El compositor, director musical i intèrpret Manu Guix (Barcelona, 8 de desembre de 1979) s'estrena com a contista amb Rock al cor! (Beascoa/Penguin Random House, 2023), amb il·lustracions de Patri de Pedro. Després d'haver presentat sis àlbums discogràfics en solitari, i haver estat compositor, director i productor del musical El Petit Príncep (2014), l'artista construeix un nou conte que parla de música, però també del bullying, i de ser fidel i honest amb un mateix.
 
Al conte expliques que a casa els teus avis hi havia un orgue. Va ser l'inici de la teva passió per l'instrument?
Tal com explico al llibre, que és molt autobiogràfic, la meva àvia va regalar, als anys 60, un orgue al meu avi cirurgià. Era un orgue de dos teclats, i es veu que un dia, quan jo tenia tres o quatre anys, ell va acabar de tocar i vaig pujar al seient i vaig tocar el mateix que ell. Encara tinc l’orgue al meu estudi Medusa i és un pilar per a mi perquè va ser el meu primer instrument.
 
En el llibre, apuntes cert comportament de 'bullying' a l’escola i, alhora, a la importància de mostrar les emocions. Creus que les dues coses van relacionades?
No ho sé, no en soc un expert, però en el cas del Joel, el personatge del conte, sí que va lligat. El Joel fa de personatge dolent del llibre, i fa bullying des de la inseguretat i la por. Crec que els assetjadors ho fan per por, perquè no se senten segurs i treuen aquestes inseguretats a través de la ràbia individual.
 
El Joel es basa en una persona real?
El Joel és una barreja de dos personatges. De petit, a l'hora del pati em tancava a tocar al torreó que hi havia a l’escola Betània Patmos, on es feia música. Sempre he recordat que, un dia, un nen va entrar, em va pegar i va marxar. L’altre nen en què baso el Joel és un company que, de la mateixa manera que jo tenia facilitat per la música, ell la tenia per fer lletres, i va començar a posar text a les meves cançons. Els nostres dos hits eren “Oh nena, per què m’has deixat” i “Nano, posa’t a estudiar o el teu pare et matarà”. Teníem dotze o tretze anys i encara guardo les llibretes on escrivíem les lletres.

Les il·lustracions les ha fet Patri de Pedro. Com va sorgir la col·laboració?
Patri de Pedro va ser una proposta de l’editorial Penguin Llibres (segell matriu de Beascoa). Em van ensenyar propostes seves i em van encantar. Vaig trobar que era un encert comptar amb ella.
 
Al conte també explores la dicotomia de música clàssica i la música rock. Per a tu el rock és el que et surt del cor?
Va ser així des del moment que vaig escoltar Elton John. Als cinc o sis anys, tenia un professor per examinar-me per lliure al Conservatori de Barcelona de la carrera de piano. Vaig arribar a fer-la fins al vuitè curs -em quedaven novè i desè-, però escoltar “Your song” em va canviar la vida. La devia escoltar d’una cinta de casset de la meva germana. La meva mare tenia la il·lusió que fos un concertista de piano clàssic, però el rock em va robar el cor.
 
A la lletra de la cançó "Rock al cor!" que apareix al conte (a un QR al llibre) escrius: ‘balla la cançó, deixa que la música t’alegri els dies’. La música sempre t’ha alegrat la vida o també hi ha hagut moments d’estrès, angoixa o tristesa?
Sempre dic que la música és un amplificador de sentiments. Potencia la felicitat quan et sents feliç i potencia la tristesa quan estàs trist. Té aquesta capacitat d’intensificar les emocions.
 
I quin sentiment és més fort quan fas cançons: el de llibertat o l’amor per allò que fas? Ets més arrauxat o de tocar de peus a terra en la teva feina?
Soc absolutament arrauxat, i quan componc sento molta llibertat i emoció: soc molt feliç i em motivo molt fins al punt que ploro de l’emoció. Quan componc entro en un estat de màxim alliberament. Em sento molt afortunat de poder haver-me dedicat, de poder viure encara avui del meu talent i vocació. Als meus 43 anys, veig que continuo vivint del que m’agrada fer i em fa molt feliç. 


 
Quina faceta laboral t’ha omplert més com a músic (la cançó, el teatre musical, la televisió i ser professor, fer llibres musicals...)?
És difícil de triar. Des que vaig començar a fer feina de músic, amb quinze anys, no he parat mai de treballar. De seguida vaig veure que si volia viure de la música hauria de fer moltes coses. Havia de fer teatre, televisió, ràdio, bandes sonores de publicitat... Diversificar. I he après a gaudir de totes les feines, des d’Operación Triunfo a fer la banda sonora d’una sèrie. Potser el que em fa més feliç és estar a l’escenari tocant el piano. Perquè els artistes no deixem de ser comunicadors, i quan més feliç soc és tocant davant un públic que m’escolta.
 
A qui recomanes el teu llibre?
A tothom! Realment és un llibre que no només va dirigit als nens amb sensibilitat per a la música. També per a tots els nens i els pares perquè el conte parla de ser fidel a un mateix, de no tenir por i seguir el que et dicti el cor. És un missatge importantíssim i per a tothom. Als meus fills, de 5 i 7 anys, els ha encantat.