Després d'un frenètic 2021 amb dos llargues durades com Jaja salu2 i It's Neve Too Late For Sea Shanties (Guspira Records), el quintet barceloní El Pony Pisador va centrar-se a fer girar ambdós discos i en treballar un nou àlbum gestat conjuntament amb el quartet britànic de sea shanties The Longest Johns. L'EP conjunt, The Longest Pony (Guspira Records, 2023), combina noves composicions i revisitacions de shanties i fins i tot, d'una havanera, en què The Longest Johns s'atreveix a cantar en català. Parlem amb dos dels membres d'El Pony Pisador, Ramon Anglada i Miquel Pérez, sobre aquest nou treball, que a Catalunya es podrà sentir en directe el 5 de maig a la sala Salamandra de L'Hospitalet de Llobregat i 7 de maig a l'Auditori de Girona.



Amb The Longest Johns compartiu un circuit internacional de festivals de 'sea shanties'. Quan us vau conèixer?
Ramon Anglada (guitarra i veu): Ens vam conèixer l'estiu de 2015 quan en Guillem Codern [banjo i veus] i jo vam anar a Falmouth, un dels festivals de sea shanties més importants. Hi vam anar per a escoltar els Longest Johns com a fans. Ens agradaven molt i, com que mai venen per aquí i teníem moltes ganes de veure'ls en directe, ens en vam anar cap allà. Un dels dies del festival ens vam apropar a ells i els vam dir que érem molt fans i si ens podíem fer una foto... A partir d'allà, vam fer alguns contactes i vam aconseguir que ens portessin al Festival de Sea Shanties de Yarmouth l'any següent, i allà ja hi vam coincidir com artistes. 

I com heu acabat fent un disc plegats?
R.A: Hem anat coincidint diversos cops. Ells van muntar, fa uns anys, un festival de shanties a Bristol i ens hi van convidar. Allà, ens vam sumar a un dels streamings que fan habitualment i vam enregistrar dos vídeos, "Miner's Lifeguard" i "The Northwest Passage" que van agradar molt. Arrel d'això, va sortir la idea de gravar-les bé a l'estudi, afegir alguns temes més, com el de "Wheels of Glory" d'en Robbie Satin [The Longest Johns], que ens va agradar molt quan la vam sentir, i fer-ne un disc conjunt.


Que el disc hagi estat un EP i no un llarga durada té a veure amb la complexitat de gravar des de la distància i des de dos països diferents?
Miquel Pérez (violí i veus): Sí, ens vam haver de tallar perquè a més de viure en dos països diferents, tampoc tenim tot el temps del món. Però tenim un gust molt similar, i si haguéssim volgut que fos el doble de llarg, ho hauríem pogut fer perquè no ens faltava repertori. Si l'hem fet així de curt, és perquè era realment difícil allargar el procés de gravació.

La gira d’aquest EP suposo que serà més complexa perquè heu de quadrar moltes agendes. Ha estat difícil muntar aquesta gira conjunta? 
M.P: Ha estat un tetris complicat, la veritat, però alhora, ja sabíem des d'un principi que ens trobaríem en aquesta situació, així que no ha estat una sorpresa. Això ha ajudat que ens ho hàgim pres amb més filosofia i no ens hàgim tornat tant bojos a l'hora de tancar dates. Crec que ens n'hem sortit prou bé!

Aquesta gira conjunta us ha permès sortir a tocar més cap a l'estranger?
M.P: Sí, ens ha ajudat a replantejar-nos les necessitats que tenen les cançons del Pony segons el públic pel qual toques. A Catalunya toquem molt i ja tenim controlat com reacciona el públic català, però l'últim cop que vam anar de gira com a teloners de The Longest Johns vam fer parada a ciutats britàniques en què no havíem tocat mai com Glasgow. Allà no sabíem quin impacte tindria la nostra música ni quina rebuda tindria. Gràcies a ells, vam poder descobrir-ho i per a aquesta nova gira farem el mateix amb el públic de París, Suïssa, Torí... 

