De l’Ariox que coneixíem fins ara només en queda la intimitat del pop de butxaca i les ganes d’obrir-se el pit. Quant a la resta, la cardedeuenca Ariadna Casas ha fet un canvi de rumb cap a l’electrònica. Al seu primer àlbum, Ariox Is Super Sad (Luup Records, 2023), ha repetit un mantra que li ha servit per buidar el que sent sobre el fet d’estimar: “L’últim instant d’amor dins d’un adeu”. Parlem amb ella d'aquest disc i la seva música. 



'Ariox Is Super Sad' és un canvi radical de rumb estilístic?
Fins fa un any estava fent indie-pop, i és el que la gent recorda de mi. M’he adonat que mentre vivim i creixem avancem cada dia cap a una direcció diferent. Va arribar un punt en què els meus estils i gustos van canviar i vaig començar a escoltar música amb una influència més electrònica. D’aquí va néixer la necessitat de fer cançons a partir de la sonoritat que escoltava i m’estava nodrint. Encasellar-me en un sol tipus de música no m’identifica com a artista. Fruit del meu estat vital dels darrers mesos, he decidit llançar-me a la piscina i fer el que realment m’agrada, que és música electrònica.

En una entrevista sobre l’anterior disc amb Galgo Lento, 'Mama, l’amor em dona mal de cap' (Luup Records, 2022), descrivies la teva música com a ‘pop d’escriptori’. Et continues sentint identificada amb aquesta etiqueta?
Quan al panorama català va néixer el concepte ‘pop d’escriptori’ es relacionava amb un tipus de música sorgida de la intimitat. En el meu cas sempre he volgut transmetre l’escalfor i la llum càlida de l’escriptori. I, actualment, evoco les mateixes emocions a través de la música electrònica. He agafat el meu pop d’escriptori i l’he continuat aplicant amb un so més electrònic. M’agrada donar aquesta visió, perquè aquesta és l’essència del projecte.



La teva visió de l’amor és la tristesa?
L’àlbum no parla només de llevar-se i sentir-se trista, sinó d’un nou concepte: Ariox és tristor, una làmpada de llum càlida. Mostra un sentiment d’ai al cor, una manera de dir qui soc i tot el que engloba el meu projecte. Les lletres són molt lineals, parlen d’un amor que no sé on em porta, però que em fa sentir. Avui dia és molt difícil tenir les coses clares, saber què vols, què has estat, qui ets i qui seràs. És una història que fa corbes, però té un principi i un final.

Al primer tema, “Intro (jo sola plorant)”, cantes sobre aspectes de l’amor que no tenen en compte la cura cap a l’altre (‘Tu no saps cuidar-me’). L’amor tòxic encara perdura?
Una cosa que dèiem amb Galgo Lento és que l’amor fa venir mal de cap, i nosaltres mateixes ens el creem. A partir d’aquí, he evolucionat cap a la perspectiva d’acceptar el que sento i he volgut explicar-ho sense pensar en la toxicitat. He mirat de treure els meus sentiments cap enfora i ser capaç d’entendre’ls per mi mateixa. En aquest treball explico el que he sentit, tal com és, sense pensar si és menys o més vàlid. Soc conscient del que sento i decideixo si ho vull continuar sentint. En l’amor, cadascuna posa els seus límits. L’amor és com si t’arriba de cop una pilota, l’agafes i no saps què fer-ne. El més important és prendre-s’ho amb calma.



En aquest disc hi has convidat dues referències actuals, Julieta (“No és amor”) i Maria Hein (“Tu i jo”), que també han apostat per l’electrònica. L’escena catalana vira cap a aquesta sonoritat?
Fem el que escoltem. Aprenem, ens nodrim i ho traiem enfora. Estem escoltant una música molt diversa i les influències es noten a l’hora de crear. L’escena catalana i els artistes amb qui treballo han tendit a mostrar la mateixa inspiració, com li ha passat a Julieta, amb 5AM (Music Bus Records, 2023), o a Maria Hein, amb Tot allò que no sap ningú (Hidden Track Records, 2023), que també representa un canvi radical. Sento una admiració molt gran cap a elles i un respecte per la indústria musical que està difonent un nou so electrònic que parteix de la intimitat de cada artista i la transforma.

A la cançó amb Hein vincules estimar amb el dolor, i al tema “Autos de choque con Sofía” cantes: ‘Això fa mal’. Fer-ne música és una manera d’alliberar-te d’aquest dolor?
En la creació d’aquest disc hi ha una frase que sempre m’ha acompanyat: ‘L’últim instant d’amor dins d’un adeu’. Crec que és bonic agafar l’últim moment d’amor per acomiadar-se. De fet, el disc va estar a punt de dir-se així, inspirat en una peça artística que vaig fer



I per què no el vas titular així?
Perquè quan vaig dir aquesta frase tenia una altra història dins el cap. I a l’hora de gravar el disc em vaig adonar que estava anant molt més enllà, cap al concepte d’Ariox Is Super Sad. Se’m feia una bola i necessitava un títol més directe que englobés les altres coses.

Tots els matisos del projecte 'Ariox Is Super Sad' estan plasmats en un llarga durada, i fins ara només havies publicat formats curts. Què et va animar a fer el salt?
Tenia molt clar que volia fer un disc. Tenia moltíssimes coses a dins i les volia dir totes en un treball que tingués més de quatre cançons.


