entrevistes

Roko Banana: «L'amor s'ha de dur a la pràctica cuidant els petits detalls, no amb frases grandiloqüents»

Conversem amb el trio banyolí sobre el nou disc 'Fins que surti el sol'

A Roko Banana se li escapa la vida de les mans a «No passa l'aire»

| 03/05/2024 a les 17:00h

Roko Banana
Roko Banana | Anna Mendiola
Han passat 6 anys des que el trio banyolí Roko Banana va debutar en la música. Després d'aquest temps de camí, participar en el concurs de bandes emergents Sona9 i treure tres treballs, el grup ha volgut posar tota la carn a la graella en la publicació del nou disc: Fins que surti el sol (Aloud Music / Saltamarges, 2024). Un àlbum de set peces produïdes per Pau Brugada i on Maki Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu) ens canten des del patiment però amb optimisme per superar dolors i ser feliç en un món a vegades hostil. 



Des de fora, es veu com clarament amb aquest disc heu fet un pas més cap a la professionalització. Ho sentiu així, també?
Maki Dzinovic: Sí. Ens ho vam plantejar ja fa un any, quan estàvem fent les cançons del nou àlbum. Ens vam proposar donar-ho tot de nosaltres perquè el disc anés bé, i si no funcionava, plegar. Tenir pocs bolos, amb poca visibilitat i cobrant-los per molt poc, és cansat. Tenim una vida més enllà de la música, i compaginar-ho tot és difícil. Per això vam voler anar a saco amb aquest disc, amb la gravació, a parlar amb segells... I tot ha anat molt lligat, i hem trobat molta gent que s’hi ha volgut involucrar.
Edu Rodríguez: Hem intentat fer-ho el màxim de bé que ens ha permès el temps i els recursos que tenim. I tot i que nosaltres hi fotem molta energia i idea, sense tota la resta de la gent que hi ha aportat el seu coneixement i el seu art, segurament no hauríem pogut treure tot això que hem fet.
 
I ara en quin punt us trobeu?
M.D: Compaginar la sortida d’un disc així amb les feines de cadascú ha estat dur. Hi ha hagut molta gent involucrada, i també estar pendent de tot és complicat... Però ara anem a tope, amb moltes ganes de tocar i fer el màxim de bolos que ens surtin, i que la gent pugui escoltar aquest disc, que creiem que és molt bo i n’estem molt contents.
 

Més enllà del segell Aloud, tothom amb qui heu comptat per al nou disc —la producció de Pau Brugada, la coedició amb el segell Saltamarges, els videoclips de la productora L’Upuntvuit o de Genís Masó i Laura Dalmau o Àngela Farnarier, etc.— és de Banyoles o voltants. Ha estat per practicitat o per fer un disc D.O. Pla de l’Estany?
E.R: La realitat és que és gent a qui li mola el grup i la música que fem, i que hi volien contribuir, formar part de l’equip i fer-lo créixer. Molts d’ells eren col·legues que hi han volgut participar, i s’hi ha anat sumant gent.

I com ha estat treballar aquest àlbum amb Pau Brugada?
M.D: Amb en Pau vam treballar ja amb “Eo!” i amb l’EP Finalment principis (autoeditat, 2022).Ens entén molt bé i sap quina sonoritat volem fer. A més, ell també hi posa la seva paleta de colors, i ens ha fet canviar alguns arranjaments per fer-ho més agradable d’escoltar... Sempre diem que és com quart membre del grup: en les composicions i els directes som tres, però a l’hora de fer el disc, en Pau és un més de Roko Banana.
 


Heu aconseguit sonar més punk, i alhora amb un so més cuidat.
M.D: Teníem com a premissa que la bateria sonés increïblement guai i les guitarres, per decisió d’en Pau, sonen totes amb molta distorsió: no n’hi ha cap de neta. Això li dona aquest aire guerrer al disc.
E.R: La màgia d’en Pau és aquesta. Amb una producció hiperfina, com la que fa ell per als seus projectes, potser no ens sentiríem del tot còmodes perquè seria massa brillant, perfecte o pop per a nosaltres... Però ell ho sap portar en aquest punt just on estem còmodes, sap entendre quines són les nostres necessitats i treballar a partir d’aquestes, i això és molt guai. Ens sentim supercòmodes amb ell.
 
Una altra cosa que també parla del salt qualitatiu que heu fet és el control i el joc de dinàmiques que mostreu al disc. Es fa especialment palès en temes com “Fins que surti el sol”: una cançó de quasi 5 minuts, però amb un sol vers, amb pujades i baixades...
M.D: És inevitable fer-se gran, i amb el temps hem començat a jugar amb la música i els conceptes que podem oferir. “Fins que surti el sol” és un exemple de com una sola frase la pots viure de maneres molt diferents, i cada vegades que l’escoltes, penses en una cosa o una altra. Hem volgut jugar amb el perfil de les coses, no només amb el missatge intern o la composició.
 

I per què heu volgut titular el disc com aquesta cançó?
E.R: El nostre missatge sempre havia estat una mica negatiu o trist. I un dels plantejament inicials que teníem en aquest disc era intentar, sense desempallegar-nos de la nostra tristor habitual, llençar un missatge una mica més positiu i esperançador. I per a mi, la imatge de la sortida del sol representa una mica l’oportunitat o l’esperança d’un nou dia; però alhora també es pot interpretar com una cosa trista, d’una persona obsessionada que passa la nit sense dormir... I aquest doble joc en ens funcionava molt bé.
 
De fet és una idea recurrent del disc: hi ha una part important de patiment, ja sigui perquè el món es presenta hostil, o per amor o fantasmes del passat, però ho canteu des de certa esperança o resiliència.
E.R: Sí, era la intenció. No volíem dir ‘tot és una merda i no hi ha res a fer’. Sinó dir, sí, tot és una merda, però hi ha petites coses que podem canviar, si realment ho volem.
 
