El cantautor de Camarles Joan Rovira ha enregistrat el quart disc, El meu lloc preferit (Satélite K), un treball amb deu temes en català i un en castellà, que és una versió de la peça que dona nom al disc amb la inestimable col·laboració de la seva germana Carol Rovira. El resultat és un recull amb una cara alegre i una altra de més introspectiva.



Els tres primers discos els vas publicar en intervals de dos anys. Ara n’has trigat quatre. Per què?
La pandèmia ho va paralitzar tot. El meu full de ruta em deia que tocava el 2021, però fer una inversió per a un disc en un moment en què hi havia un futur incert pel que fa a les actuacions era ser un kamikaze. De fet, gran part de la inversió que demana un disc es recupera als primers concerts de la gira. Tal com estava la cosa, no ho vaig veure clar i vaig preferir esperar-me fins ara. Entremig he fet un projecte que no té res a veure amb la música però al qual també escau el nom del disc, El meu lloc preferit.

De què es tracta?
És una casa rural familiar que estava abandonada. La meva mare i la meva àvia hi havien viscut de petites. Han estat dos anys de plena dedicació, picant parets o traient enderrocs. I mentrestant anava pensant les cançons del disc. Volia que girés al voltant d’un lloc preferit i un d’aquests podria ser la casa. Als agraïments dic que el meu lloc preferit és la meva terra, la meva casa i la gent que estimo.


És un disc molt vitalista, que comença amb una rumba.
Sí. La gent que em coneix sap que sempre he estat entre dues aigües, la d’un cantautor que vol emocionar i la de la festa. M’agrada molt tocar la fibra, les cançons que recreen un paisatge, una nostàlgia o un sentiment, com “Lo meu riu”, “Sota el teu balcó”, “Nit de Nadal”, “Quatre amics”… Són temes típics de cantautor i tenen una producció més despullada, perquè m’interessa que la lletra sobresurti per sobre de la música. De vegades, massa producció despista de la lletra. I per això rebaixo la producció dels instruments i ressalto la veu.

I l’altre vessant?
A la resta de cançons he fet el contrari. La meva música és un reflex de mi mateix; hi ha vegades que necessito estar amb mi mateix, reflexionar i emocionar-me, i altres que necessito estar amb els amics de festa. Per això hi ha cançons festives, cançons de festa major. I en aquest grup de temes festius hi ha la rumba, que vaig pensar que m’anava molt bé per encetar el disc.


Ara fa uns anys que vas deixar Barcelona i has tornat a Camarles. Èric Vinaixa ha tornat a Miravet, Xarim Aresté a Flix… És nostàlgia o us sentiu expulsats de la capital?
Són etapes. Dels anys d’estudiant i els de després a Barcelona en vaig gaudir molt, però va arribar un punt de la vida en què em faltava la proximitat. Ara visc al camp, amb la meva parella, un gosset, tinc a prop els amics de tota la vida… Quan estudies a Barcelona fas molts amics, però a mesura que van acabant la carrera, van marxant. Al final perds els contactes perquè la gent se’n torna. Ara quan vaig a Barcelona conec la ciutat perquè hi he viscut, però hi he perdut el vincle.


Una altra cançó important del disc és “La perla”.
És una versió del pasdoble “Perla preciosa”, que van popularitzar Junior’s, una orquestra històrica a la qual vaig estar cinc anys tocant la guitarra, el saxo, cantant i ballant. Tenia 18 o 19 anys i vaig coincidir amb alguns dels fundadors. Va ser una època clau per créixer com a artista. La cançó és molt coneguda a les Terres de l’Ebre, però hi he fet una lletra nova, ambientada en una festa major. La primera estrofa diu que els infants corren i juguen; la segona és la dels adolescents, que s’enamoren, i la tercera, la dels pares que veuen com els fills juguen... i el cicle torna a començar. Va de l’havanera al jazz.

Hi ha una peça en castellà –cantada amb la teva germana Carol– que és una adaptació d’“El meu lloc preferit”. Per què?
Tenia pendent fer una cançó amb la meva germana. Ella té molts seguidors a l’Amèrica Llatina i molts cops ens demanen que fem una cançó en castellà. Jo ja havia fet “El meu lloc preferit”, en català, que al final he gravat en acústic i una mica més accelerada. La vaig traduir i va quadrar la lletra. Vam fer un clip en una caseta familiar que tenim entremig dels arrossars, i amb un sol dia ja vam arribar a les 60.000 reproduccions. A la gent li agrada molt i potser ens plantegem fer un projecte junts, ella cantant i jo tocant la guitarra.


Parlem d’una altra cançó, “Nina viatgera”. De qui parla?
És una història real que va passar a l’escriptor Franz Kafka i que jo he variat una mica. La lletra parla d’una nena que està trista perquè ha perdut una nina i ell li fa una carta, com si fos la nina, on li explica que estava viatjant. És un recurs de clixé, que fins i tot surt a la pel·lícula Amelie, de Jean-Pierre Jeunet, en aquest cas amb els nans d’un jardí. És una cançó que m’arriba molt a l’ànima i on a més coŀlabora el violoncel·lista Oriol Aymat, de Blaumut.

Acabem. Com seran els directes?
Farem una gira de presentació d’El meu lloc preferit de sis concerts. Hi haurà dos concerts amb banda, a Tortosa i a Barcelona, i els altres seran amb trio. A més, als concerts grans hi vindrà la Carol, que cantarà diverses cançons, i a la resta també hi haurà alguna col·laboració. A l’estiu faré un altre format de gira, i per primer cop em plantejo fer concerts sol amb guitarra. Soc del parer que els pobles petits també es mereixen poder veure grans artistes i per tant em vull adaptar a tots els escenaris possibles.