Julieta és una de les artistes que més han destacat en el pla més electrònic. Al tema “No és amor” has agafat un vers de “Trenca’m el cor”, de l’anterior disc de la barcelonina 'Ni llum ni lluna' (Music Bus Records, 2022). És una mostra de la teva admiració?
Un dia vaig arribar a l’estudi i amb el productor vam tenim clar que samplejaríem la Julieta. La cançó “Trenca’m el cor” no la tenia gaire escoltada, però vaig sentir un fragment que tenia la veu tan neta que era perfecte per fer-ne un sàmpler. Per això també la vaig convidar a cantar i a sumar-se al carro. Vam treballar en aquest tema per afegir-hi la nostra part més electrònica i personal; una qüestió delicada perquè ens estàvem fent nostra la cançó d’una altra artista. Al final, però, es nota que és una col·laboració perquè té la part Julieta i la part Ariox. Serà un abans i un després, perquè en la música catalana no s’ha sentit mai una col·laboració d’aquest tipus.



Quines són les principals referències que us han inspirat?
La principal ha estat el britànic Fred Again, tant musicalment com pel que fa al concepte de disc. És un artista que sap lligar les coses de principi a final i donar-hi un aspecte molt intimista. L’he vist en directe un parell de vegades i he quedat completament meravellada del seu estil electrònic tan íntim, que és el que volia recuperar del meu antic projecte d’Ariox. Escoltar i veure que hi ha un artista del qual podia aprendre ha estat la meva font d’inspiració. L’he escoltat cada dia per aprendre coses noves. He evolucionat i m’agrada. Tot i això, de l’escena catalana també m’he inspirat en la mateixa Julieta –està molt bé nodrir-se d’algú tan proper–, i una altra referència claríssima ha estat DJ Pastis, perquè també és important mirar enrere.

Al pòdcast Univers Enderrock també reconeixes altres referents nacionals com Pau Vallvé, sobretot en el vessant lletrístic.
Des del primer minut que vaig començar a fer música, Pau Vallvé em va sorprendre molt en la faceta d’obrir els sentiments i mostrar el seu cor. Ariox sempre ha estat un projecte d’obrir el pit. En aquest àmbit també m’ha inspirat el madrileny Rusowsky. Soc partidària de tenir referents musicals, però sobretot figures d’artista. Ara m’agrada definir-me sobretot com a artista i no tant com a cantant. M’agrada molt l’art, en soc totalment fanàtica i em fa sentir feliç, sobretot si el puc compartir amb la gent que estimo. Em fa sentir totalment viva. I, per exemple, haver pogut enregistrar i publicar aquest disc ha estat una oportunitat increïble.


La recerca d’un vessant més electrònic t’ha canviat la manera de crear les cançons?
I tant! Al principi agafava la guitarra, feia quatre acords, sortien les cançons i les portava a l’estudi de gravació. Ara faig un joc molt diferent perquè parteixo d’una altra base. El procés de creació actual ha estat agafar el cotxe cada dia fins a l’estudi per treballar amb el meu productor, Aleix Iglesias. Ens asseiem i junts busquem el so que volem per ambientar cada cançó. Hi ha una gran diferència en aquest disc pel que fa a la creació, perquè tot s’ha dissenyat a partir de la sonoritat del que he volgut transmetre.

El paper del productor ha estat cabdal?
En aquest disc, pel fet de ser tan electrònic, el productor hi ha tingut un pes molt gran. A casa meva puc estar a l’escriptori creant, però fins que no ens hem assegut a produir-ho no ha sorgit la màgia. L’Aleix ha donat sentit al disc, ha aconseguit que, si tenia un sentiment per dir, el pogués plasmar al disc. Gairebé tot el treball com a artista l’he fet amb ell, i aquest cop n’he quedat molt contenta. És important crear la meva pròpia marca, i en aquest àlbum la sonoritat és molt lineal, es nota que hi ha hagut una producció acurada. És com entrar per la porta i descobrir les habitacions d’una casa.

Tot i estar capficada en la creació del disc has aprofitat per fer moltes col·laboracions, amb Al·lèrgiques al Pol·len (“No et canto amb pena”), Vienna (“Obertura en Emaj”) i The Tyets (“El porc”), entre altres. Ets una persona hiperactiva!
El que m’agrada d’una col·laboració és establir un vincle, compartir experiències, coneixements i sentiments, i transmetre’ls entre dues o més persones. No m’he tancat mai en aquest aspecte, sempre ha sortit des de la voluntat de voler comunicar-me amb altres artistes de l’escena catalana. I si hi hagués l’oportunitat de fer-ho amb músics de fora també ho faria, hem de ser obertes.



Com serà la teva posada a escena als directes?
Estem acabant els últims assajos, però hem fet un canvi total perquè hi haurà una part molt electrònica. Hem aconseguit recrear l’essència d’Ariox, agafant els elements antics i els actuals. Tot és dins una esfera trista, forta i íntima. Serem dues persones a l’escenari i volem que la gent entri i es passegi per la casa que els oferim, encara que d’entrada no ens coneguin.