El trio format per la santcugatenca Selma Bruna, la pedreguerina Sandra Monfort i la palmesana Clara Fiol presenta el segon treball, Jota de morir (Propaganda pel Fet!, 2022). Tot i que les tres ja han engegat projectes en solitari, Marala presenta una entrega de folk lluminós i empoderat que mira el passat per caminar cap al futur. Amb la col·laboració de Pau Vallvé i Jordi Casadesús (La iaia) com a productors, l’àlbum aborda la mort com un prisma inherent a la vida; una visió que va des del cantó més literal i transcendent fins a la mort metafòrica de les herències que volen denunciar per aniquilar-les i que no se segueixin reproduint. 


  Clara Fiol: El nostre primer disc era un recull del que havíem fet, i per a aquest teníem clar que volíem un concepte. Al tenir un any per davant, hem decidit totes les cançons les tres juntes i des del principi. Al principi no teníem clara la idea, però ens sentíem contundents, i més enfadades. Finalment, amb la mort vàrem trobar un punt en comú que totes havíem investigat en algun moment de la nostra carrera, tot i que realment el desconeixíem. Podríem haver-lo dedicat a qualsevol altra cosa que la mort, però ha estat una excusa creativa. No som expertes en la mort, simplement hem treballat com es tracta la mort en la música tradicional, perquè les nostres padrines en xerraven amb una lleugeresa que nosaltres ja no tenim. En definitiva, hem agafat la força del tema per treure-li capes de tabús i poder-nos-hi enfrontar d’una manera còmoda i tranquil·la. És el mateix procés que fem amb tota la música tradicional, treure-la de les vitrines per posar-la en un pedestal i poder-la mirar a la cara.
 

C.F: Teníem molta informació i l’hem ordenada. Cal dir, però, que totes les cançons que apareixen al disc són nova creació, és a dir, hem partit d’idees i informació de diferents gèneres de la música d’arrel, però les cançons les hem creat nosaltres. Per exemple, sabíem que al País Valencià s’hi fan balls de vetlatori. Vàrem escoltar molts balls d’aquesta mena i vàrem prendre nota de la temàtica, l’estructura i la forma per reproduir a les nostres composicions tots aquests aspectes. En definitiva, el procés de composició ha consistit a crear de bell nou a partir de com s’ha fet al llarg de la tradició. 
 

S.B: Sí, totalment, per això fem la música que fem. Amb tot, hi ha el matís de no quedar-nos en una tradició obsoleta, decadent i estancada. Per a nosaltres és molt important fer una visió del passat per recollir tot el que era útil i ja s’ha sembrat, donar-hi una nova forma i que torni a ser útil avui en dia. Hem posat a la taula el que ens agrada i hem aniquilat el que no volíem que se segueixi reproduint.
 

C.F: Una manera justa d’entendre la tradició és fer-ho des dels gèneres musicals i no des d’una línia temporal. Hi ha moltes cançons que varen néixer al segle XX, i llavors cal preguntar-se per què trobam el jazz modern i no les peces tradicionals de 1950? Hi ha cançons dels Beatles més antigues que moltes de les cançons que cantam. La millor perspectiva per no deixar que mori la música tradicional és tenir present que hi ha altres elements més enllà de l’antiguitat com ara l’estructura, la forma o les històries, igual com tenen els altres gèneres musicals. 
 

C.F: La mort en la música tradicional es pot viure de manera festiva, sense complexos i sense perdre transcendència ni convertir-la en una banalitat. Abans quan se n’anava un nen es muntava una festa. I ara quan mor un infant gairebé no ens atrevim a dir-ho. Com a societat tenim molta por d’enfrontar-nos a la mort, però això no ha passat sempre. Hem vist que algunes d’aquestes cançons són alegres i això ha fet que el disc acabi sent més alegre que l’anterior.
 

C.F: Crec que hi té a veure el món globalitzat en el qual vivim, en què es tapa la brutor i en lloc de fer-hi front seguim pendents d’Instagram o de cercar l’excel·lència... Tenim una manera de viure encarada al luxe, al fet d’acaparar i que tot sigui fantàstic. Com a societat, ens fa por mirar a la cara bruta de la vida. Tot i que hi ha un corrent ideològic que té més en compte les cures o la intimitat, la voluntat majoritària és grandiloqüent i aspira a uns ideals perfectes i inassolibles...
 

