part d'un EP autoeditat: 'Líquid'.
Sí, el fet que sigui autoeditat fa que el treball es limiti a 4 temes. He rebut subvencions del Govern d’Andorra, de la SDADV i d’Andorra Business, però produir discs i material audiovisual és molt car, i més encara si vols dotar un projecte de valors afegits com és la presentació estètica i elevar al màxim possible la qualitat en cadascun dels passos del procés. Per elaborar aquest treball tenia aproximadament una quinzena de temes acabats i potser una vintena d’idees sense concretar. Podria haver triat enregistrar 10 cançons rebaixant-ne molt la qualitat, o bé intentar treballar amb els millors productors i músics possibles, fent un treball més curt per compensar. I aquesta va ser la meva tria. A Líquid hi ha participat gent d’altíssim nivell. En els apartats tècnics, hi ha la mà dels productors Miquel Coll i Manu Chalud, però també les mescles de Jordi Armegol o el mastering de Juanjo Muñoz. Tots ells són primeres figures. Però també he pogut treballar amb músics de la categoría del Pepo Lopez, Nacho Lesco, Miguel Ballester o Toni Mateos.

El videoclip que estrenem avui és un dels dos audiovisuals que acompanyen l'àlbum i que has treballat amb Hèctor Romance.
Amb l’Hèctor hem fet un exercici d’equilibri financer, i amb un pressupost ajustadíssim l’equip ha realitzat dues autèntiques obres d’art, i ara aquestes peces estan començant a recórrer els festivals de curtmetratges i videoclips. Però amb l'Hèctor la cosa ve de més lluny del que la gent pot imaginar. El 2017, va rodar Impacto, un curt on em va encantar el treball que va fer, sobretot perquè va usar molt pocs recursos i molta creativitat. Anys més tard vam coincidir a la pel·lícula El Fred que crema del director Santi Trullenque -que és l’adaptació de l’obra Fred de l’Agustí Franch-, que té un repartiment impressionant. Allí vaig fer-hi un parell d’aparicions cantant i el retrobament amb l’Hèctor em va fer tornar a despertar l’interès pel seu talent. Ara a Andorra passem un moment increïblement dolç en la creació audiovisual, amb directors com el José Pozo, l’Eli Terri o el David Moreno, entre altres, tots ells amb un talent increïble. Però jo tenia moltes ganes de treballar amb aquell qui em va fascinar anys enrere amb la seva mirada.


Et planteges el projecte més com a obra d'art que com a disc a l'ús, amb una finalitat comercial?
No crec que l’art hagi d’estar renyit amb la comercialitat. De fet, m’encantaria vendre moltíssims discs. I el fet que aquests discs es venguin, ni els traurà ni els afegirà valor artístic.