entrevistes

Cabot: «Per a un artista de Mallorca és complicat fer un concert en solitari a Catalunya»

La banda de Marratxí ha presentat el seu segon llarga durada, 'Ofici'

| 19/04/2022 a les 10:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Cabot, entrevistes, edrbalears, actualitat
Cabot
Cabot | Joan C. Arbós
El grup de Marratxí liderat pels germans Josep i Miquel Cabot presenta el segon llarga durada, Ofici (Produccions Blau, 2022), al qual ha incorporat les cançons de l’EP Premium (Blau, 2021). En només quatre anys de vida Cabot ja ha estat finalista del concurs Sona9 2018 i ha guanyat dos Premis Enderrock Balears com a artista revelació i millor cançó (“Llengües”). Al talent compositiu del quartet –amb la guitarra de Pablo Alegría i la nova bateria de Bernat Company– se li ha sumat l’experiència i la projecció de Toni Pastor, un dels compositors i productors més reputats de l’illa, que s’ha integrat a la banda com a guitarrista, arranjador i director musical. Amb el nou treball, el grup ha fet un salt de qualitat indiscutible gràcies a peces com “S’arquitecte”. A més, hi col·labora un dels referents del pop balear, el cantant Lluís Albert Segura (L.A.), que per primer cop ha gravat en català. La banda presentarà el disc el 27 d'abril a la sala barcelonina Apolo, al costat de Pepet i marieta.



Cabot porta el cognom de dos germans músics nascuts a Marratxí. Quina música escoltàveu a casa?
Josep Cabot: Jo som el segon de tres germans, de manera que escoltava el que posaven els pares i el que es comprava el meu germà gran quan tenia doblers i jo encara no. Mon pare és una persona tradicional i escoltava Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Del meu germà he escoltat el ‘rock català’ dels noranta. Des dels 13 anys que som molt fan de Gossos, i quan vaig poder comprar els meus discos em va agafar per Manel. També he escoltat un poc de rock espanyol i de cantautors com Joaquín Sabina. I quan va començar l’indie m’han agradat Los Planetas i més tard Vetusta Morla… I, de fora, som molt fan d’Oasis i dels Beatles.

Josep Cabot és un cantautor amagat dins una banda de pop?
J.C: Depèn, podria dir que sí, però la nostra manera de fer feina no és pròpiament la d’un cantautor. La veritat és que vaig començar cantant sol les meves cançons i m’agrada tocar-les amb la guitarra acústica. Tenc una manera pròpia de contar les històries i no m’agrada que em toquin res del que he fet, ni lletres ni melodia. No vull perquè, millor o pitjor, és una obra meva i és com si a un pintor algú li volgués retocar un quadre. Som molt gelós de les meues cançons. Per exemple, quan vaig escriure “Carme”, que vaig dedicar a la meva neboda, el guitarrista del grup Pablo Alegría, que també fa cançons, em deia de fer-la d’una altra manera, però no vaig voler perquè era molt personal.
 

Josep Cabot Foto: Pablo M Attfield


Parlem del funcionament de la banda. Quan tens una cançó, què fas?
J.C: La passo a Toni Pastor, directament. Ell ja és un component més de la banda des de després del primer disc. Jo li deix llibertat per fer el que vulgui, ell comença a fer-hi feina i em fa una proposta. Si hi ha fet algun canvi en parlam i arribam a un acord, tot i que de la lletra i la melodia no em toca res. Hi ha coses que m’agraden i altres li dic que no. Sí que és vera que, normalment, ens agrada tot perquè millora molt les cançons. La proposta la presenta en una maqueta amb tot ja enregistrat, i això és el que assajam amb el grup.

Per seguir treballant els temes?
Sí, ho duim als assajos i amb en Toni partim del que mos proposa. S’encarrega de la direcció musical i dona les indicacions a cadascú del que vol. I després també hi ha l’aportació de cada músic. La feina com a productor és molt gran perquè a la maqueta hi grava totes les guitarres, la línia de baix, el que vol de la bateria... Té molta creativitat. Ho feim així i surt bé. És la fórmula del grup.

