La barcelonina de 22 anys Clara Sánchez ‘Scorpio’ ha estat una de les exconcusants d’Eufòria que ha sabut introduir-se amb més èxit a l’escena. Després del debut la primavera passada amb el disc Antares (Delirics, 2023), l’artista manté l’ambició intacta i ja treballa en un nou projecte previst per a principi del 2024. De moment se sap que les cançons estaran inspirades en un dels cabarets LGTBIQ+ més populars de Berlín durant la República de Weimar.


El nou projecte després d’'Antares' serà un disc inspirat en el popular cabaret Eldorado de la ciutat de Berlín, que va ser un refugi LGBTQ+ durant el període d’entreguerres a Alemanya.
Vaig descobrir la història d’aquest cabaret en un documental de Netflix, Eldorado: Tot el que els nazis odien (2023), dirigit per Benjamin Cantu. El vaig veure abans de les eleccions generals, quan estava cagada per si guanyaven PP i VOX. Llavors em va venir la idea de crear un concepte audiovisual que fes d’Eldorado un lloc on tothom se senti lliure i pugui ser qui és sense cap prejudici. Així és com voldria que fos el meu públic, que cantés i ballés com ho faria una persona sola a la seva habitació escoltant música.

La música i la imatge tindran el mateix pes al projecte?
He tingut molt més temps que l’any passat, quan acabava de sortir d’Eufòria i estava gravant el primer disc. Tot em va venir de cop i em va quedar l’espineta clavada. Ara he tingut temps de pensar molt bé com vull que sigui la part audiovisual. Per exemple, al clip del primer senzill, “M’enxixo”, produït per 4Virgins, recupero el meu jo interior i la meva identitat, que abans no havia tingut tan present.

Al primer disc vas treballar amb Pep Saula (Sexenni) i Jan Aygua com a productors. Com serà en aquest cas?
Estic treballant de nou amb el Jan, perquè necessitava créixer professionalment. Abans no era conscient que la producció era tan importat, i ara m’hi vull posar i nodrir-me de més productors i estudis. Per a aquest segon disc vull plantejar alguna cosa diferent per aprendre més i poder-me fer la música encara més meva.

Com es plasmarà en directe el concepte audiovisual?
Als directes no ballaré amb talons, perquè portar-los a l’escenari és massa complicat. Però, òbviament, la conceptualització de l’espectacle serà present a través d’altres elements com el ball, per exemple. Tot i això, encara no hem plantejat exactament com seran els directes, perquè falten moltes coses per definir.

Ja ha passat més de mig any des de la sortida d’'Antares'. Com veus la teva carrera des que va acabar el concurs 'Eufòria'?
Quan miro enrere m’adono que tenia la necessitat de demostrar-me que era una artista de 360 graus, capaç de fer de tot! Volia deixar clar que si no havia guanyat el concurs no era culpa meva. M’agrada com va quedar el disc, i li tindré sempre una estima especial perquè és el meu debut, però ara amb la distància m’hi veig petita. Era una Scorpio que sentia una necessitat massa gran de demostrar qui era.



El disc beu de la necessitat de demostrar tot el que no es va veure de tu al programa 'Eufòria'?
Sí, sobretot amb les cançons lentes. Però al final tot forma part de l’aprenentatge. No em penedeixo de res, simplement és normal, perquè m’havien posat mil etiquetes i actuava en funció de tot plegat.

Com has viscut la rebuda del primer disc?
Tinc la sensació que la gent ja no s’escolta discos... A la meva generació li comença a fer molta mandra això de sentir un disc sencer. El vaig enregistrar perquè tenia moltes ganes d’explicar coses i perquè em calia tenir prou cançons per omplir un concert en directe. Però ara la música va cap a un altre format, perquè ja ningú escolta onze cançons seguides. En realitat, jo tampoc ho he pogut fer amb el nou disc de Travis Scott, i amb el de Beyoncé em va costar molt... La rebuda ha estat bona, però s’ha notat molt la diferència entre l’impacte dels primers senzills i la resta de cançons del disc.

