Ricky Gil és d’aquells artistes que mai no paren. Quan la seva banda principal, Brighton 64 baixa l’activitat, ho compensa amb el segon volum del seu projecte alternatiu Ricky Gil & Biscuit, amb qui acaba de publicar Artefactes sonors de l’underground català (1964-1979) (Chesapik), un disc en què recupera el llegat d’artistes catalans (alguns molt coneguts, altres gairebé inèdits) dels anys 60 i 70.



El primer disc amb Biscuit era només amb cançons pròpies. Ara ens presenten un disc de versions. Per què aquest canvi?
Hem volgut fer un disc només de versions perquè ens va semblar un projecte amb prou entitat. Va sorgir a partir d’un parell de temes que havíem muntat pel directe i que eren d’aquesta època. Això va fer que ens passéssim temes i que al cap d’un temps ens plantegéssim el disc. La idea la vam tenir fa un parell d’anys, però no ens hi vam posar fins fa uns mesos.

En quin terreny et trobes més còmode?
Amb el primer, esclar. Era una cosa molt natural perquè eren les cançons tal com jo les havia fet amb un acompanyament excel·lent. Van entendre perfectament el rotllo que necessitaven les cançons i van encaixar de seguida. El segon disc, en ser versions, ha exigit més feina. Hi ha hagut inicis falsos, refer, tornar a provar nous enfocaments… Ha estat més difícil. Hi ha hagut cançons molt fàcils, però n’hi ha hagut de molt complicades.

Com has fet la selecció?
L’hem feta entre tots. Algunes cançons jo no les coneixia i el David Charro, de Biscuit, va aportar algunes cançons. Per exemple “Hi ha gent” de Toti Soler. Hi ha artistes dels que només ens agrada una cançó i d’altres, per exemple Sisa, que en podríem haver triat vint. Tot i això, només n’hem posat una de cada artista. Altres artistes, com Jordi Paniagua, del que hem fet “Un desig antic”, hem tingut poc per escollir perquè només va treure un single. Però no hem fet selecció d’artistes; hem fet selecció de cançons.



Alguna sorpresa que t’hagi impactat?
“Noia” de l’Albert Batiste. Jo no havia sentit el disc Miniatura (Concèntric, 1969) i em va agradar tant que en surten dues cançons: “Al matí just a trenc d’alba” de Pau Riba i “Noia”. Potser són les dues que m’han flipat més.

Què t’ha quedat en el tinter (o a l’estudi d’enregistrament)?
Durant un temps vam estar tocant una cançó d’Els Dracs que era “Un cor fet d’amor”, però la vam descartar perquè era una versió de The Yardbirds. Hem volgut que tots els autors fossin catalans. No hem provat cap altra cançó. Hi va haver una peça, “Jo em donaria a qui em volgués” de Maria del Mar Bonet, que vam estar a punt de no gravar-la perquè no li acabàvem de trobar el punt. Al final, amb la veu de Joana Serrat ha quedat molt guapa.

No cantes ni aquesta peça ni “Els snobs” de Guillermina Motta. No et trobaves còmode cantant peces de dones?
De fet, vaig gravar “Els snobs”, però quan la Namina va venir a fer unes veus vaig veure clar que l’havia de cantar ella. Que l’original fos d’una dona no hi té res a veure. Ha quedat així, però no ha estat premeditat. Podria haver estat a l’inrevés, que jo cantés alguna cançó de dona i que elles en cantessin alguna d’algun home.



“La curva del Morrot” és impressionant. Normalment, la rumba adapta peces de pop-rock i tu ho has fet a l'inrevés.
És la cançó que ens va emocionar més quan la gravàvem perquè va venir el Manel Joseph. Gato Pérez era un apassionat del rock i del blues que va veure la rumba catalana com una via creativa. Amb aquesta cançó tornem Gato a la seva essència rockera.

Hi haurà un 'Artefactes sonors de l’underground català (1964-1979) volum 2'?
Els Biscuit deien de posar ‘volum 1’ al títol del disc per deixar oberta la possibilitat d’un volum 2. No ho sé. Si veiéssim que el disc funciona molt bé… per què no? No seria difícil trobar 12 cançons més que quedessin bé. Però m’aventuro a dir que no perquè m’agrada crear i fer cançons. Potser estaria bé que ho fes algú altre. Noto que es respira una certa reivindicació d’aquesta època. Als aplecs modernistes i als CD de Modernisme aborigen vaig descobrir moltes cançons.