Els arranjaments són molt complets. Hi ha molta feina d’estudi. Us ho passeu bé gravant o preferiu el directe?
J.C: Mos ho passam molt bé assajant. Som un grup que mos agrada fer segones, terceres veus, cors... En Toni és partidari d’esprémer al màxim les possibilitats de cada músic. El meu germà Miquel ara no només toca el baix sinó també els teclats… Ens treu partit a tots i no vol que als directes hi hagi sons pregravats. Això vol dir que hem d’assajar molt. De vegades fem assajos vocals i mos tiram dues hores només fent veus, segones veus, terceres veus i cercant noves línies. És una feinada que si no mos ho passàssim bé, no faríem. En Toni sempre diu una frase: ‘Si no saps tocar, no toquis’, com si dur bases pregravades significàs que no estiguéssim a l’alçada… Hi ha grups que duen pistes gravades i les tiren en directe, i això també és lícit.

Té més mèrit tocar-ho tot en directe?
Sense faltar el respecte a cap altre artista, podem dir que Cabot ho toca tot en directe. Això és una feinada considerable als concerts i ens requereix molt d’estudi i d’assaig. De fet, mos ho passam bé a l’estudi, als assajos i als directes. En Toni mos ha contagiat aquesta idea que tots hem de fer el màxim possible. No pot ser que hi hagi veus pregravades i alhora músics que toquen el seu instrument i no canten.
 

Cabot Foto: Pablo M Attfield


Us ho passeu bé i despreneu bon rotllo.
J.C: És que tenim molt bon rotllo entre no-saltres, perquè mos coneixem des de fa molt de temps. Toc amb el meu germà Miquel, i en Pablo va ser alumne meu i d’en Toni Pastor. I el nou bateria, Bernat Company, s’ha introduït al grup com si fes anys que en formés part… És clar que toquem per passar-ho bé i no pels doblers que guanyem a dia d’avui!

Un altre element distintiu de Cabot són les lletres de les cançons.
J.C: Sí, són molt personals. Jo puc cantar des d’una cançó sobre l’arquitecte que va fer ca meva fins a una de crítica social com és “Tu d’on véns” o una que toca el cor com la que vaig escriure per a la meva neboda.

O la lletra de “Cèlia”, que té una història molt dura al darrere…
J.C: Sí, la vam estrenar al gener al concert del Teatre Principal de Palma. Jo som mestre d’una escola de Palma. Hi havia una nina, que no coneixia perquè era petita, que tenia càncer. L’abril de l’any passat va haver d’anar a fer un tractament a Madrid i l’escola va organitzar una diada per ajudar a pagar l’estada. Em van demanar una cançó i jo la vaig fer i la vaig cantar aquell dia, sol amb la guitarra. Va agradar molt, també a la nina.

I què va passar?
Durant l’estiu la nina va rebre el tractament, però no va funcionar i va morir. Vaig pensar de posar la cançó al disc, i abans vaig xerrar amb la mestra i la família, per saber si ho trobaven bé. Els vaig demanar de titular-la amb el seu nom, Cèlia, a tall d’homenatge, i em van dir que sí. Si no hagués tingut el seu permís no l’hauríem gravat perquè el respecte va per davant de tot. M’agrada contar-ho perquè no vull que ningú pensi que me n’he volgut aprofitar. L’he posat al disc amb molt de respecte i amor. I per als que no coneguin la història i només llegeixin la lletra, també pot tenir altres interpretacions.
 

CRONISTA DE LA REALITAT

Alguna vegada has explicat que les cançons són sobre històries que coneixes de primera mà, tot i que no vol dir que t’hagin passat en primera persona.
J.C: Escric cançons molt personals que sempre parteixen d’una motivació pròpia. Si jo em motivo per fer una cançó, la puc fer sobre qualsevol tema. Si vaig pel carrer i em passa alguna cosa prou rellevant, en faig una cançó.

També has fet lletres compromeses.
Sí, també m’agrada fer reivindicacions. No som gaire de fer cançons protesta, tot i que n’he escoltat moltíssimes. Per exemple, ara mateix et podria cantar “Libertad sin ira”, de Jarcha. La veritat és que algunes de les cançons de Cabot tenen un rerefons de compromís. Per exemple, “Tu d’on véns” va néixer després de la conversa amb un amic meu que havia estat voluntari al vaixell Open Arms. Quan va tornar em va contar tota la moguda del que havia viscut a bord i vaig pensar que jo n’havia de fer una cançó.