El disc no només parla de la mort com a fi de la vida sinó que també l’enteneu de manera metafòrica.

C.F: El disc parla de la mort, però no de la mort d’una persona de manera literal. Parla de ‘petites morts’ i dols que passen més habitualment del que està socialment acceptat. Parlar de diferents tipus de morts porta l’àlbum a un pla una mica més quotidià i a l’abast de tothom, perquè no fa referència a una defunció concreta i puntual.
 

S.B: No hi havia un rànquing, però totes teníem una llista interna de coses sobre les quals no podíem deixar de parlar, i les creacions ja van anar encaminades cap allà.

C.F: La llista anava enfocada als tipus de cançons, més tranquil·les o més animades. La mort no ho ha centrat tot, perquè també hem tingut en compte el ritme intern de l’àlbum. Si ja hi havia tres balades, tocava algun tema més animat com a contrapunt.
 

C.F: Sí, tant la portada com la música són lluminoses, i el resultat del disc em pareix esperançador i potent. Aquesta és la idea que hem intentat transmetre a tots els estrats del disc. Estàvem cansades de ser considerades tres hippys mones, i volem denunciar el que no ens agrada i visibilitzar el que ens empodera i ens fa sentir poderoses. Realment, no està malament ser poderoses. 

S.B: I tampoc volíem portar el disc a un terreny excessivament solemne. Ens venia de gust que tingués frescor i brillantor.

C.F: Som tres ties divertides, que ens passam el dia fent broma i si això no es plasmés en la nostra música quedaríem desconnectades de la nostra pròpia realitat.
 

S.B: Sí, perquè sempre hem funcionat així des del principi i no és pas nou per al disc. Quan tenim una idea, la portem al centre i la provem de manera genuïna i natural. 

C.F: Per al disc ens hem trobat quatre o cinc vegades en sessions intensives de creació. I quan teníem una lletra i la volíem convertir en cançó, ho hem anat generant tot in situ. Crec que això ens ha ajudat que l’estil de cada cançó tingués coherència amb les veus. Per exemple, a les cançons que tenien una melodia més senzilla hi vam detectar que al damunt hi podíem teixir veus barroques, i en d’altres vam adonar-nos que la cançó ens demanava anar totes a una, a l’uníson.
 

S.B: Totes tres som diferents, i a vegades a una li pot sortir una lletra, però al final l’acaba cantant una altra perquè el registre, la temàtica o la melodia fa que sigui més propícia. A cada cançó juguem amb el que cadascuna pot oferir individualment.


Quines idees hi han aportat els productors Pau Vallvé i Jordi Casadesús?

C.F: Nosaltres tres ja portàvem les idees i els temes molt clars i ben definits a estudi, però va ser molt guai posar-ho en comú amb ells. Tots dos han estat molt generosos a l’hora de suggerir les idees i donar el seu punt de vista. Ells aportaven idees que nosaltres no hauríem fet ni de conya i, alhora, hi havia coses que els semblaven massa friquis del món tradicional. Per exemple, no entenien alguns recursos quan port els accents. Sens dubte, hi ha moltes coses que haurien estat diferents sense ells. Una cosa interessant que va dir en Pau és que tothom havia estat al servei de cada cançó i que realment havia estat una feina molt gustosa de fer.

S.B: Va ser una experiència molt enriquidora comptar amb ells, que venien d’un terreny ben diferent de la música tradicional. La part de folk i 'tradi' ja la portàvem nosaltres, per tant ens molava posar un toc més actual i fins i tot un punt més pop a les cançons. Crec que aquest disc és una mica més mainstream que l’anterior.
 

S.B: Completament. En el primer treball no hi havia una figura de productor, i realment aquest segon no hi té res a veure. 
 

C.F: És fruit d’una altra idea compartida en què va tenir a veure el dissenyador de la portada, Enric Alepuz. Volíem una imatge que sintetitzés de manera contundent la idea de la mort en la tradició, a partir de la idea d’un trio i amb la lluminositat que hem volgut donar a l’àlbum. Aleshores, una joiera amiga nostra, Elisabet Oliver, ens va fer una peça que és un ham de pesca per a matar. El disc es titula Jota de morir, els hams semblen tres jotes i, de cop, tot pren sentit. Hem convertit una eina per a matar en una joia que podem portar com a penjoll.