Els concerts han mostrat la teva millor faceta com a artista?
Sí, perquè el que més m’agrada de la música és el directe. Gravar a l’estudi també m’agrada, però on m’ho passo millor és als concerts, sobretot per la família que formem amb els ballarins i els tècnics. Crec que estic oferint un espectacle que no s’havia fet mai abans en català. Canvio de vestuari tres vegades i vaig corrent amunt i avall per arribar a temps i no tallar el ritme! Tot i això, la majoria d’escenaris no estan adaptats al meu format. Crec que soc la primera artista catalana que canvio els looks al mig de cada bolo, i que combina la música i el ball amb tanta potència. Presentar un espectacle completament nou és el que més m’omple del meu projecte.
 

UNA ARTISTA PIONERA

Has adaptat el model dels espectacles nord-americans per al públic català i en català?
Sí, totalment. La meva idea i el meu objectiu era poder exportar els espectacles internacionals al nostre país. Aquest format ja fa molts anys que es produeix als Estats Units, però és fortíssim que jo sigui la primera artista que ho fa a Catalunya! Penso que el públic també s’està començant a acostumar a aquests nous tipus de formats, i el fet que la gent ho rebi amb tantes ganes i que els joves s’ho passin tan bé és un símptoma que les coses estan canviant.


Estàs convençuda que el teu format d’espectacle no havia tingut presència al nostre país fins ara?
Crec que Catalunya va molt enrere en la majoria d’aspectes del món de l’espectacle, i en l’àmbit musical l’escena encara té un punt de carca i de casposa. Per això crec que moltes tendències musicals han arribat tan tard interpretades en català...

A què et refereixes?
Per exemple, actualment ja hi ha molt de reggaeton en català i hi ha gent que al·lucina, però el porto-riqueny Daddy Yankee ja fa molts anys que va popularitzar aquest estil. Una de les seves cançons més populars, “Gasolina”, la va gravar fa gairebé dues dècades. Per això dic que l’escena musical catalana va tant endarrerida. A més, abans no hi havia referents catalans que fossin dones, i ara n’hi comença a haver, tot i que encara se’ns compara massa...

En quin sentit?
Per exemple, a l’època del mestissatge tots els músics vestien de la mateixa manera, tocaven la mateixa música i feien el mateix perfil de cançons... Van estar deu anys seguits fent pràcticament el mateix. Tot era massa semblant. I ara que estem sortint moltes dones a l’escena, sento que la comparació entre nosaltres és molt més marcada i això em fa molta mandra, perquè això ens fa molt més difícil arribar als objectius. Ningú compara Figa Flawas amb Flashy Ice Cream, i en canvi a nosaltres se’ns compara excessivament i se’ns intenta fer el camí més difícil.

A quin estament creus que s’accentua més aquesta doble vara de mesurar entre homes i dones? Entre el públic o a la indústria?
En la indústria musical hi és molt present. Crec que és tan estructural que fins i tot nosaltres mateixes de vegades ens tirem pedres a la pròpia teulada. Jo mateixa jutjo més les dones que no pas els homes, i he de fer l’exercici de preguntar-me: Si el que fa aquesta dona ho fes un home el criticaria igual? Llavors és quan aconsegueixo canviar el xip i veig que encara m’he de desprendre de molts tabús... Recordo que en un primer moment vaig pensar que a la Superbowl Rihanna no havia ballat prou tot i estar embarassada. I en canvi de The Weeknd no vaig pensar el mateix, tot i que no havia ballat gens.
 