Els heu passat ja les vostres habituals coreografies als Lognest Johns?
M.P: A jutjar pel videoclip de "All For Me Grog", crec no els cal cap mena d'ajuda creativa en l'àmbit de coreografies 'txorra'. Tenen tot el talent que necessiten i al final del videoclip ho van deixar pal·lès.


El disc arrenca amb dos temes de Robbie Sattin (The Longest Johns). El primer és “Wheels of Glory”, que el podríeu haver signat vosaltres tranquil·lament, ja que la tornada sona molt al vostre estil…
M.P: No sé si sona a Pony però quan la vam sentir, immediatament ens va encantar als cinc. En Robbie va tocar just al nervi.
R.A: A més, la cançó s'inspira en el 'cheese rolling' de Gloucestershire, en què tiren un formatge carrer avall i fan una cursa per a perseguir-lo.

El segon tema, “Haul and Drag”, també és de Robbie Sattin i és potser el sea 'shanty' més estricte i ortodox del disc pel caràcter vocal i la poca instrumentació. Vau buscar aquesta idea en la cançó des d'un inici?
R.A: Tota la cançó està construïda perquè sembli un shanty tradicional i això crec que és guai, perquè, com ens va dir en Robin, és probable que molta gent la identifiqui com a tal i es coli a llistes de reproducció de shanties tradicionals. Ha quedat bastant ben aconseguit i si d'aquí cinc anys, hi ha grups de shanties que la canten com qui canta "Santianna" voldrà dir que haurem aconseguit l'objectiu.
M.P: Des del principi del disc, tots dos grups teníem clar que hi havia d'haver un tema a cappella i percussió. 


A més, en aquest tema hi sumeu totes les veus de les dues formacions. Això promet sonar realment potent de cara als directes.
R.A: Totalment! A més, personalment, trobo que en Rich (el bateria) toca d'una manera molt enèrgica i això encara ho pot fer més espectacular. De fet, aquest és l'únic moment en què cantem els nou membres de tots dos grups, a més d'"All for Me Grog" i l'acord final d'"Al pirata Joan Torrelles".
M.P: De fet, diria que "Haul and Drag" i "All For Me Grog" són les dues cançons que el públic podrà cantar més fàcil sense conèixer-les. Són les dues que més tenen aquest esperit de cant grupal.

A “Tennessee Waltz” recupereu el tema de Patti Page, en clau bluegrass i amb certes aromes del jazz, en l'estil de les cançons que ja havíeu fet amb la banda que sovint us acompanya, The Polzes Prènsils. Com va sorgir aquesta revisitació?
M.P: Ostres, has dit "jazz en l'estil dels Polzes Prènsils"! És possible que estiguem creant una pròpia escola?
R.A: Segur que els farà molta il·lusió! "Tennessee Waltz" vam començar a versionar-la abans del covid perquè a mi em venia molt de gust fer una versió en l'estil d'un grup de bluegrass que ens agrada molt, The Punch Brothers. Però com que aquí estem tan condicionats per la festa major, no el vam acabar traient perquè tenia molt pocs números de funcionar. Tot i les nostres fumades i les nostres bromes, a nosaltres el que més ens agrada és fer música ben treballada, bonica i que tingui intringulis. I ara, aprofitant la idea de fer un disc conjunt, vam tenir clar que havíem de reciclar la idea perquè en un disc conjunt amb els Longest Johns, que tenen una bona quantitat de públic americà, la cançó tindrà més transcendència.


Esteu contents de com ha acabat reciclant-se la cançó al final?
M.P: En general, al Pony portem més temps cuidant la part instrumental que The Longest Johns i, en canvi, ells canten molt millor que nosaltres. Crec que aquest tema és una fusió perfecta ja que ells canten com a solistes d'una forma que crec que nosaltres, ara com ara, no som capaços. A més, d'altra banda, tenim els magnífics solos del Ramon o l'Adrià Vila [mandolina i veus] i unes variacions harmòniques a les quals vam haver dedicar un assaig sencer per fer només vuit compassos. Estem contents perquè hem pogut recuperar una manera de fer música que havíem perdut una mica en els dos discos anteriors.

