L’artista barceloní Nico Roig publica el cinquè disc, Este frío no vale nada (Fohen Records 2023): un conjunt de cançons lluminoses on explora en diferents músiques d'arrel, amb la companyia i la col·laboració d'artistes com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés o Lucía Fumero.
 


És el disc més personal que has publicat?
He volgut fer un disc amè i donar via lliure a estils que normalment no hagués fet mai, per explorar i per treballar amb músics amb qui fins ara tampoc havia treballat mai i que són joies de la nostra terra! D’altra banda, el canvi d'idioma em porta cap a terrenys més abstractes segons com, més poètics...
 
T'hi apropes a músiques tradicionals, com l'Americana a cançons com “Veurem ballar les algues” o els ritmes llatins d’“Estrellitas de mar”, amb el “Manisero” com a teló de fons musical.
És un disc basat en les arrels folclòriques que tinc al record. No tinc una arrel concreta i això em sembla un espai interessantíssim per crear. Tenim la sort, o la desgràcia, que la memòria comparteix espai al cervell amb la imaginació. On no arribem amb una, omplim amb l’altra. Per fer cançons és meravellós. "Veurem ballar les algues" és una havanera sobre un vaixell que s'enfonsa, que vaig escriure fa uns anys i que no havia gravat mai. Hi ha diverses cançons on he volgut recrear gravacions amb orquestres com les de Xavier Cugat, i veure cap a on em portava l'experiment. També ho faig a "Estrellitas de mar". L'última cançó, "Del amor", és potser la més inusual a nivell d'arranjaments, però en general és tot molt acústic, tocat per músics i amb molt poc ús de l'electrònica. “El dit petit del món”, amb Sílvia Pérez Cruz, està tocada en directe, molt despullada.
 

La teva experimentació i els arranjaments del disc, combinats amb el teu univers musical, creen com una banda sonora que queda reflectida disc a disc. El cinema és una bona eina de creació per a Nico Roig?
Consumeixo moltes més pel·lícules que discos. És un món que em fascina i sempre el tinc de referència a l’hora de fer cançons. Per exemple, tots els sons d'orquestra de "Veurem ballar les algues" estan extrets, exclusivament, de bandes sonores de Bernard Herrmann. Crec que la música de les cançons és la banda sonora de la història que hi expliques. Qualsevol cançó que funciona té aquesta conjunció màgica entre la història i el to que et diu si allò és ironia o no.

Què han aportat al disc les diferents col·laboracions amb què has comptat, com la de Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés o Lucia Fumero?
Son músics que tinc a prop, que admiro molt i per a qui tenia ganes d'escriure. Amb la Lucía i la Rita, junt amb en Pol Batlle, hem viatjat i tocat molt en una mena de grup que vam anomenar Las rancheras maravillosas. Aquest disc, de fet, surt una mica d'aquesta experiència, bastant nova per mi, de cantar rancheras i boleros. A la Sílvia li vaig demanar que m’escrivís una lletra per a una cançó, perquè em va agradar molt l'espectacle que feia amb la Rocío Molina, Grito pelao, on moltes de les lletres eren seves. En va sortir “El dit petit del món”, que va acabar cantant ella mateixa. Tots ells formen part d’un cercle de músics amb els quals em sento privilegiat de treballar perquè porten que el fas a un altre nivell. És un cercle que inclou Alessio Arena, Aleix Tobias, Martín Meléndez, Didak Fernandez, Juan Berbín, Horacio Fumero, Elisabeth Roma, i molts altres que també han col·laborat al disc.
 

Com t'has plantejat els concerts de presentació del disc? Mantindràs el format binaural, d’escolta en 360º?
El fomat binaural sempre és una opció i hi serà, espero, tota la meva vida. No és una curiositat puntual. És una manera única de viure la música en directe. I no es pot descriure fàcilment. T'arriba a dins. És molt emocionant sentir un artista tan a prop. Als concerts anirem amb la banda, formada per Lucía Fumero al piano i teclats i en Dídak Fernández a les percussions. El 6 de juliol serem al Festival Cruïlla.