Oriol Cors, el bateria del grup Doctor Prats, torna a engegar els mecanismes del seu projecte musical el solitari, nou anys després del seu debut amb l'EP Dit a dit (Cases de la Música, 2013). Ara, el cantautor barceloní presenta el seu primer llarga durada, Va caure un llamp (Música Global, 2022): onze cançons on mostra les emocions del dia a dia en el que ell mateix anomena una dicotomia musical.



El 2013 vas iniciar el teu projecte musical, però el vas posar en pausa després d’un sol EP, ‘Dit a dit’.
Dos fets em van obligar a apartar el projecte: vaig ser pare de dos bessons i la segona que vam iniciar Doctor Prats, que va agafar embranzida bastant ràpidament, i a part estava treballant en escoles, impartint classes, i poca cosa més podia absorbir jo. 
 
Per què tornar a engegar ara el teu projecte en solitari?
No hi ha hagut un detonant com a tal, sinó que era una idea latent des de feia temps, però que tenia aparcada de forma pública. He seguit fent i produint cançons pròpies, però la pandèmia, i el fet que els nens hagin crescut, m'ha permès fer aquest disc.
 
I com ha canviat la teva sonoritat des d’aquell primer EP?
Fonamentalment, el canvi està que ara em centro molt més en la cançó. Amb aquest disc he fet les coses d’una manera més senzilla, perquè abans treballava molt més la música, i li dedicava molt més temps. Ara, abans de centrar-me en res més, treballo la lletra, el que seria la cançó despullada. També crec que en aquell moment feia més funky, més rock, i ara és una música més íntima, més meva.



Quines han sigut les influències que han marcat aquest LP?
Soc una persona permeable, i tot el que em passa o sento s'acaba traduint en una influència per a la meva música. Quant a artistes, els que més m’han influenciat són aquells amb qui m’he anat trobant o amb qui he treballat al llarg d’aquests anys. També tinc moltes referències de la música internacional, com la brasilera, i d’artistes catalans, com Ferran Palau.
 
En aquest disc parles del pas del temps i de la pèrdua, però també de l’amor i l’empoderament. Per què decideixes emparar aquesta dicotomia al disc?
La vida és com és, i jo el que transmeto són coses de la vida. La vida té moments durs, i no els volia amagar, tot al contrari, els assumeixo i els comparteixo a través de la meva música. Amb les cançons que escric vull ensenyar com plantar-li cara a la vida amb totes les seves contradiccions i les seves dureses, empoderant-nos a nosaltres mateixos.


“L’unicorn” i “Fuig de l’aigua” van ser els senzills d’avançament del disc. Per què vas escollir aquests dos temes per presentar el teu projecte?
El disc no és conceptual com a tal, però per mi aquests dos temes són els que el defineixen millor. Són els dos punts de llança del disc, que també representen una dicotomia musicalment parlant: “L’unicorn” és molt tranquil·la, parla de l'empoderament i està dedicada a un dels meus fills; Té tota una aura especial, i em feia molta il·lusió sortir amb això. A més representa aquesta part més íntima de mi, de guitarra i veu. Per altra banda, “Fuig de l’aigua”, és una desfeta d’energia i de vitalitat molt més oberta, més enfora. I amb les dues, et pots arribar a fer una idea sobre que hi ha al mig.
 
El tema “És tard, tinc fred” és una de les cançons que més atrapa. Quina història hi ha darrere? 
Aquest tema està basat en fets reals: en una relació sentenciada des del primer moment a no poder continuar endavant, perquè no han coincidit en espai i temps. 


 
En aquest disc, tu també hi poses tu la veu, no només la bateria. En futurs concerts t’uniràs a una banda que tingui bateria o continuaràs tocant-la tu mentre cantes?
És un disc pensat per girar-lo en banda, i el presentarem el 5 de febrer a Sant Cugat. Tot i això, he preparat també un altre format de directe més acústic. En tots dos, per això, jo estaré a veu i guitarra, no a la bateria.
 
Quin és el següent pas per tu, et planteges separar-te de Doctor Prats -grup del qual ets cofundador- o seguiràs amb els dos projectes?
La intenció és compaginar-ho, perquè el meu projecte encara va en bolquers i Doctor Prats és una maquinària gran que tira molt i que tots l’estimem i cuidem molt; i que, si ens ho permet la vida, encara durarà molts anys. El meu projecte ha d’anar buscant els seus espais, i per sort, no són els mateixos que els del grup. Tant a nivell musical com a nivell de programació, no es fan competició, i pel que fa als horaris, serà bastant portable. Així que no hi ha intenció de sortir d’enlloc.