I Per què vau decidir incloure "All For Me Grog"?
R.A: L'"All For Me Grog" és en els shanties com "El meu avi" és en les havaneres: una cançó mítica i alhora una mica tonta i que cansa perquè s'ha interpretat mil cops. La va proposar el 'JD' [The Longest Johns], i vam pensar que si hi havia un context per fer-ne una versió que molés i no fes pal, era precisament en aquest disc, perquè ells no tenen l'element celta que nosaltres tenim i nosaltres tampoc l'haguéssim fet sols perquè és massa clixé.


“All For Me Grog” és un tema popularitzat principalment pels Dubliners. Són un dels principals referents compartits entre vosaltres i The Longest Johns?
M.P: Personalment, quan escolto aquesta cançó penso més en festivals de shanties i música de taverna, tot i que alhora, si estiro del fil me'n recordo que el primer cop que la vam escoltar en un context fora dels sea shanties va ser amb The Dubliners. Els Longest li donen bastanta importància als Dubliners com a gran figura, tot i que potser no tant com nosaltres. Crec que la gràcia de la cançó és que la fusió dels shanties de taverna amb The Dubliners representa molt bé la fusió musical que hem fet els dos grups en aquest disc. 

Us va costar convèncer els Longest Johns perquè cantessin en català a l’havanera “Al Pirata Joan Torrellas” (original del grup Port-Bo)?
R.A: Els feia vergonya però ens ho van posar fàcil, en realitat. 
M.P: Els vam convèncer quan els vam explicar el que significava a Catalunya el català i especialment que algú que no parla català canti en català i el poder simbòlic que té. De fet, no va costar ni una tarda.
R.A: Tothom esperava que hi hagués una cançó en català, però segurament la gent pensava que només la cantaríem nosaltres. Per això, crec que té molt valor que hagin cantat en català.


Com van memoritzar la lletra?
R.A: Vam fer una transcripció fonètica molt punki en què escrivíem totes les paraules com si fossin paraules en anglès.
M.P: Anàvem fent proves fonètiques i al final ha sortit un text bastant divertit. Crec que la cançó ha generat força sorpresa perquè a la presentació del disc a Twitch, la reacció va ser exactament la que esperàvem: somriures, sorpresa i també sensació d'orgull que algú com els Longest Johns, que canten tan bé i acaben d'aprendre quatre coses de català, s'hagin animat a cantar en la nostra llengua.


Amb “Miner's Lifeguard”, heu volgut donar-li un toc més reivindicatiu al disc amb una cançó que parla de la unió sindical dels miners dels Estats Units?
M.P: No, en realitat, ja l'havíem gravat en el nostre primer disc Yarrs i trons! (autoeditat, 2016) a cappella. En aquell moment, la vam triar perquè era bonica i ens pensàvem que era molt desconeguda, però després ens vam adonar que molta més gent de la que ens pensàvem la coneixia, tant per festivals de shanties com per Estats Units. 

Per acabar, aprofitant que esteu esmorzant mentre fem la entrevista, què esteu menjant?
M.P: Jo estic menjant la mare de tots els crosants.
R.A: Això és una magdalena!
M.P: Això, una magdalena, vull dir! Però us heu de quedar amb la imatge que és més gran que el meu puny i quasi la meitat que el meu cap!
R.A: Jo he provat una cosa que no havia provat fins ara: torrada amb salsa de calçots. I estic molt content amb l'invent, crec que ho repetiré!

Li pots passar la recepta als Longest Johns perquè la tastin!
R.A: Ara que has dit això, t'explicaré una curiositat. El disc, abans de dir-se The Longest Pony, s'anava a dir Gaspatxo for Breakfast. Els Longest es van quedar a casa la meva mare quan van venir aquí l'estiu passat, i com que ella és extremenyo-andalusa, sempre té gaspatxo a casa, i els Longest el van provar i els va encantar, en particular a l'Andy. De fet, se'n fotien tot el dia i d'aquí ve la idea d'aquest títol!