entrevistes

The Goliards Collective: «Aquest disc vol plantar una llavoreta de tranquil·litat en un jardí enredat»

Estrenem el nou tema «Rude Boys, Rude Girls» de The Goliards Collective amb Les Testarudes

La cançó forma part del nou disc de la banda de música jamaicana 'Reggae suau'

| 09/05/2024 a les 18:00h

The Goliards Collective
The Goliards Collective | Arxiu
The Goliards Collective engeguen una nova etapa. Després de girar des del 2018 fent versions de música jamaicana, i un parell d'EPs —Stay at the Parrot (Skapulari Records, 2021) i Conclave (Skapulari Records, 2022)—, ara la banda treu el primer disc en català i amb cançons pròpies: Reggae suau (Coopula, 2024). N'estrenem una de les peces, "Rude Boys, Rude Girls" amb Les Testarudes, i en parlem amb el compositor del grup Albert Poll.



Avui estrenem “Rude Boys, Rude Girls”, que feu amb la col·laboració de Les Testarudes. Com va sorgir?
Amb elles ens coneixíem de fa anys. Amb l’Èlia Blasco [saxo tenor] vam coincidir al taller de músics, i amb la Júlia Soler [trombó] a les proves del grau superior de l’Esmuc. Com que a més tots fem música jamaicana, ens hem anat trobant en diferents espais. L’any passat, l’Èlia va venir a fer una substitució amb Goliards a un concert a Agramunt, i li vaig comentar de fer una col·laboració per a aquest nou disc. Em va dir que elles n’estarien encantades, i va ser dit i fet. La gravació va ser fantàstica, i el resultat que n’ha sortit és bastant xulo, n’estem molt contents i contentes.
 
La seva, però, no és l'única col·laboració del nou disc que demà publiqueu, ‘Reggae suau’: també hi han participat Cookah P i Carl Dawkins.
Sí. Amb Cookah P va sorgir gràcies al Dr. Dubwiser, que és qui duu l’estudi on hem gravat. Estàvem buscant un cantant perquè participés en el disc, i vam pensar en Cookah, i va ser Dubwiser qui ens va posar en contacte. Naltros estem molt contents que s’hi pogués clavar aquesta estrofa del dancehall, que és fantàstica i que dona un punch superguapo al tema. I la col·laboració amb Carl Dawkins també va ser culpa del Dr. Dubwiser en realitat. Dawkins va estar vivint l’estiu passat a prop del seu estudi, i va ser Dubwiser qui ens va avisar i ens va dir de proposar-li que col·laborés. Per nosaltres ha estat una sort poder col·laborar amb un artista amb una carrera com la d’en Carl. Veure com treballa una persona que porta tota la vida en l’ofici de ser cantant de rocksteady i de reggae va ser bastant fort. A més, ens va regalar una mica més de metratge extra, quan canta al principi, que no estava previst.
 
També heu fet dues versions dub amb Lone Ark.
Quan pensàvem a fer aquest disc i en qui ens el podia mesclar, Lone Ark estava el primer en la llista de desitjos. Em vaig posar en contacte amb ell, i des del primer moment ens ho va facilitar tot molt i ens ha ajudat amb tot. És una persona supertreballadora, que domina tots els instruments d’una forma bestial i que no escatima en res. De fet, fins i tot va portar els seus micros i la seva bateria des de Cantàbria... I a més, va fer els dubs, que m’encanten. La veritat és que treballar amb ell va suposar un gran canvi pel grup. Ha estat un privilegi treballar amb tota aquesta gent.

Tant de “Llum” com de “L’espera”, n’heu fet una versió Dub (amb Lone Ark). Per què?
Tots dos temes cridaven a fer una versió dub. Ho hem sentit així. De fet, en Roberto va fer dubs de tot menys de l’ska amb Les Testarudes, i en ens va dir que triéssim els que volguéssim. En aquell moment jo ja li vaig dir que m’encantaven sobretot el de “Llum” i el de “L’espera”, i, de fet, ell em va dir que aquest últim el duia boig, en el bon sentit.



Parlem del disc que demà publiqueu, ‘Reggae suau’, que és el primer que feu amb temes propis en català. A què es deu aquest canvi?
Fins ara, m’havia estat encarregant de la direcció musical, de fer els arranjaments i triar el setlist, però va arribar un punt en què vaig necessitar canviar. Havia començat a escriure algunes lletres i fer temes propis, però molt d’estar per casa, i vaig veure clar que amb Goliards necessitàvem anar cap aquí, i que jo ja tenia part del material per fer-ho. I evidentment, fer temes propis passava per fer-los en català, perquè és com escric, és el meu idioma. I a part, crec que és necessari que hi hagi més música en català d'aquest gènere, que ja n'hi ha, però en falta i crec està bé reforçar-ho, perquè és un gènere amb què és molt fàcil caure en el parany d'escriure en anglès.
 
