Rampaire és el projecte musical de l’ampostí Alfred Porres. Després de donar-se a conèixer el 1993 al capdavant d’Atzucac i d’un llarg silenci posterior, el 2015 va reaparèixer convertit en Rampaire, amb qui ja ha publicat tres discos llargs i un EP. Al forn espera la seva nova referència, Míssils que apunten al cor (Hidden Track, 2024), de la qual avui estrenem el clip de “Quan tothom s’adorm”.


De què parla “Quan tothom s'adorm”?
És el segon senzill i la cançó que obre el disc. Parla de coses que fa la gent i, metafòricament, representa estats d'ànim o maneres contraposades de viure. Hi exposo tot un ventall de vivències o de maneres simultànies de conviure. D’alguna manera, tots estem sobre el mateix cel. Al final de la cançó diu ‘I quan torna el sol / surt per tothom, sense saber qui som’. Surt sense saber si som bones persones o uns malparits. El món gira i gira, i nosaltres tots estem dins d'este món.

El clip és una referència explícita al "Subterranean Homesick Blues" de Bob Dylan…
És una mica una suma de circumstàncies. El de Dylan, és un clip que m'agrada molt per la seva senzillesa, perquè és Dylan i perquè és emblemàtic dels orígens del videoclip. Em va tornar a aparèixer fa un temps. És un videoclip a mig camí del videolyric perquè va ensenyant la lletra, que és important. M’encaixava molt la idea perquè em servia per fer este homenatge i em funcionava molt bé en el plantejament de la cançó. Com que era un seguit de coses que anava anomenant, em donava este ritme. En alguns aspectes he intentat ser bastant fidel al clip original: he buscat un espai semblant, en blanc i negre… En canvi, vaig pensar que seria xulo que hi sortís molta gent diferent perquè s’adequava més a la idea de la cançó.

Aquest és el quart disc llarg de Rampaire. Et sembla que l’escena actual és gaire diferent que la primera que et va veure debutar?
En molts aspectes és molt diferent, sí. Abans costava molt gravar un disc. Però el filtre era l’accés a la gravació i la publicació del disc. Ara, que és més senzill gravar-lo, el que costa és que t’escoltin. Hi ha molta saturació de publicació i tants mitjans que és molt difícil que algú s'escolti. Ara se sent molta música, però se n’escolta poca, la veritat. I hi ha molts altres canvis, per exemple pel que fa als llocs on tocar. Jo vaig viure l'època del boom del rock català i puc dir que era més fàcil l'accés als concerts que ara. Les programacions eren més obertes, els ajuntaments programaven molts més grups diferents, grups que començaven, i tothom tenia la seva escena local i se la cuidava bastant. I ara veig que tenim un país ple de festivals amb un sol cartell.



Personalment, en quin moment creatiu et trobes?
Em sento a tope, molt a gust. Quan vaig plegar d'Atzucac, pensava que amb 35 anys ja era massa vell. També perquè tenia la necessitat que el que fes tingués un retorn, un impacte. Estava fent una carrera musical en què era important passar unes etapes que, de vegades, no acaben arribant perquè no depenen d’un mateix. En esta segona etapa, he fet el camí invers. Vaig pensar que què volia fer el que m'agrada i l’ofici que m'hauria agradat tenir. De vida, només n'hi ha una i hem de viure-la. Enfocar-ho d’esta manera m'ha donat llibertat i confiança en fer i en xalar del que estic fent. A través dels discos que vaig fent, crec que es va notant que vaig trobar una veu. El que volia fer, independentment del recorregut que pugui tenir, és dedicar-me a tenir una trajectòria en què em senti a gust.

