Al llarg dels segles, els catalans hem configurat un paisatge sonor que ens fa recognoscibles davant el món. La majoria són cançons que han nascut als Països Catalans, i moltes han tingut una trajectòria internacional -curta o llarga- o han estat veritables peces intergeneracionals. També hi ha peces compartides amb altres països propers (per exemple “En Joan petit”), que ajuden a dibuixar un imaginari polièdric de la Mediterrània format amb aspectes identitaris compartits amb altres cultures germanes. 

Hi ha una altra manera de viure i de veure la realitat. O potser és que hi ha una realitat paral·lela on tot és possible, on pot ser que una nit qualsevol surti el sol. I en aquesta realitat Sisa s’hi troba còmode. La cançó que més ha projectat la seva obra és la porta d’entrada a un món màgic on es barreja la nostàlgia per la infantesa perduda (amb els personatges que hi surten citats) i una manera àcrata de veure la vida (‘si és que hi ha cases d’algú’). L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán deia que el disc “va ser creat en estat de gràcia i és un referent obligat en l’educació de la nostra sentimentalitat”. 

Fa uns anys, el músic Quimi Portet reconeixia que “Qualsevol nit pot sortir el sol” va ser decisiva per ell posar-se a cantar: “No l’he cantada mai perquè soc incapaç de memoritzar-ne la lletra, i sortir amb un paper a l’escenari em sembla lleig. Li he de preguntar a en Jaume si ell se la sap i com ho fa per aprendre-se-la. Em sembla que només per això ja es mereix que li facin estàtues de marbre a tots els pobles de Catalunya”.

 

La cançó és un convit a una festa on van apareixent referents que desprenen màgia i evoquen records infantils. “La vaig escriure sense saber què feia. Havia anat pensant una sèrie de personatges que l’única cosa que tenien en comú era que tots sortien del 'tebeo', del cine, de la novel·la o de les llegendes populars. Quan els vaig tenir tots reunits vaig estar una temporada sense saber què fer-ne, fins que al final se’m va acudir convidar-los a una festa. Per mi era una cançó, però amb el temps s’ha convertit en una mena d’himne intergeneracional, i jo en soc el primer sorprès”, confessa Sisa.
 

La màgia de la cançó es manté fins i tot entre els que no coneixen la majoria de personatges. La temptació de canviar-los per uns altres de més actuals no ha temptat l’autor, que considera: “És veritat que alguns personatges han perdut vigència, però les cançons pertanyen al moment en què es fan. No he volgut tocar mai cap personatge. Si ho fes, cada deu anys n’hauria de revisar la lletra”.

Alguns dels que l’han versionat sí que ho han fet. Com a exemple, Albert Pla hi fa aparèixer Shin Chan i S’Arrual Jazz Mort parlen de Supertramp. Joaquín Sabina en va fer una versió en castellà –que no ha gravat mai però que circula per internet– on adaptava els personatges a l’imaginari espanyol. Joaquín Carbonell i Javier Roncal són alguns dels que han cantat aquesta versió. I fins i tot podem escoltar “Qualsevol nit pot sortir el sol” en àrab i japonès.