Eduard Iniesta està de festa. Fa 25 anys que es dedica professionalment al món de la música i va voler celebrar-ho amb un concert al Palau de la Música Catalana el darrer dia del gener passat. Bona part del que va succeir aquell dia al recinte modernista apareix avui tant en format físic com a les xarxes sota el nom de Al Palau (Live) (Discmedi, 2022). És, per tant, un bon dia per comentar junts aspectes del disc i de la seva carrera.



Celebres 25 anys de carrera. Suposo que el disc amb 'Lo Poder del Cant' (Tram, 1997) en marca l’inici.
Sí. De fet, abans ja havia fet un parell de discos amb De Soca-Rel, però els considero amateurs. De Soca-Rel era un grup d’acompanyament d’un grup de dansa. Acompanyàvem els balls i vam anar creixent, però no va deixar de ser molt amateur. No el relaciono amb la meva vida professional. Abans havia fet altres coses: havia estat a un grup que es deia Quarts de quatre, havia fet blues, havia fet versions… Però va ser fa 25 anys quan em vaig començar a guanyar la vida amb la música. Feia Els Pirates amb Dagoll Dagom, amb el Carles Sabater. Des de llavors, he gravat més de 300 discos. Música clàssica amb Josep Carreras, Jaume Aragall, Plácido Domingo, he fet òperes al Liceu, he girat amb Javier Camarena, he gravat amb Marina Rossell, Rosa Zaragoza…

Parlem del concert al Palau de la Música. Primer de tot, per què al Palau?
L’any 2017 ja hi havia fet un concert amb un format una mica més clàssic, amb Marco Mezquida i amb el meu ensemble de 13 músics. Va anar molt bé i vaig pensar que el Palau era un bon lloc per celebrar l’aniversari. És un lloc meravellós i em va semblar l’escenari ideal per presentar-hi aquest projecte de síntesi que estic fent ara en què reuneixo totes les potes de la meva música en una de sola. Va ser un repte molt gran perquè no es tractava d’unir una peça tradicional amb una altra de rock, sinó que he volgut fusionar el rock, la música tradicional i la clàssica un sol concepte, que és la síntesi. Em fa molta il·lusió perquè és el primer directe que publico.

En 25 anys has col·laborat amb moltíssima gent. Com vas escollir els que participen en el disc?
Són col·laboradors de present. Si hagués mirat enrere hauria estat molt injust amb molta gent. Hauria quedat malament amb molta gent i jo no m’hauria sentit bé. Amb la Beth acabàvem de fer la Cantània A de Brossa el 2019; el Dani Vega (Mishima) m’havia ajudat amb l’assistència a la producció del darrer disc i amb el Marc Parrot teníem una espineta clavada. Sí que ja havia participat en un disc meu, però havia estat una col·laboració molt de puntetes. A més, em sento molt a prop del seu concepte i de la seva feina.
 
Tot i que és una commemoració de 25 anys de trajectòria, les cançons del repertori són totes dels darrers 12-14 anys…
Sí? No m’hi havia fixat. Bé, al concert en directe hi havia algunes peces més que no han entrat al disc i que, ara que ho dius, sí que són una mica més antigues. En tot cas, no ha estat una decisió premeditada. La tria no es va fer ni amb criteri cronològic ni com una selecció de les cançons més conegudes. Vaig escollir les que encaixaven millor amb el concepte musical actual, les que dins de la composició ja contenien una mica de rock o de música tradicional o fins i tot de clàssica; alguna cosa que m’ajudés a reunir totes les potes en un sol tema. Hi ha temes que no podia fusionar i buscar el concepte de síntesi que volia. Volia celebrar els 25 anys amb una proposta nova i arriscada. L’art és risc i l’atreviment era reunir i fusionar els diferents estils.

Has deixat fora, les dues que vau fer a mitges amb Carles Sabater.
Sí, és per això que et deia. Són dos temes molt ‘cançó’. No em donaven el joc per fer aquesta fusió que pretenia per celebrar els 25 anys.


També hi ha un tema inèdit, “La catedral”.
Sí. Parla de quan era molt jove i començava a comprar discos. Mirava els calaixos del meu pare a veure si trobava quatre monedes i me n’anava a comprar. La catedral era Discos Gong, al carrer Consell de Cent i recordo grans converses amb el Michel, que n'era el dependent. Hi vaig fer molta amistat i va exercir molta influència en mi sense saber-ho. Això ha passat de llarg i tenia la necessitat de deixar-ho palès en una cançó.

I cantes Verdaguer a “Les nines del Pirineu”, que tampoc no és a cap disc teu.
Molt bé! Forma part de l’espectacle Canigó que vaig fer amb el Lluís Soler al TNC. Va quedar com una música incidental que acompanyava els poemes. Però hi havia aquesta música que em donava molta canxa per poder-la fusionar amb el rock. La melodia està molt ancorada a la música tradicional, però el tractament instrumental va molt més enllà.

Mirem un moment el futur. Quins nous projectes tens a l'horitzó?
Estic escrivint la música d’un ballet per a un espectacle de Maria Rovira que s’ha d’estrenar l’octubre al Mercat de les Flors. També estic treballant un espectacle infantil que em van encarregar… i preparant nou disc pel febrer-març de l’any vinent.