Després de 2 anys publicant senzills tan exitosos com "Cadaqués" o "Ni una llàgrima", el premianenc Mateu Feliu 'EnMatu' acaba de debutar amb l'EP Llaços (Montebello, 2024): sis cançons d'amor i desamor cantades sobre una base de reggaeton melancòlic i acceptant la pròpia vulnerabilitat. Parlem amb ell sobre el seu recorregut fins a treure aquest primer treball, sobre el disc, i sobre l'escena del nou pop urbà, amb seu al Maresme, que s'està creant.



Acabes de publicar el primer EP, ‘Llaços’, però tornem als inicis: com neix el projecte d’EnMatu?
El meu millor amic de la infància, el Pau Roca, tenia un grup d'amics amb qui feia música, i sempre m’ensenyava el que feien. Vaig començar a ajuntar-me amb ells i al final em vaig llençar a la piscina a fer els meus propis temes. Ara, junts, hem creat Syx Records, una agrupació d’artistes de Cabrils i Premià.
 
Senzills com “Cadaqués” o “Ni una llàgrima” et van donar a conèixer. Per què no els has inclòs en el disc de debut?
M’ho vaig plantejar, perquè han anat molt bé i realment sí que m’han donat a conèixer bastant, però volia fer un EP amb un sentit i una estètica concreta, i aquests no hi encaixaven. El disc parla bàsicament de l’amor i de la manera com jo visc les relacions. Per això el títol de ‘Llaços’.
 

De fet, el desamor és molt present en el disc. I ho fas des d’un lloc de vulnerabilitat. És per què ho vius així, o hi ha una voluntat de construir un nou rol o una nova manera de relacionar-se?
És perquè ho visc així, amb certa innocència. No és una cosa buscada; me n'he adonat perquè m’ho ha anat dient gent que ha escoltat el disc. La meva cosina, per exemple, em va dir que estava molt bé perquè no parlo mai malament de l’altra persona. També els de Saint Candy, que van fer el videoclip de “Gulussina”, em van dir que era com si idolatrés la persona que m’havia fet mal...
 
Aquesta perspectiva trenca una mica amb la que s’ha adoptat sovint en temes de desamor en la música urbana.
En la música en castellà costa més trobar-ho, però jo crec que a Catalunya justament estem en aquest punt. Artistes com Figa Flawas, sobretot en el primer àlbum —Joves tendres (autoeditat, 2022)—, ja feien lletres més vulnerables. Potser és la nostra personalitat...
 

Abans parlaves d’“innocència”. En quin sentit creus que són temes ‘innocents’?
És el registre que utilitzo. Estic en un punt en què he acabat la carrera i em sento una mica perdut i, moltes vegades, sense adonar-me'n, explico les coses amb cert punt d’innocència. I de fet, crec que en aquest EP hi ha un impàs entre la immaduresa o la innocència i la maduresa. Si et fixes en els títols de l’EP, hi ha molts conceptes relacionats amb la infantesa: “Gormiti”, “Gulussina”, “La trampa”, “Fiat 500”, “Un joc”...
 
Parles d’immaduresa, però aquest lloc on et situes i on acceptes la pròpia vulnerabilitat i tristesa no té res d’immadur...
És immadur el registre: com m’expresso, i com explico les coses. Però no el contingut.


Comences el disc amb una declaració curiosa: “No soc cantant”. Què vols dir amb això?
Em sento una mica impostor, perquè no en tinc ni idea de música... I crec que és una cosa que ens passa a molts artistes de la urbana. Fa menys de 2 anys que he començat a rodar per estudis, i moltes vegades ho he fet amb gent que també està començant. I noto que en molts moments no em sé els termes concrets per a certes coses. I estic aprenent un munt... Però no soc cantant. I si algun dia algú en un concert em ve a dir que no canto bé, jo li diré que ja ho vaig avisar amb aquesta cançó... No soc cantant, soc artista.
 
Fins a quin punt creus que és síndrome de l’impostor, i fins a quin consideres que és veritat que no ets cantant?
Jo crec que és una síndrome que superaré perquè m’aniré formant i, a poc a poc, em sentiré més músic. De petit estudiava música, i vaig fer cant, solfeig, viola, i he tocat la bateria. Músic em sento, però no tant com altres persones. I en el món de la urbana, i sobretot quant a producció, hi ha moltes coses que no sé.
 
I com passes d’aquesta formació més clàssica a fer pop urbà?
Abans de començar l’institut vaig deixar les classes de música. En aquell moment feia massa extraescolars: castells, la Unió Excursionista (UEC)... I necessitava deixar de fer alguna cosa. Els meus pares van parlar amb la professora de música i ella els va dir que no passava res si ho deixava, que si m’agradava la música, hi tornaria segur. I tenia raó. Han passat molts anys, però, i en aquest temps m’he anat nodrint d’altres coses.
 
