El músic i productor banyolí Pau Brugada sempre ha buscat tenir una visió àmplia i multifacètica de la música. Després d'haver format part de diverses formacions amateurs, com la banda de rap-mètal Caiko, el 2015 va engegar el seu projecte personal amb el disc Llum de foc (autoeditat, 2015). Des de l'any passat, ha anat presentant, en tres capítols, un àlbum que tot just veu la llum: En blanc (Segell Microscopi, 2023), un treball introspectiu que reflecteix la seva forma i visió de crear música.




Se't considera banyolí, però vas néixer a Montpeller. Vas viure de petit a Occitània o ja vas créixer a Banyoles?
Vaig néixer a Montpeller, però m'hi vaig estar ben poc temps. Els meus primers anys de vida, fins als 5 anys, els vaig passar a Països Baixos a la ciutat de Maastricht, i els meus primers records són d'allà. Els meus pares van marxar a fora a estudiar i a créixer professionalment, i la meva germana i jo vam anar-hi darrere.

Abans d'iniciar aquest projecte en solitari, eres el cantant i compositor de la banda de rap-mètal Caiko. Què et va portar a fer una música tan radicalment diferent en el teu projecte en solitari?
El que sembla un canvi molt gran des de la superfície en realitat és una evolució subtil des de les entranyes. La música és un art col·laboratiu, o si més no hauria de ser-ho. Als que ens ajuntàvem llavors a fer cançons a Caiko ens movia un poti-poti d'energies que intentàvem controlar i orientar d'alguna manera, i que desembocaven en alguna cosa semblant al rap-mètal. Però realment fèiem el que ens sortia; hi havia qui deia que sonàvem a Extremoduro, per exemple. Les etiquetes fan mandra, però d'alguna manera t'has de definir quan et pregunten... 



Com han estat ideats els tres capítols d''En blanc'?
A força d'anar construint pedreta sobre pedreta, acumulant petites idees i intuïcions. Treballant, creant, descartant unes coses, descobrint-ne d'altres, compartint... El fet de fer-ho per capítols va ser una decisió vital i no tan conceptual. Una manera de fer el procés més lleuger i a mida de les meves possibilitats. Una persona clau per arrancar el projecte va ser l'Andreu Moreno: amb ell vam triar i remenar les maquetes de moltes cançons i em va ajudar molt a tenir una perspectiva externa. A més, és tan bon bateria com bona persona, i quan treballàvem junts sempre ho gaudíem fort a molts nivells.



Entre la publicació del primer capítol i del tercer hi ha deu mesos de diferència. Això és fruit que has anat publicant els capítols de forma simultània al teu procés creatiu?
Quan ja tenia unes quantes cançons del primer i el segon capítol molt encarades em va començar a ressonar aquest concepte d'En blanc. En origen tenia molt a veure amb un estat de saturació profund: sentia una cascada constant d'expectatives a complir que van anar desencadenant un bloqueig en mi. L'única manera que tenia de sortir-ne era meditant i quedant-me en blanc. Em va fer sentir pau imaginar-m'ho tot espatllat i sense contingut. Prou missatges, comentaris, publicitat i energia gastada en crear coses que no arrelen enlloc. M'ho imaginava tot buit i tranquil. Aquests deu mesos són conseqüència d'anar treballant amb paciència fins a arribar a un lloc especial per mi. El meu procés ja no el sé entendre de cap altra manera.

Els tres capítols no els has agrupat finalment sota un llarga durada, sinó que els has mantingut com a petits EPs separats. És una forma de respectar la calma, els tempos i les diferents fases per les quals t'ha portat el disc?
Realment, sí que ho he acabat ajuntant tot en un disc. Crec que estarà disponible d'aquesta manera a plataformes ben aviat. És una manera de tancar aquesta etapa de la meva vida i posar-ho més fàcil a qui vulgui escoltar En blanc com un tot. També he fet una tirada curta de discs físics per vendre als concerts. Per sort, encara hi ha gent que et dona un cop de mà i el compra tot i que no el faci servir per res.



'En blanc' també vol reflexionar sobre la forma de publicar la música enregistrada en l'actualitat?
Jo crec que si fas música pensant en com vendre-la acabaràs malalt. Fer música és una artesania i has de gaudir el procés. Qualsevol cosa que et tregui d'aquí és prescindible, almenys mentre estàs creant.

L'últim capítol és més conclusiu que els dos anteriors i sembla que hi tens les coses més clares. Aquest procés creatiu t'ha fet arribar a noves conclusions personals i artístiques?
Treballar d'aquesta manera et permet anar incorporant en un mateix treball coses que vas aprenent pel camí. A més, el fet d'anar tancant el treball per parts i anar-lo compartint fa que visquis més vegades aquest moment especial de despendre't del que has creat i crec que això t'ajuda a treure-li pes i a anar madurant. Crec que les principals conclusions que n'he tret són que, si vols aconseguir crear, has de trobar la teva rutina de treball i que, si en algun punt obres el procés i el comparteixes amb gent estimada, ho gaudiràs molt més.



Parles de gent estimada. Més enllà de la col·laboració amb el trio banyolí Roko Banana, fa la sensació que heu creat un ecosistema musical arrelat a Banyoles molt interessant, amb gent com Vic Moliner, Sebastià Gris, Andreu Moreno, Kquimi Saigi, i on també sobrevolen altres artistes com Magalí Sare, Clara Peya o Paula Grande, amb qui diversos de vosaltres hi heu col·laborat. 
Bé, arrelades a Banyoles (o a propet) només hi som en Vic Moliner, la Paula Grande i jo. Tota l'altra gent que nombres són gent increïble amb la qual alguna vegada he compartit produint, tocant o jugant a viure. Tant de bo estiguessin arrelades ben a prop perquè me les estimo molt. Fa uns cinc anys vam fundar Olivera Estudi amb en Vic Moliner i des d'allà hem impulsat molta música. Hi hem dedicat temps, energia i amor i suposo que això ha fet que de mica en mica l'olivera hagi anat fent arrels.