Abans d’'Eufòria' cantaves en anglès, i ara ho fas en català. Ja tenies referents catalans abans del programa?
No, els referents els he anat coneixent després. La veritat és que abans no escoltava música en català. Coneixia les cançons típiques, però no em cridava l’atenció cap artista ni disc en concret. Amb el programa m’hi vaig començar a introduir, però sobretot el que m’ha fet connectar amb la música en català és l’onada actual de nous artistes. Ara consumeixo música en català i m’hi identifico, i amb els grups d’abans no ho feia. Em sento molt propera a noms com Julieta o Figa Flawas, tant pel que diuen i el vocabulari que fan servir com per la sonoritat de les cançons.

El fet que durant un bon temps la majoria de grups mainstream de l’escena catalana fossin molts homes va fer que no t’hi sentissis precisament gaire identificada?
És exactament així, i és molt fort! Com a dona em costa molt més emmirallar-me en un noi que en una noia que puja a un escenari. Els grups de nois no sento que siguin els meus referents. Les meves clares influències són totes dones, perquè m’hi puc veure reflectida. En canvi amb vuit homes a l’escenari no m’hi puc identificar.
 

UNA VOCACIÓ FAMILIAR

Quin era el teu contacte amb la música quan eres petita?
Recordo que era molt fan de musicals i sèries com Camp Rock, High School Musical, Hannah Montana... M’agradaven espectacles del món anglosaxó de Disney Channel que ja incorporaven el concepte del show. Crec va ser el moment en què vaig descobrir que volia cantar. Després va venir el ball, i quan vaig tenir el primer reproductor d’mp3 em posava les cançons i les ballava.

La música era habitual a la teva família?
Sí, a la meva família es cantava bastant, sobretot el meu avi i el meu tiet, que va arribar a ser cantant professional. El meu tiet –i el meu pare– va néixer a Xile, i era membre del grup Los Incógnitos, que va arribar a ser bastant conegut al seu país.

El fet de tenir aquests familiars propers que van ser músics professionals et va marcar d’alguna manera?
Crec que em va condicionar de manera inconscient. Al principi no tenia clar que em volgués dedicar professionalment a la música, però l’ambient em va estimular. Al sopar de Nadal el meu avi i el meu tiet agafaven la guitarra i es posaven a fer cançons.

Això va fer que després els teus pares no tinguessin recel quan els vas dir que et volies enfocar cap al món musical i artístic?
Exacte, tot i que sempre hi ha certa por per part dels pares. Quan vaig voler fer el Batxillerat Escènic en un primer moment no ho van veure del tot clar... Però un cop superada la resistència inicial han estat molt contents i m’han donat molt de suport.


Quan vas decidir que et volies dedicar a la música?
Va ser durant l’ESO que vaig començar a tenir-ho clar. De petita era un hobby, una afició que m’agradava però no m’atrevia a dir que m’hi volia dedicar en el pla professional. Sempre he tingut la sensació que vaig tard amb tot el que faig a la vida. Si ho pensava bé, tots els artistes que admirava havien tingut èxit de molt joves. Rihanna amb 18 anys ja publicava senzills que s’escoltaven arreu del món... Llavors vaig pensar que si no em posava seriosament a fer classes de cant, el meu somni em passaria de llarg i seria massa tard.

Et va arribar a angoixar aquesta sensació?
Sí, i avui en dia encara m’angoixa... però és per l’edat! Tenia prefixat al cap que havia d’aconseguir donar-me a conèixer als 18 anys, i que si no ho aconseguia ja no assoliria el meu somni. Per descomptat, a mesura que he anat creixent m’he adonat que amb aquella edat era una nena i que aquesta idea no era veritat.

Has estudiat a l’escola Aules, fundada i dirigida pel director artístic d’'Eufòria', Daniel Anglès. Quin va ser l’aprenentatge?
A les escoles aprens la part tècnica, però a pujar a un escenari i ser professional se n’aprèn amb l’experiència. Jo he començat a aprendre com és la vida d’un músic en el moment en què he entrat a la indústria musical. Quan vaig fer el meu primer videoclip vaig viure l’aprenentatge real de moltes coses a les quals ara m’he d’enfrontar de manera regular.