L’heu gravat tot de manera analògica, a més. Per què?
Ja ho havíem intentat amb At Dr. Dubwiser Headquarters (Skapulari Records, 2020), però va ser com una mena d’experiment, i el que hem fet ara no té res a veure. Fa temps que estic molt obsessionat amb el disc Always (Daptone Records, 2022) Frightnrs, que té una sonoritat superhipnòtica. I quan vaig començar a arrencar tota la maquinària del disc, tenia clar que volia una sonoritat semblant. Parlant-ho amb els companys, vam veure que el millor seria gravar en analògic a l’estudi del Dr. Dubwiser, i si podia ser, amb Roberto Sánchez ‘Lone Ark’ a la mescla. El fet de gravar en analògic comporta gravar en directe, tots a la vegada i sense errors ni metrònom. Buscàvem aquesta essència musical que s’està perdent una mica ara que tot es grava per pistes. Però crec que no podem perdre cap a on volem anar, i al final, quan estem fent música, el que volem és crear comunitat i tocar tots junts. Des del principi dels temps, la música es va fer per unir.
 


El disc es diu ‘Reggae suau’ i comença amb l’esperançadora i bon-rotllera “Llum”. Què busqueu transmetre amb un disc com aquest? Busqueu encomanar certa ‘pau’ a l’oient?
Sí, buscar aquesta tranquil·litat que a vegades costa molt de trobar, i més en els temps que corren ara mateix, on tot va molt ràpidament i ha de ser immediat. I aquest disc vol plantar una llavoreta de tranquil·litat en un jardí on tot està una mica enredat. Intentem portar certa 'vibra' de pau en aquests temps caòtics i efervescents que ens ha tocat viure, i procurar que l’oient es pugui encomanar d’aquesta tranquil·litat. Com un Trankimazin per pal·liar la realitat en què estem immersos avui dia.
 
El reggae és un gènere que creix especialment en directe o en Sound Systems. Fer un disc és una via, o el destí, per a vosaltres?
Jo crec que és una via. M’agrada pensar que el destí és una cosa a la qual en realitat no s’arriba a mai; és un lloc on vols arribar, però quan hi arribes, se't presenta un nou destí. Per això, intentem que d’alguna manera tot sigui com un camí infinit. Per part nostra, en algun moment va ser un destí fer cançons originals i en català, però ara que ja ho hem fet, el destí és un altre, que potser s’ha d’acabar de definir, però avui dia, Reggae suau és una via, i seguirem tirant per aquesta via per arribar a nous destins.
 
El 2021, en tota l’eclosió de la música urbana, vosaltres decidiu començar a publicar discos de reggae: una aposta prou arriscada. A què es deu?
Sí, fer discos de reggae ara mateix no és el que més ho peta, és clar. Però ho fem perquè estimem la música i la cultura jamaicana: no hi ha una resposta més senzilla i a la vegada més sentida per nosaltres. I, per tant, no ens posarem a fer música urbana perquè sigui el que està de moda. Crec que cadascú troba un gènere que més li escau i més viu, i a nosaltres ens ha tocat aquest. I encantat de la vida que sigui així. Cada dia que passa descobreixo coses noves del gènere i dels subgèneres associats i de coses socials que passen a Jamaica i aquí en relació amb la música jamaicana.
 
Ja fa uns anys que gireu: com veieu la salut de l’escena música jamaicana a Catalunya?
Nosaltres no som un indicador de l’escena jamaicana com a tal, però sí que és veritat que n’estem fent des del 2018, i hem viscut la prepandèmia, la pandèmia i l’època postpandèmica. Quan vam començar teníem molts bolos, i quan va arribar la pandèmia, sorprenentment, en vam seguir tenint, i ens van passar coses curioses segons les restriccions que hi havia a cada lloc. Però ara, en la postpandèmia, sí que hem notat una caiguda bastant important quant a nombre de bolos. Sobretot nosaltres, que tocàvem a festes majors, i és obvi que la música jamaicana aquí es veu afectada per alguns grans grups que d’alguna manera monopolitzen l’escena festiva ara mateix. Tot està tirant a cap a un consum de concerts que passa per anar a veure els grans grups que toquen a tot arreu, i a qui va veure moltíssima gent. I crec que en això les xarxes socials també tenen un gran pes. Sembla que si no et fas un vídeo a un concert de The Tyets, per dir alguna cosa, no ets guai, no passes pel filtre de les persones que molen. Potser ho estic generalitzant massa, però així ho veig jo. I evidentment, de retruc, l’escena jamaicana se’n ressent. Però resistirem al que faci falta. I la veritat és que des dels Sound Systems, que són un pilar molt important de l’escena jamaicana, s’està aguantant bastant. Però sí que trobem a faltar que es programi més música jamaicana a festivals i festes majors. Perquè al final ha acabat sent una música molt nostrada que, de cop i volta, ha desaparegut. I crec que hi ha més gent del que pensem trobant-ho a faltar.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Goliards Collective, Goliards, The Goliards Collective, entrevistes, estrenes, reggae

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.