Aquest canvi de perspectiva neix d'un canvi personal o vital vostre, o de la voluntat de fer discos ‘menys tristos’?
M.D: Crec que les dues coses. Com deia abans, ens fem grans, i ens hem cansat una mica de dir que tot és una merda. Criticar és molt senzill, i proposar millores és més difícil. En el disc tampoc proposem gaires opcions millors [RIU], però sí que hi ha la idea de somriure a la pena, que és el primer pas per superar-la. Al final, l’esperança no és un lloc, ni una persona, és un mateix. I aquest és una mica el camí al qual hem acabat arribant amb aquestes lletres.
 

Una de les cançons on més es veu aquest vostre vessant més optimista és “Un dinar dels que s’allarguen”, que fa a referència a la tristesa, però advoca per la felicitat, per gaudir de les coses petites i d’estar amb la gent que estimes.
E.R: És una cançó molt literal, de fer les coses que t’agraden: una partida amb l’ordinador, anar a veure a la família, organitzar un dinar... Tot això és amor, i l’amor s’ha de dur a la pràctica amb aquestes coses, no amb frases grandiloqüents i promeses: cal cuidar els petits detalls.

És un missatge que feu per recordar-vos-ho a vosaltres mateixos, o com a recordatori a la societat en general, en una cultura de la immediatesa i de tenir pocs moments per aturar-nos i gaudir d’aquestes petites coses?
E.R: Jo fa un temps que intento viure amb aquesta filosofia. És important per a mi la idea de tenir cura dels qui t’envolten.
M.D: El missatge ens l’enviem a nosaltres mateixos, per recordar-ho i reforçar-ho. També, la idea de fer veure coses al món... té un punt narcisista o pretenciós. No som ningú per alliçonar de res. Simplement, volem seguir aquesta manera de veure la vida, i cantar-ho en una cançó per recordar-ho quan ho escoltem d’aquí a 20 anys.
 
A “Per por a les converses” feu tota una metàfora en què us convertiu en insectes. Què volíeu expressar-hi?
E.R: Quan vaig escriure aquesta lletra tenia molt en ment la imatge kafkiana de despertar-te sent un insecte i que tothom et sembli estrany i hostil. No en un sentit que la gent et vegi malament, sinó com de formar part d’un altre univers. I tot plegat em semblava molt còmic amb el riff que hi hem posat, que sona com de l’oest, d’anar cavalcant...
 
I aquesta deshumanització del ‘jo’ la relacioneu amb la por a tenir converses?
M.D: Des del meu punt de vista, els humans som com insectes, repartits per món i anant a la merda, com podrien ser les xarxes socials. Ens hem convertit en esclaus del món i del segle XXI, i ja no fem bé ni l’únic per al que hem nascut: que és comunicar-nos entre nosaltres.
E.R: Sí, som insectes que van a la merda, i tenen por de comunicar-se amb altres éssers humans, que hauria de ser la base de la convivència.


Hi ha una cançó del disc que fa ja temps que toqueu en directes: “Albert Serra”.
M.D: Sincerament, l’hem inclòs per qüestions de temps. Volíem fer un àlbum de set cançons, però no estàvem component al ritme com per tenir-ne set de guais. Els altres temes del disc ens agradaven molt i ens hi havíem dedicat molt, i no volíem fer-ne un per fer-lo, però tampoc teníem temps de fer-ne un altre de tan elaborat. Així que vam incloure-hi “Albert Serra”, que encaixava amb tot l’univers del disc.
 
I per què havien de ser set temes?
M.D: No ho sé... Tinc una obsessió amb el número set. El segon disc, El veïnat (autoeditat, 2021) en tenia set també. Però jo crec que el següent disc ja en tindrà més!
 


Una altra cosa que heu potenciat en aquest disc són les veus: heu consolidat l’ús de les vostres tres veus com a so de Roko Banana.
E.R: Sí, ja feia temps que ho fèiem, però en aquest disc hem volgut consolidar com a marca de la casa l’ús de les tres veus, perquè ens agrada molt la potència, l’emoció i el color que ofereix. En Maki, que era qui cantava abans, ho va reforçar molt i ens agrada molt el resultat: no només per com sona, sinó pel que representa a nivell de grup, la unitat que simbolitza.
 
Ja heu començat a presentar alguns temes del disc en el directe. Com n’està sent la rebuda?
M.D: Molt bona! Amb les noves cançons passa que al principi, com que no hi estàs acostumat, la cagues més i estàs incòmode... no acabes de donar el 100%. Però és un procés. Com diu en Pau Brugada, la qüestió no és fer-ho perfecte, sinó que sigui emotiu i acabar transmetent un missatge i bon rotllo al públic. Ara estem acabant de preparar com serà el nou directe. En tenim l’essència, però de la mateixa manera que hem fet un canvi amb el disc i amb la imatge, també volem fer un directe més potent i més ben plantejat.
 
Al principi de l’entrevista dèieu que amb aquest disc heu posat una mica tota la carn a la graella per intentar que funcioni millor el projecte de Roko. Què espereu, o què demanaríeu com perquè no us torneu a plantejar de deixar-ho?
M.D: No sé si és possible, però demanaria que la música en català es deixés veure en més gèneres i en més formes diverses que les que s’ensenya a les ràdios. Si podem ajudar a fer que gèneres com el que fem, o el rap, o l’emo, sonin més, estaré content. Estem molt acostumats a veure i sentir el català d’unes determinades maneres, i quan el treus d’aquí, sona estrany.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Roko Banana, entrevistes, actualitat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.