Creus que les escoles són com una bombolla?
Sí, és clar. En una escola pot haver-hi algú que estigui molt ben valorat i que després surti i no li vagin bé les coses. A mi al principi em va costar d’encaixar que un professor em donés a entendre que no ballava bé. Però després, al sortir, vaig veure altres persones i realitats i em vaig adonar que la vida real no és una classe ni una escola. Les escoles són una bombolla, i fins i tot poden ser tòxiques, perquè sempre hi ha disputes entre els rols dels alumnes preferits.

Abans d’entrar a 'Eufòria' ja havies engegat el teu propi projecte musical. T’encarregaves de tots els aspectes?
Sí, m’ho feia tot jo, i això em va permetre partir d’un aprenentatge molt més gran quan em va arribar l’oportunitat d’anar a un concurs. De fet, vaig aprofitar l’impuls d’Eufòria, perquè ja havia vist com anaven les coses i tenia bastant clara tant la meva imatge com els meus referents musicals. En realitat tots aquests aspectes van acabar condicionant el camí de cada concursant.


Com vas viure aquella breu etapa abans d’'Eufòria'?
El primer senzill recordo que el vaig viure amb moltíssima il·lusió, i en canvi amb els següents ja va costar tot més. Al capdavall els meus amics em repostejaven al principi, però no infinitament... Amb la tercera cançó, per exemple, ja vaig veure que la cosa no podia seguir per aquell camí perquè tota la feina que hi posava no es compensava amb els resultats que n’obtenia. Tot i que poc després ja vaig entrar al programa de TV3, en aquell moment vaig tenir clar que havia de canviar l’estratègia i que no podia seguir publicant senzills a veure què passava. Hi invertia moltíssimes hores i molt d’esforç que després no es veia recompensat, i era molt frustrant.

Vas debutar en directe durant aquella època?
No, perquè no sabia com buscar els concerts, però també perquè el que volia era muntar un xou. No soc una cantant acústica que pot actuar en un bar i en petit format. Sempre he concebut la meva música ballant i amb un conjunt de ballarins. Per tant em calia un escenari gran, i quan ets una artista emergent no tens gaire sovint l’oportunitat de disposar d’un espai de grans dimensions.

Ha passat més d’un any des que vas acabar l’etapa a 'Eufòria' amb els concerts del Palau Sant Jordi. Et queda lluny, ara?
Sí, em queda lluny, sobretot per tot el que he après al llarg d’aquest temps. Per mi, és com si ja haguessin passat cinc anys. He après moltíssim en tots els aspectes de la meva vida.
 
Al programa vas ser una de les concursants més estimades pel públic. Et consideres una artista empàtica?
Soc una persona amb molt de caràcter, sempre tenia alguna cosa a dir i les cançons me les feia molt meves. No volia sortir a cantar un tema i fer només una cover. La meva personalitat em va marcar molt. Tinc les característiques tant artístiques com personals molt accentuades, i crec que això és el que va fer que la gent s’hi enganxés.

Al llarg del programa vas ser una de les que més es van exposar davant les càmeres, criticant el jurat o traient a ballar la teva exparella. Eres conscient de com et podria afectar?
Realment no sabia que allò tenia un risc, perquè era molt innocent. No em vaig platejar absolutament res, ni que allò tindria conseqüències, ni si em beneficiava o em perjudicava... En aquell moment sabia que la meva imatge era un producte de la televisió, però no que la meva personalitat també ho era. Era molt poc conscient que el que deia podia tenir un impacte i unes conseqüències.

Te’n vas adonar un cop passat el programa?
Sí, perquè soc una persona molt natural. En una entrevista a la televisió vaig amb peus de plom, però ara mateix parlant amb tu no estic calculant supermeditadament què dic o què deixo de dir... I, en aquell moment, no tenia gaire la sensació que m’estigués rebel·lant contra res. Tot era molt genuí.