I la història de “S’arquitecte”?
Aquesta cançó la vaig escriure en plena pandèmia. La meva al·lota estava confinada amb covid. Jo feia poc que vivia en una nova casa i vaig tenir molt de temps per observar tots els detalls. Vaig pensar en l’arquitecte que havia fet els plànols i en tots els aspectes que havia hagut de preveure i tenir en compte. És una feinada! No faig cap previsió dels temes de què parlen les cançons, més aviat em deix anar i escric lletres del que em ve de gust.

LES ANTICANÇONS

La cançó “Es concert” parla de la sensació d’anar a un concert o de la que poden tenir els vostres seguidors?
J.C: És una cançó de Pablo Alegría i pot ser que li hagi passat a ell o que s’ho hagi imaginat. Però en realitat és igual. La gràcia d’una cançó és que tingui més d’una interpretació i que cadascú se la pugui fer seva. M’agrada que la gent em doni interpretacions alternatives de les cançons… N’hi ha una altra, titulada “Massa prest”, que és meva i xerra d’un amic. És la meva ‘anticançó’, perquè jo estic acostumat a fer unes lletres molt llargues i tinc pànic d’equivocar-me en cantar-les.

Què és una anticançó?
Dic que és una anticançó perquè fins ara no hauria escrit una cançó tan simple. És un hit de tres minuts. La cançó té una tornada molt repetida i no explica tantes coses personals. El protagonista es va enamorar i tot era amor, amor, amor i amor en dos dies. Tots li dèiem ‘Afluixa que ets molt jove i estàs idolatrant una noia’. I efectivament, així va passar. La tornada diu: ‘Crec que ho has dit massa prest, veus que no estic preparat, deixa que passi un poc més, pens que t’has precipitat’. En descàrrec d’ell he de dir que això li ha passat alguna vegada a tothom.

El 4 gener vau actuar al Teatre Principal i us vau retrobar amb el públic amb un directe impactant. Com serà la gira de presentació d’Ofici?
J.C: El 2020 no vam poder fer cap concert i  l’any passat només vam fer acústics amb el públic assegut. Ja mos agrada fer concerts en aquest format, però n’estem una mica cansats. Per a la nova gira farem concerts elèctrics amb un muntatge de llums similar al bolo del Teatre Principal. Tot i que està malament que ho digui, va ser un xou que, a dia d’avui, no és gens habitual a l’escena musical mallorquina. Vam fer una inversió i una aposta molt potent amb el tècnic de llums. Ara estem cercant actuacions per fer nits de rock en català, i també mos agradaria seguir oferint concerts a teatres, però aquest cop elèctrics. Tot i que també hi haurà tres temes en acústic. Tenim moltes ganes de fer que la gent s’animi i balli.
 

Cabot Foto: Joan C. Arbós


Teniu Mallorca molt recorreguda, i ja us veieu fent el salt al circuit de Catalunya i el País Valencià?
J.C: No tenim Mallorca tan recorreguda com voldríem perquè el primer any de pandèmia es va abandonar tot. Vam fer una temporada i encara queden molts pobles per anar a tocar. Compartim mànager amb altres grups de pop-rock en català, com Anegats. És un grup que a Mallorca té molt de públic i que el darrer any va fer més de trenta bolos. Ells ja no podran repetir la mateixa gira, i per a noltros és una oportunitat per treballar el circuit, tot i que és ver que ja vam fer cinc o sis concerts junts. Pel que fa a tocar a les altres illes, tenim un concert a Menorca, i també mos agradaria tocar més a Catalunya. Actuarem el 27 d’abril a l’Apolo de Barcelona, coincidint amb la presentació del nou disc de Pepet i Marieta.

A la categoria d’anècdota significativa del tarannà del grup hi ha un concert a Palma telonejant Taburete.
J.C: Sí, el 2019 vam telonejar Taburete, que és el grup del fill de Luis Bárcenas. És un grup amb molts seguidors que van al concert amb banderes espanyoles i cridant ‘viva España’. Per xarxes socials hi va haver gent que mos va criticar, perquè no ho va entendre. Jo som una persona a qui no agrada el conflicte, però sí el debat, i vaig pensar que era una bona oportunitat per defensar la nostra llengua, el català. Val a dir que no vam tenir cap problema amb el públic i menys amb la banda. Vaig xerrar amb ells sobre el tema i els vaig explicar que Cabot defensa la nostra cultura. Jo pens que encara que el públic no fos el nostre, estàvem a ca nostra, i podíem xerrar i cantar com mos donàs la gana.

