Fa poc més d'un any que la girlband barcelonina Al·lèrgiques al Pol·len descobrien el tercer àlbum Cants, crits, baralles (Music Bus, 2023), però ja sorprenen amb l'anunci d'un nou disc. Avui ens mostren en primícia un dels temes d'aquest nou treball, "Complicada", que mostra el salt sonor i líric que han fet com a grup, i que han coproduït al costat del duet empordanès Cala Vento. En parlem amb dues de les membres del sextet, Marina Rico i Maria Riba.


Amb “Complicada” heu buscat una sonoritat més garatgera i un llenguatge més directe. Buscàveu trencar amb certa imatge de ‘bona nena’?
Marina Rico: En realitat, no. No buscàvem trencar amb res, perquè som les mateixes persones que érem. Per a mi, la pregunta és què vol dir ser una bona nena, i quina n’és la imatge. I si de fora se’ns ha vist més ‘bona nena’ és per estereotips i tòpics de la societat en què vivim, perquè jo soc la mateixa persona que va escriure “No et canto amb pena”, que és més indie i amb un llenguatge diferent del que hem fet servir per “Complicada”. El que buscàvem amb aquesta cançó era mostrar-nos més tal com som. Ens hem deixat portar, i crec que és un tema que ens representa molt. Simplement, hem fet el que crèiem que ara mateix ens representava més i ens hi hem trobat molt còmodes.
 
De fet, la cançó canta a l'empoderament, i a acceptar-se i reivindicar-se com a "Complicada". Creieu que és un adjectiu que ha pesat sovint, de manera negativa, sobre les dones pel fet d'expressar les seves emocions?
Maria Riba: Sí, a les dones —com a col·lectiu—, sempre se’ls ha dit complicades. El que intentem reivindicar amb aquesta cançó és que ser ‘complicada’ no és res dolent. De fet, el contrari de ser complicat és ser ‘bàsic’, una persona simple. I ser complicada és expressar emocions, no actuar sense pensar; és intentar parlar les coses, posar límits, definir les coses... Si això ens fa complicades, doncs sí, som complicades i fantàstiques.
 
Aquest empoderament neix contra el tòxic de torn, i creix fent pinya amb les amigues. Reivindiqueu la importància la xarxa i la sororitat davant d'aquest tipus de personatges?
M. Riba: Sí, exactament. Al vers que tanca la tornada diem: “les meves amigues volen que em deixis en pau”. A vegades, quan estàs amb una persona que no et fa bé, o estàs en una relació que no és del tot sana, és difícil sortir-ne sola. En aquestes relacions acostuma a haver-hi molta dependència i moltes inseguretats, i sempre ens trobem que la xarxa d’amistats és la que més ens fa empoderar, sortir d’aquí... És qui et guarda les esquenes.
 
Al final del tema, però, repetiu el vers "Una 'pop star' té clar el que vol", que en el clip s'acompanya d'imatges de vosaltres despentinades i amb el maquillatge 'corregut'...
M. Rico: Amb aquesta frase i el videoclip volíem mostrar-nos destrossades perquè, al final, una relació així et deixa amb l’autoestima molt baixa, però també hi ha aquest empoderament i aquesta espurna d’esperança: tenim clar què volem i sabem marcar els nostres límits. Alhora, hi havia un punt de dir “tu em fas tot això, i em tractes d’aquesta manera, però jo t’escriuré una cançó i la cantaré per a tot Catalunya explicant què m’has fet”.
 
També hi ha certa ironia?
M. Rico: Sí, clarament! A mi m’agrada molt escriure lletres amb certa ironia. No sé si és perquè és més fàcil que així entri a la gent, o simplement perquè jo quan parlo utilitzo molt la ironia, però sigui com sigui m’agrada molt aquest recurs. A més, jo tinc com a referent Olivia Rodrigo, que utilitza molt la ironia en les seves cançons.
 
És un tema que heu coproduït amb Cala Vento. Com ha sorgit, i com ha estat treballar amb ells?
M. Riba: Nosaltres som molt fans de Cala Vento. Sempre ens ha molat molt la seva sonoritat i el seu rotllo. I, de fet, tenim una cançó seva com a referent de les sis... És la nostra cançó. La col·laboració va sorgir a través dels nostres amics Dan Peralbo i El Comboi, que estan produint el disc amb ells i ens van dir que eren boníssim i molt guais per treballar-hi. Aleshores els vam escriure, els va motivar la idea, i vam anar al seu estudi a l’Empordà. Allà vam passar uns bons dies, va ser molt divertit i vam connectar molt. Crec que van entendre la idea que teníem nosaltres de com volíem que sonés la cançó, i va ser molt fàcil i molt amè. Ens ha agradat molt treballar amb ells i ens n’ha agradat molt el resultat. De fet, aquesta no serà l'única cançó del nou disc que produirem amb ells...
 
Parlem d’aquest nou disc que esteu preparant, i que apunta a una evolució tan estilística com lírica d'Al·lèrgiques al Pol·len. Què ens en podeu avançar?
M. Rico: Sí! Tenim moltes ganes que surti el nou disc. Serà després de l’estiu, i prèviament encara publicarem uns quants senzills més. Hi haurà una evolució estilística i lírica, però que forma part d’un procés natural: feia molt temps que anàvem provant, investigant i jugant amb diferents coses, i va haver-hi un moment en què vam veure que la complexitat de la sonoritat i els arranjaments era una cosa que ens podia representar, o que ens funcionava millor. Però amb aquest disc també ens hem adonat que la simplicitat és molt rica. Ens hem trobat molt còmodes en aquest registre i en aquesta manera d’expressar les coses. Crec que hi pren molt sentit el missatge que volem donar, i el fet que sigui una cosa natural, també fa que tingui coherència.