En aquesta primera cançó del disc —“No soc cantant”— hi dius que hi ajuntes un “reggaeton amb balada”. És un concepte aplicable a diverses cançons de l’EP?
Sí! A “Gulussina” també ho faig, tot i que no hi parli de res trist, és un reggaeton supertranquil i ambiental. És com em surt fer-lo.

 
A l’hora de compondre, quin és el teu procés habitual? Treballes sobre uns ‘beats’ que et passen, o tu fas una melodia i després li busqueu una base?
Estic canviant una mica la manera de treballar, però fins ara sempre he començat a a escriure sol a casa sobre beats que trobo, i després ho he portat al productor i junts hem decidit si quedar-nos amb aquella base, o fer-ne una de nova, o una de similar... Amb el tema de “No soc cantant”, però, va ser diferent: vaig anar a La Kate Studios amb el Jotes (The Tyets) i li vaig ensenyar un tema que tenia, molt més dur i amb barres en castellà... Però ho vam anar reconduint, hi vam posar tots dos del nostre estil, i va quedar una cançó diferent.
 
Has treballat amb diferents productors en aquest disc, per això. Et planteges la possibilitat de produir amb un de sol en futurs treballs?
Sí, he treballat amb el Jotes, el Kashlo, Fran Artero... Tant de bo trobar algú que formi 100% part del projecte, però jo de moment vaig movent-me i coneixent gent, que també m’agrada molt. Ara estic anant a la Garriga per treballar amb el Gala, per exemple. També vaig parlar amb el Jovedry, i aviat farem alguna cosa que produirà ell mateix. I amb el Kashlo continuarem treballant segur.
 

“Un joc” va ser l’últim senzill que vas avançar de l’EP i té aires de ‘hit’: és més eròtica, més techno, i més estiuenca.
Sí. La vam fer amb el Dani6ix i l’IzzKid, amb qui últimament estem treballant molt. Ens vam tancar a l’estudi quatre dies seguits, i no ens sortia res. Ens va costar, però li vam fotre canya, i al final ens va sortir un temàs. Parla d’una relació amb una persona amb qui et vas trobant cada estiu.
 
I a “Fiat 500” també col·labores amb Calagher. Tens la sensació d’estar creant una escena?
Totalment. I amb molta gent del Maresme, que això m’encanta. A Calagher feia molts anys que l’escoltava i em fa molta il·lusió ara fer un tema amb ell. Hem quedat molts cops, i hem fet un munt de maquetes, i finalment hem tret aquesta cançó. Realment, una de les coses que em fa més il·lusió de l’EP és aquest tema amb Calagher.
 

Hem parlat de The Tyets, Calagher, Figa Flawas... Quins són els teus referents?
A The Tyets fa molt temps que els escolto, i crec que han obert moltes portes: vulguis o no, han estat una mica els pioners de l’escena que s’està creant ara. El primer àlbum de Figa Flawas també el vaig escoltar molt quan va sortir. I a més, també escolto Leïti Sene, Diego 900 o L’Haine. Aquests últims no tenen massa a veure amb el que estic fent ara, perquè fan més R&B o trap melòdic. Amb el Dani i el Pau (Dani6ix i Izzkid) hem parlat moltes vegades que són gèneres que també ens vindria de gust fer, però no hem trobat el moment... Ens encanta el reggaeton, jo n’escolto molt i m’agrada el que estic fent, però també vull fer altres coses que tinc l’esperança que algun dia aquí es puguin fer. Tinc la sensació que a Catalunya tot arriba una mica més tard, i estem en un procés que a Espanya, per exemple, es va passar fa anys. Però alhora també em sembla esperançador que Mushka i Julieta s’estiguin obrint lloc a Espanya cantant en català i en castellà, i en fer-ho, també tenen la possibilitat de fer estils que allà tenen sortida i que aquí no s’escolten tant. Però si elles ho fan, potser aquí s’acabarà escoltant també.
 
Aleshores, hi ha un estil de música que a tu t'agradaria fer i que no estàs fent perquè veus que no hi ha un públic o no hi ha un circuit a Catalunya?
Totalment. Tot i que tampoc ho estic intentant gaire. Però sí que faria coses d'altres gèneres que penso que ara no és el moment de fer-les aquí a Catalunya. Tard o d’hora, ho acabaré fent... No hi ha pressa.
 
I et planteges provar de fer com deies que fan Mushka i Julieta, i cantar també en castellà?
Sí. Escolto molta música en castellà, i és inevitable que em surti alguna lletra en aquest idioma. De fet, el primer tema que vaig escriure va ser en castellà, tot i que després ja tots han estat en català, amb algun vers en castellà. Però per res del món em plantejo deixar de cantar en català.