Quins reptes us heu marcat després de la sortida d’aquest segon disc?
J.C: Mos agradaria actuar en algun festival de referència a Catalunya. Per a un artista de Mallorca encara desconegut és molt complicat fer un concert en solitari a Catalunya, amb tot el que implica de vendre entrades. Pensam que si toca algú més o si anam a una festa on ja hi ha públic, podrem arribar a més gent. I a qui mos vegi, li agradarà.

La intenció és fer molts concerts?
J.C: Tots els que puguem. Ara ens toca picar pedra i anar a actuar allà on mos vulguin, però sempre en espais on hi hagi una mínima infraestructura. Ja no podem tocar a qualsevol bar ni a qualsevol preu perquè això mos devaluaria com a banda.

La meitat del disc ja el vau presentar amb l’EP 'Premium'.
J.C: Sí, però ja no sona igual, l’hem retocat. Hem tornat a gravar les bateries i s’ha tornat a mesclar i masteritzar. La mescla original no ens va acabar d’agradar.



A la primera part hi havia la col·laboració de Lluís Albert Segura (L.A.). Quina serà la sorpresa del disc complet?
J.C: Per una banda hi ha “Es concert”, que s’ha convertit en un himne simfònic amb la participació coral de tot el grup. I, de l’altra, el disc es tanca amb un bonus track que és la cançó de bressol “Dorm”, de Pablo Alegría.

T’havies imaginat que Cabot acabaria tenint una projecció com l’actual?
J.C: No, perquè Cabot va sorgir d’unes cançons que tenia amagades i que per vergonya no havia ensenyat mai a ningú. Un dia vaig tocar una cançó a la Universitat, va agradar i vaig pensar que també podien agradar les altres. Tot va començar així. Al principi vaig fer alguns concerts tot sol i després vaig muntar una banda amb el meu germà Miquel Cabot, que tocava el baix, el guitarrista Pablo Alegría i un bateria amic que es diu Joan Planas, que ja va deixar el grup. Tot va anar rodat perquè la cançó “Llengües” ja va pegar molt fort. Record un dels primers concerts, al bar del poble, a Marratxí, on hi havia gent que jo no coneixia i que cantava les cançons, sobretot aquesta. Jo trobava normal que els meus amics les cantassin, però no sabia com havia arribat a l’altra gent.

El pas pel concurs Sona9 com a finalistes va ser important per al grup?
J.C: Sí, sempre estarem agraïts al Sona9 perquè va fer que creguéssim en el que estàvem fent i mos donàssim a conèixer. Vam sortir a la revista, a Catalunya Ràdio i a TV3, i vam poder tocar a Barcelona. A més, con a finalistes vam poder gravar als estudis Bucbonera de Caldes de Montbui amb Tomàs Robisco.
 

Cabot a la semifinal del Sona9 2018, al BAM de Barcelona Foto: Carles Rodríguez


I vau publicar un primer disc.
J.C: Sí, després de passar pel concurs i rebre aquella acollida vam gravar un disc. Per noltros va ser important, tot i que quan l’escolt trob que hi ha cançons que ara no les posaria. Jo vinc del món de l’educació i hi ha temes que són més pedagògics que potents musicalment. El disc va tenir bona acollida i mos va donar l’oportunitat, per exemple, de telonejar Sopa de Cabra.

I va ser en aquell moment que vau decidir fitxar un referent com Toni Pastor?
J.C: L’entrada d’en Toni com a integrant del grup va ser un fet molt important. El primer disc el vam gravar al seu estudi, però no hi va fer els arranjaments. A poc a poc va anar entrant al grup i ara és un membre de ple dret que ve als assajos i als directes. Està molt motivat i involucrat en tots els aspectes de la banda. Si no fos així, no tocaria amb noltros. El 2020 ens va caure tota la gira de concerts, i va ser llavors que vam aprofitrar per gravar les cinc cançons de l’EP Prèmium.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.