Ja fa molt de temps que Els Amics de les Arts han aconseguit l’estatus de grup mainstream que pot complaure a tothom i aquest dissabte, a la ciutat on resideixen dos dels seus components, això s’ha fet més evident que mai. Públic de totes les edats, entregat al grup des de la primera cançó, cantant els nous temes de memòria i ballant al tram final del concert. Segur que entre el més petit que cantava i ballava i el més gran se superaven les sis dècades de diferència d’edat.

Amb un petit retard sobre l’horari previst (se suposa que per donar temps als no gironins a trobar el camí correcte i no seguir les indicacions de ‘catedral’ que conduïen a un cul-de-sac), Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Dani Alegret, flanquejats pel baix de Pol Cruells i la bateria de Ramon Aragall han encetat el primer dels dos concerts programats el mateix dia al mateix escenari amb una cançó del darrer disc, “Allà on volia”, a la que han seguit “Ja no ens passa” i “30 dies sense cap accident”. Després ha estat el torn d’un altre dels nous temes, “De córrer per tot Nova York” i de “No ho entens”.

El tercet s’ha mostrat divertit en tot moment, fent broma dient que hi havia públic ‘de sol’ i ‘d’ombra’. Alegret provava un micro que l’ímpetu en una de les cançons anteriors havia fet caure (“estic provant el micro, que ja fet un jumping”) quan Barceló li ha etzibat “ha fet un Joan Dausà”. I un segon round de cançons, començant per la recent “Cada cel” i seguint amb “Les coses”, “Juliol 1994” i “Kokoschka”.
 
Quan han tornat a adreçar-se al públic, han assegurat que tot i que tenien dos concerts previstos un rere l’altre, “el bo és aquest. Ho estem donant tot”. Era la introducció a “Louisiana o els camps de cotó”, que han dedicat a la ciutat de Girona i al festival Strenes, on sempre ‘hi han sentit com a casa. Barceló i Piqué han baixat de l’escenari i s’ha passejat entre el públic que omplia les escales de la catedral. Després d’una altre de les cançons del darrer disc, “Estimeu-me”, ha començat la descàrrega final amb “4-3-3”, que la gent ha aprofitat per aixecar-se i començar a ballar. I no han parat amb “Citant Mercè Rodoreda”, la versió renovada d’“El seu gran hit” (‘hem vingut a robar-vos els homes’) i “La nit sembla que serà nostra”.

Arribats a aquest punt han desaparegut de l’escenari fins que la insistència del públic els ha fet tornar. Ells tres sols, asseguts en un tamboret cadascú han donat a entendre que tocava seure. Han explicat que mai no poden acontentar tothom i que a tots els concerts falten peces emblemàtiques. Barceló ha volgut tranquil·litzar al públic: “us agradarà” ha dit abans de començar un popurri en el que ha anat enfilant “Ciència ficció”, “Carnaval”, “Miracles”, “Armengol”, “L’hivern”, “L’arquitecte”, que va enllaçar amb “L'home que dobla en Bruce Willis”, ja completa i amb tota la banda a l’escenari.

Quan ha començat “Jean-Luc” el públic s’ha tornat a posar dempeus, però Barceló els ha advertit “no, tranquils, és una versió tàntrica” La gent ha tornat a seure, però de seguida el ritme s’ha accelerat i la gent s’ha posat a ballar. Només hi ha hagut temps per una peça més: “Semblava que fossis tu”. I puntualitat a l’hora de plegar, que hi havia un segon concert, amb un repertori pràcticament calcat. En aquest tram final, la banda ens ha regalat unes de les imatges del concert: tots tres a les escales amb la catedral de fons.