Fa tot just sis mesos que hem tornat a viure juntes després de 6 anys. Va ser un procés molt ràpid i fàcil des que ens vam comunicar que necessitàvem un canvi. Volíem viure juntes i havíem de trobar un pis que ens encaixés econòmicament i en comoditat. Havia de ser a Sant Andreu, tenir llum, poder-hi posar moltes plantes, dos llits dobles, que hi deixessin viure la Quinqui, la gossa més xula del món... Sembla una carta als Reis però es va fer realitat, i tot aquest paisatge s’ha convertit en l’espai idoni per compondre cada cançó del disc Suau.
És molt difícil descriure i posar paraules a la tendresa i l’orgull absolut que sento per ella, és impossible que vagi a un concert seu i no me’l passi plorant i no trobo cap més manera de comunicar-ho que des de l’estima que sento cap a l’artista que més conec i més admiro de l’univers, la meva estimada germana, la Maio.
He tingut el plaer de ser present en la creació del seu disc, des de les cançons que li sortien com xurros fins a les que començaven amb un “tia, de què parlo?”. Des que les començava a escriure en una llibreta amb un boli Bic fins a les estones de buscar uns acords que l’acompanyessin amb harmonia. Des de les hores buscant melodies, prova-error –“Yuri, això et recorda alguna cançó?”–fins als “crec que tinc la tornada definitiva”. Des dels dies de felicitat i força fins als dies en què les pors i els bloquejos prenien terreny com una taca d’oli, les llàgrimes al sofà de casa, amb un paquet de pipes i un gelat.
Des que la Maio arribava a casa, trèiem la Quinqui i em deixava els seus cascos per escoltar el que havia treballat amb el Xicu a la Royuela o amb el Mario a l’Atlàntia StudioPel, dient “A veure, és un bounce, no està ni mesclat!”, i jo per dins pensant “Tia, ets fortíssima”. Recordo també quan va haver de triar l’ordre per al disc. La tia analògica es va posar a retallar –molt malament– paperets i a escriure-hi els títols de les cançons per després ordenar-les de diferents maneres fins a trobar la tracklist definitiva.
Com que vosaltres no heu tingut el privilegi de formar part d'això que us explico, em disposo a demanar-li que em passi el Dropbox del disc amb alguna excusa enginyosa per poder-vos oferir alguna cosa semblant a un tràiler amb l'objectiu que quan m'acabeu de llegir no vulgueu fer res més que descobrir-lo.
1. "Mode avió"
Per començar cordeu-vos el cinturó que ens enlairem, mai millor dit, amb "Mode avió". Una delícia de cançó que et transmet a la perfecció els nervis i les papallones d'un retrobament amb una persona que t'estimes, amb una tornada que és impossible que et deixi indiferent.
2. "Enyorar i trobar-se"
Seguim amb "Enyorar i trobar-se". Si tens un dia sensible, és la cançó perfecta per deixar-te caure. Una peça amb la qual Maio, una vegada més, s'obre en canal i ens ofereix una sinceritat i una capacitat d'autoconeixença que et deixa sense paraules. He dit ja que l'admiro?
3. "Coixí"
"Coixí" apareix com una brisa fresca amb uns sintetitzadors aguts contrastant amb aquests greus que té la veu de Maio dels colors d'una posta de sol. I el que era una cançó d'amor, tendresa i complicitat, de cop et sorprèn amb un ritme de reggaeton, i acabes per descobrir la cançó que encara no sabies que necessitaves.
4. "Avui"
El disc continua amb una cançó que és com una bossa d'aigua calenta en una nit d'hivern, "Avui" ens parla, des de la vulnerabilitat, d'un dia d'aquests on els colors desapareixen. Em fa la sensació que abraça la tristesa, li deixa un espai i li cuina un caldo perquè marxi en pau.
5. "Suau"
"Suau", que posa nom al disc, va ser el primer avançament; tota una declaració d'intencions de sonoritat i d'estètica. Una cançó que parla de follar des d'una tendresa, intimitat i cura que no et deixarà indiferent. Aquí també vull fer un homenatge a la meva estimadíssima amiga Queralt Guinart (@kerrature), que va saber captar l'essència de Maio a la perfecció i va fer un videoclip i un disseny del disc exquisit.
6. "Fred a Barcelona"
Seguim amb "Fred a Barcelona", on l'artista plasma la necessitat de tenir una xarxa en una ciutat que mai dorm, que està podrida d'injustícies, de violències. En aquesta hi col·labora Tribade, unes artistes que formen part de la vida i del cor de Maio des de fa molts anys i que, des del meu punt de vista, encaixen perfectament en aquesta cançó.
7. "Història de vagó"
"Història de vagó" és d'aquestes històries que t'atrapen: com pot acabar el que comença amb un intercanvi de mirades en un tren direcció Montcada? La Queralt Guinart diu que és la cançó que més li agrada... Serà per aquesta tornada que s'enganxa com les que escolto de La Oreja de Van Gogh?
8. "He dejado de buscar"
I ara arriba la meva cançó preferida del disc, "He dejado de buscar". Juro que quan l'escolto no puc parar de cantar-la i de ballar-la, a tot arreu, tota l'estona. La tornada em té absolutament obsessionada. Pensareu que no soc objectiva perquè és la meva germana bessona i bla, bla, bla... però quan l'escolteu veureu que sí.
9. "Miralls"
I a continuació trobem "Miralls" una crítica a les violències estètiques i a la construcció social del desig. Massa, i estrets, són aquests marcs per a tantes ales. El tema té una producció que acompanya a la perfecció el missatge i que et va deixant sense alè, i alhora no vols que s'acabi.
10. "Repíteme"
I per tancar el disc tenim la que per mi és la joia de la corona, un tresor preciós, un regal inigualable. "Repíteme" és una cançó que va fer pel nostre avi, que ens va deixar fa poc més d'un any, i que transmet el que és acompanyar a una persona malalta d'Alzheimer, la duresa de veure com a poc a poc es va apagant. Per mi la tornada d'aquesta cançó és un homenatge a tota una generació i no puc evitar plorar cada vegada que la sento.
En definitiva, Maio ha fet un disc que és tan proper que et pot acompanyar en tots els moments en què necessites una abraçada, un ‘tu pots’, un salseo romàntic, uns perreos amb les amigues i un viatge de tornada en cotxe amb olor de sal. I us puc assegurar que sí, Suau és plaent als sentits o a l’ànim com a exempt de tota aspresa.
Maio, ets conscient del que acabes de fer?
.gif)
.gif)
