El 22 de setembre farà 60 anys que la cançó “Se’n va anar” va resultar guanyadora del V Festival de Cançó de la Mediterrània. Hi competien peces dels països de la riba de la Mediterrània: França, Itàlia, Grècia, Israel, Mònaco, Algèria, i per descomptat de l’Estat espanyol. El mètode de votació era singular: cada peça s’interpretava dos cops i el públic present a la sala votava les cançons i no les interpretacions. El món del catalanisme es va moure per aconseguir moltes entrades i va estendre la consigna de votar “Se’n va anar”. Tot d’una manera molt cautelosa i sense delatar-se, que per menys que això s’hauria pogut excloure una cançó. El resultat és el sabut: Raimon i Salomé van fer guanyar el “Se’n va anar”. Al cap de poc, Raimon treia al mercat la cançó “Diguem no” complementant la guanyadora del festival, mentre que Salomé consolidava la seva carrera d’intèrpret. Ho recordem amb la cantant barcelonina Rosa Maria Marco 'Salomé', establerta a València des de fa anys.

Fa 60 anys del triomf de “Se’n va anar”. Recordes com t’ho van proposar?
Sí. En aquella època es treballava amb tots els representants, però el que em donava més feina era Prudenci Riera, un dels millors d’aquell temps. Jo feia pocs mesos que cantava i realment estava molt verda, però hi posava molta voluntat. I ell creia molt en mi. Riera era qui portava als artistes del Festival del Mediterrani, tant els estrangers com els d’aquí, i m’ho va proposar. En aquell moment, jo no sabia ni què era aquest festival. Em va convèncer que el festival m’ajudaria en la meva carrera.

Coneixies als autors?
Els autors són Lleó Borrell i Josep Maria Andreu, que van fer el “Se’n va anar” i moltes altres cançons que jo he cantat. Jo coneixia Lleó Borrell perquè treballava a Canciones del Mundo, que era l’editorial de l’Augusto Algueró. Hi anàvem a muntar cançons i a assajar. Aleshores es feia així. El Lleó Borrell m’havia sentit cantar i li agradava molt com ho feia… Quan el senyor Riera va proposar el meu nom als autors, tots dos van estar-hi d’acord.


Al festival, el “Se’n va anar”, com totes les altres cançons, es va sentir dos cops: una cantada per Raimon i la teva.
Hi havia dues formacions orquestrals. Una era un combo dirigit per Alfred Domènech i l’altra era l’Orquestra Maravella. Normalment, es donava la versió per orquestra gran a qui tenia més veu. I jo tenia més veu que Raimon, així que ell va cantar amb el conjunt i jo vaig cantar amb la Maravella.

Quina relació vas tenir amb Raimon?
Ens vam conèixer allà i ens vam fer amics. Allò durava uns dies i, en aquell moment, tots érem amics. Després del festival ens hem trobat en algun lloc esporàdicament, però no hem tornat a tenir relació. Fa molts anys que no ens hem vist.
 
Vosaltres sabíeu amb antelació de l’operació catalanista que va fer guanyar la cançó?
No. Era molt difícil de preveure, perquè votava el públic; no hi havia pas cap jurat. L’any anterior, al Palau dels Esports, hi havia hagut un gran cacau perquè quan van comptar els vots va resultar que n’hi havia més que gent al públic. Per això, el 1963 es va fer en un lloc més petit, el Palau de les Nacions, i hi havia molt més control sobre els vots. Hi havia menys gent i era un públic més selecte. En no haver-hi tanta gent, hi havia menys possibilitats que es muntés un merder.

Què us va semblar el “Se’n va anar”?
Molt bé. A Radio Nacional (RNE) em van enviar un telegrama des de Màlaga. Encara el dec tenir en algun racó de casa. Deia "no sé lo que has dicho, peró la sábana me ha gustado mucho".

Què era "la sábana"?
El “Se’n va anar”. Ho deia a la seva manera…

Després l’ha cantat moltíssima gent i en diversos idiomes.
Jo l’he cantada en català, en castellà i en francès, encara que no ens va agradar gaire la lletra. També l’he cantada en italià, a un festival al Lido de Venècia. És una gran cançó, la cantis com la cantis.



Uns anys més tard, vas repetir al mateix festival.
Sí, el 1967. Aleshores votaven les províncies que tocaven al mar. La cançó era “Com el vent”, també de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu. En començar les votacions, anava molt per davant de la francesa, que era la segona. Només faltava la votació de Girona i fins aquell moment l’havien votat tots els jurats. Allà van fotre la cullerada. Girona no va donar cap vot a la cançó catalana i els va donar tots a la francesa, que així va poder guanyar. Oi que no s’ho pot creure ningú? Jo després vaig començar a preguntar i alguns no volien parlar. Al final, una persona de RNE em va dir que havia arribat una ordre de Madrid dient que no tornés a guanyar una cançó en català.

I anys més tard, vas guanyar Eurovisió.
Sí, també n’estic molt contenta. Era un mecanisme diferent perquè Espanya no ens podia votar. “Vivo cantando” no és una gran cançó, però en determinats moments funciona molt bé. Jo no he volgut polititzar mai la meva feina. Quan he volgut dir la meva opinió ho he fet, però sempre al marge de la carrera artística. I igual que havia passat amb el "Se’n va anar", també la vaig gravar en molts idiomes, entre ells el català. Fins i tot l’he gravat en serbocroat.