Amb 35 anys devies pensar que eres massa vell perquè el públic era força més jove. 
Sí, va passar això, i també que anaven sortint grups més joves que ens avançaven per la dreta. Em pensava que ja m'havia passat l’hora. Però amb 45 anys vaig decidir fer el que m'agrada. I ara, esta sensació no la tinc, perquè tampoc no em sento en competència amb els grups joves. Potser perquè soc pare i tinc un fill de 20 anys. L’escena i la música tenen moltes facetes, moltes cares, molts aspectes i penso que sí que hi ha públic per a moltes propostes diferents, i no només des d'una perspectiva generacional. Si una proposta és sòlida i coherent, pot interessar molta gent.


Parla’ns de l’evolució musical que has tingut en aquests quatre discos.
A nivell compositiu he anat trobant-me cada cop més còmode. Cada disc m’ajuda per al següent perquè em genera la capacitat de poder seguir explorant, tant pel que fa a les lletres com amb el so. I també hi ha la meva voluntat personal de poder fer el que m’agrada i fer-ho a gust, sense limitacions ni condicionat per la repercussió que hagi de tenir. Això també em dona molta tranquil·litat. Faig el que m'agrada i intento explorar. I tinc la sort que això, al llarg dels discos que portem, ho he intentat fer no només jo sol, sinó també amb la gent que m'acompanya. Cada disc ens és un repte. És una exploració que no és de trencament, sinó d’anar trobant més fondària en tot el que fem.

Teniu molt clar què voleu fer sense deixar-vos influenciar per l’entorn? Fins a quin punt poseu resistència, per exemple, a acostar-vos a la música urbana, per exemple?
Bé, a l’anterior disc, Aigua del cel (Segell Microscopi, 2021) hi ha una cançó en què el meu fill canta una rèplica i li vam ficar un autotune per donar-li un punt més actual. Però va ser anecdòtic perquè jo em sento d'un altre món, perquè tinc uns altres referents que al cap dels anys pesen molt. Però no posem resistència a res.  De la mateixa manera que no hem anat a buscar aquestes influències, tampoc hem posat cap resistència al fet que puguin entrar-hi en algun moment. Jo tinc curiositat i escolto molta música i, entre el que escolto hi ha el que s’està fent actualment. Sempre penso que puc aprendre i incorporar alguna cosa, això sí, sense canviar el nostre estil.



Parlem un moment de les lletres. Hi ha algun missatge global que vulguis transmetre donar amb el disc?
Sí, el que passa és que hi ha coses que jo no veig fins que he acabat el disc. Al principi, són un conjunt de cançons, però quan les començo a col·locar en ordre per fer el disc, veig connexions de les quals no era conscient fins aquest moment. A poc a poc noto que van lligant i que acaben donant sentit al disc. Les cançons són individuals, cada cançó té la seva història i no les treballo d'una forma unitària, però sí que formen part d'un mateix ecosistema vital, d'un moment. Hi ha links entre cançons. Possiblement, el leitmotiv del disc queda explícit sobretot a la cançó que li dona nom, “Míssils que apunten al teu cor”, que planteja la idea de com depositem la confiança i les esperances en llocs que de vegades són molt incerts quan, en realitat, la persona que tenim al costat és aquella a qui ens podem agafar. I això, portar un punt d'esperança, és una idea transversal, que surt a moltes cançons.

Les lletres de Rampaire són amb denominació d'origen?
Sí. El mateix nom de "Rampaire" es refereix a una zona del delta de l’Ebre, i el vam triar perquè el nostre punt de partida és el context cultural, vital i emocional ebrenc. També perquè en aquella zona teníem un arrossar i té molta història familiar. Tenim aquest punt intimista de proximitat. Per tant, sí, té denominació d'origen. El que passa és que jo sempre he intentat que aquesta denominació d'origen, que també estava a Atzucac, no sigui estereotipada. La percepció que tenim a les Terres de l'Ebre és que hi ha una imatge molt plana del que és la nostra cultura, bàsicament vinculada a l'arrel tradicional, etc. Suposo que això sol passar, sobretot, als territoris perifèrics i rurals. En este sentit, Rampaire té influències musicals d’arreu, sobretot del pop i del rock anglès i americà. Per això, pensem que les nostres cançons poden connectar amb tothom.