El projecte d'Smoking Bambino va néixer l'any 2008 com a alter ego musical del gironí Esteve Saguer, líder del grup The Dirty Club. Després d'acumular fins a quatre treballs en solitari en anglès -l'últim d'ells Storm and Drunk (Satélite K, 2018)-, ara s'ha aventurat a cantar en català en el nou disc Llampigots i bufarandes (Segell Microscopi, 2023), que veurà la llum demà. Avui, però, ens avancem i presentem en primícia un dels temes d'aquest nou treball: "Conyac i diazepan". Parlem d'aquesta cançó i del disc amb el seu autor.
 

"Conyac i diazepan" és un tema blues que parla de la policia i els cossos de seguretat. D'on sorgeix la història de la cançó?
Després d'acabar una cançó que em tenia atrapat des de feia uns dies, vaig voler escriure una cançó totalment diferent per passar pàgina, i em va sortir aquest riff de blues al qual em vaig enganxar com una paparra. De seguida, em vaig posar a escriure una història d’un comandat a qui se li giren les neurones i demana més canya cap a la població, com si fos un aspirant a dictador. Durant el procés, aquesta mena de frases que surten a la cançó es podien sentir sovint… i fins i tot, ara, i a tot arreu.

La gènesi del disc neix arran d'una conversa nocturna sobre política. Com va sorgir aquella conversa?
La conversa va ser la típica que poden tenir cinc o sis persones despotricant i intentant canviar el món des de la barra d’un bar amb l’excitació, la lucidesa i les anades d’olla que a vegades proporciona l’alcohol. Va ser un vespre divertit, amb moments de tensió que acabaven amb empentes amistoses o rialles eixordadores, i per sort no hi havia més gent al lloc. Però en arribar a casa, la sensació de la nit encara em bullia dins i vaig començar a rascar un acord amb la guitarra, una mica com el "Masters of War" de Bob Dylan. Vaig cantar dues frases que em van venir al cap amb una melodia que em va agradar: “em fan mal les dents de tant mastegar la ràbia que em ve del món i no em vull empassar”. Així vaig començar a escriure i l'endemà a la tarda ja portava quatre folis... La cançó es diu "El jou i la sang", tot i que de moment encara no està enregistrada. Va ser la primera en català. Quan ja en tenia unes quantes més, em vaig començar a plantejar de gravar el disc.

Fins a l'esclat de la pandèmia, passaves temporades a Nova York. Com et va colpejar la pandèmia perquè haguessis de tornar cap aquí?
A Nova York hi feia estades de 2 o 3 mesos, que era el que em permetia el visat. hi havia un circuit de locals on es feien micròfons oberts i anava a gairebé a tots, perquè podies tocar entre dues i quatre cançons en funció de la gent que s’hi apuntava. També hi feien concerts regularment i si els agradava el que feies, et proposaven de tocar entre grups que programaven. Per mi va ser una experiència molt enriquidora: sol a Nova York, fent camí. El darrer cop, hi vaig anar amb dos discs sota el braç, un en solitari, i un altre gravat amb els músics de l’anterior disc, Storm & Drunk. De fet, ja tenia contactes per publicar-los allà, però al cap de 15 dies d’estada, la pandèmia va arribar a Nova York i vaig sortir per potes. Un confinament allà era impensable, i recordo que al vol de tornada érem només vint persones a l’avió.


Per què ja no has tornat a Nova York un cop passada la pandèmia?
Ara no sento aquell impuls que m’hi feia anar. Ara que escric en català tinc més ganes de quedar-me per aquí. Hi ha un munt de llocs que no conec i m’agradaria poder-hi tocar i obrir-me camí perquè més gent d'aquí pugui conèixer i gaudir de la meva música.

El disc té una aura fosca i nocturna. De quina manera inspiren la música aquests dos adjectius?
Sempre he tingut una afinitat per aquest tipus de melodies que pretenen ser belles, però també són aspres, fosques i melancòliques. Tot i que els criteris que he seguit per triar quines cançons entraven en el disc seguien dues altres línies principals: que no requerissin d'una excessiva producció i que les lletres tinguessin històries prou diferents per mantenir la tensió en el disc. Generalment, quan vaig a gravar un disc, sempre faig una tria entre unes 20 cançons: algunes potser acabaran en el disc, d’altres en el pròxim, i algunes, per sempre en un calaix.
 

Com ha estat treballar amb Manel Fortià (contrabaix)?
Al Manel Fortià el vaig conèixer al Sunset de Girona, una joia de local de jazz amb una programació constant i estel·lar. Hi vaig a veure concerts sempre que puc i en Manel hi actua molt sovint, tant presentant els seus projectes com acompanyant algun dels grans músics que es deixen caure pel local. Una nit que acompanyava al guitarrista Jesse van Ruller, en Manel va fer un solo de contrabaix i vaig sentir com em queien les llàgrimes. Un temps després, li vaig preguntar si volia gravar amb mi i la seva aportació ha estat una meravella. Sempre m’he sentit, molt agraït i afortunat dels músics amb qui he tingut la sort de treballar.

En el disc també hi participa Enric Teruel (guitarres, teclats i bases rítmiques).
Amb l’Enric Teruel toquem junts amb els Howlin’ Dogs des de fa anys. És un músic excel·lent, toca tant instruments tradicionals hindús fins a sintetitzadors i aparells de música electrònica. A vegades mira les coses amb microscopi, d’altres agafa els binocles i ho mira de lluny i d’altres s’estira, tanca els ulls i escolta. Sap trobar el que la cançó necessita i és un fantàstic productor i amic, una mica friqui com jo. Tot i que musicalment ens agrada nedar en aigües tèrboles i obscures, ens ho passem molt bé i riem molt.

El concert de presentació del disc el faràs el 30 de setembre al Palau Firal de Girona com a teloner d'Antònia Font. Com et sents?
Em sento molt afortunat que se m’hagi donat aquesta oportunitat i que coincideixi amb la sortida de Llampigots i bufarandes. La sensació de ser teloner és una situació de per si incòmode, perquè saps que la gent no ha vingut per tu. Has de posar-te el termòmetre en un lloc complicat per a la teva anatomia musical i, a més, saps que no hi estaràs gaire estona. Tot i això, farem un bon concert i tindrem l'oportunitat d'obrir el Temporada Alta i compartir escenari amb una gran banda com Antònia Font.