Jofre Bardagí, Alexandre Reixach i José Luis Vadillo són Glaucs, un grup post-rock català fundat a Begur el 1994. Per celebrar les tres dècades des de la seva fundació s’han reunit per enregistrar el cinquè disc d’estudi, Aquí i avui (U98 Music, 2024), deu peces compostes de manera pausada, al llarg de dos anys, on tornen a demostrar el seu gust per la melodia. En parlem amb Bardagí.



Fa 30 anys que vau fundar Glaucs, però en aquest temps només heu gravat cinc discos d’estudi. Com vau plantejar el retorn?
No havíem dilatat mai tant les gravacions, perquè ja feia deu anys de l’últim disc de Glaucs i cinc del darrer en solitari. Fa dos anys vam gravar les bateries, i a poc a poc hem anat fent el disc. No ha estat buscat, sinó fruit de les circumstàncies. Ens ha ajudat a agafar distància i veure si una cosa podia funcionar més que una altra.

Quin va ser el punt de partida?
Tot va començar després de veure el documental Letter to You, de Bruce Springsteen, perquè em va agradar molt veure com treballava l’E-Street Band. És la manera com m’hauria agradat gravar el disc, però va ser impossible, tot i que al principi ho vaig plantejar. Volia anar una setmana a l’estudi de LaCasaMurada, tots junts, però tothom tenia les seves coses i, evidentment, vam prioritzar menjar abans que gravar un disc amb un grup, que normalment és deficitari.

Volies gravar-lo a la manera antiga i no ha pogut ser. Però al final has presentat un disc de deu cançons...
Sí, i abans hem tingut temps de llançar tres senzills, que això seria a la manera nova. Però tant la banda com jo hem volgut defensar el concepte de disc. Vaig veure una entrevista a una cantant que triomfava a base de singles al programa de televisió La resistència. Li van preguntar quin era el seu somni i va respondre que gravar un disc. Em va semblar molt fort! En el nostre cas, nosaltres plantegem un disc i a partir d’aquí surten els singles. A més, crec que el nostre públic espera que publiquem un disc complet. Jo tinc 45 anys i la gent que ens segueix deu ser de la nostra generació. No busquem públic adolescent.



Ets de la generació dels discos en vinil?
No sé si la gent ho espera, però jo he volgut prioritzar el format físic del CD i LP. És el primer vinil de Glaucs i em fa una il·lusió que no us podeu arribar a imaginar. Si m’haguessin preguntat quin era el meu somni, la resposta hauria estat un disc de vinil. Quan vam publicar el nostre primer disc, Glaucs (BMG-RCA, 1996), el vinil ja estava mort i va sortir només en CD i casset.

Parlem de les cançons del disc. Se t’ha escapat alguna dosi d’optimisme, aquesta vegada?
Sí, és el disc més optimista que he fet mai. Hi ha cançons que no ho són tant... “El record d’un cor trencat” no és una lletra optimista, però s’ha de passar per la foscor per poder valorar la llum i per poder-ne sortir. Només faltaria que Glaucs féssim un disc completament optimista!


Això és degut a una evolució personal?
Seguríssim que hi té a veure, perquè venim de l’època del grunge i el brit-pop dels noranta. Era el que estava de moda i vivíem Radiohead, Nirvana i Pearl Jam com a principals influències. Encara que alguns no siguin referents directes, era la tendència de la generació X. I en algun moment també s’havia de notar que a mi m’havia agradat molt Bon Jovi.

Aquest optimisme també s’ha traslladat a les melodies?
Sí, perquè tot va lligat. Sempre faig la música abans que la lletra, però ja començo a pensar de què parlarà cada cançó. Però sempre és la música el que m’hi porta. És el disc més èpic de Glaucs.

Què vols dir amb el disc més èpic?
Crec que es nota en cançons com “Aquí i avui”, “El record d’un cor trencat” i, sobretot, “Crits de guerra”, que és l’última del disc, dura set minuts i acaba amb un fade-out sobre uns ‘la-la-la’. Si hagués volgut un tema de radiofórmula seria diferent i més curta, però volia fer-la créixer. Des del meu punt de vista com a compositor, la peça demanava aquest format i ja pensava que seria la que tancaria el disc. Fa molts anys que el fade-out ja no s’estila, però com que és un final de disc... Quan l’estava fent m’imaginava com la tocaria l’E-Street Band!


Quines expectatives teniu amb aquest disc?
Penso que si l’expectativa és zero, no hi haurà decepció. Això no vol dir que no tingui moltes ganes que funcioni i que em faria molta il·lusió que arribés i agradés a la gent. Però sé on som i què representa Glaucs en l’escena musical. Per tant, il·lusió, ganes i feina... Sí a tot. Si ho rebentem i resulta que gràcies a nosaltres la indústria musical es refà, meravellós. Però no espero que passi.

Us heu mantingut fidels a la vostra sonoritat, sense cap concessió al 'mainstream' de les músiques urbanes... Per què?
Per què ho hauríem de fer? Cadascú té el seu lloc. No em sembla que les sonoritats de música urbana hagin de provocar que la gent ens escolti més. Fer una col·laboració, per exemple amb Julieta, Maria Hein o Triquell no farà que els seus seguidors descobrexin Glaucs. Sabem on som i qui som. I no vull dir que no m’agradi el que fan, eh? A mi Triquell em flipa, el trobo superinteressant, però no seria natural fer una col·laboració amb ell ara mateix. Jo, com a músic i com a productor, puc fer produccions de trap per exemple. Però amb Glaucs no ho trobo natural i em sembla que no ho necessita. No veig ni l'Àlex, ni el Vadi ni a mi mateix còmodes amb sonoritats d'aquest tipus.

Com seran els directes?
La idea és fer-ne tants com puguem amb la banda completa. Som vuit: nosaltres tres, la Carla Pueyo i la Georgina Llauradó als cors, el Marcel Ferrer els teclats, l'Oest de Franc a la guitarra, i el Jimmy Piñol a la bateria. El que passa és que, de moment, estem començant amb concerts acústics amb formació reduïda. L’Àlex i jo o el Vadi i jo fem concerts com a duet i ens anunciem com a Glaucs Duo, i espero que vagin sortint bolos al complet. A l’Estartit, per exemple, hi anirem tots. De tota manera, aquest estiu ens el prendrem relaxadament, si surten coses, evidentment les farem, però posarem tota l’energia a partir de setembre i octubre, en endavant.