La cantautora barcelonina Núria Duran va ser una de les participants del darrer Sona9. Del concurs en va treure moltes coses: des el reconeixement del Premi Joventut (el segon guardó del certamen) fins a una gran amistat amb el gran guanyador, el tarragoní Eloi Duran. Ara, presenta nou treball, A totes les parts de mi, un disc que desgrana les diferents parts de la seva persona i on col·labora el seu amic Eloi (a "Res de tu") i productors com Sr. Chen, Pep Saula (Sexenni) o Emili Bosch (b1n0), entre altres.



En quin moment agafes una guitarra i decideixes començar a cantar?
Vas debutar amb un primer EP homònim el 2019. Què en queda d'aquella Núria? Encara et sents identificada amb aquelles cançons?
Crec que no queda absolutament res d'aquella Núria. Òbviament és una part de mi i estic molt orgullosa del que vaig fer i de la gent que em va acompanyar en aquell moment, però ha quedat molt enrere i ara estic fent una cosa completament diferent. A nivell personal, no hi ha cap part de mi que s'hagi quedat atrapada en el 2018, quan vaig començar a treure música. Crec que he evolucionat molt i alhora també espero que d'aquí uns anys no quedi res de la Núria d'aquest disc. 



Tot i així, en aquest segon llarga durada, has decidit rearranjar i recuperar cançons que ja havies publicat, com "Llagrimals", "Picasso" o "Res de tu". Per què? 
Vaig tenir molt debat intern perquè no tenia clar si afegir-les al disc com a bonus track en acústic; afegir-les directament al disc tal com estaven o tornar-les a produir... Crec que són cançons que tenen molt potencial i que potser en la versió acústica que en vaig fer no vaig poder expressar tot el que realment volia mostrar. Arran de fer-les als concerts i que a la gent també li agradessin molt, vaig decidir refer-les perquè encara hi ressono molt. Aquestes cançons no són tan antigues com les del primer EP —tot i que algunes ja tenen dos o tres anys—, però són temàtiques que encara tinc molt presents en la meva vida.

Diries que el disc tracta de comiats?
Crec que la meva música sempre parla molt de la situació en què em trobo actualment. Llavors, per molt que una cançó no parli directament d'un comiat, de forma indirecta ho fa perquè ara en el meu estat vital actual hi ressonen molts comiats. Tota la creació del disc ha estat plena de canvis, de molts comiats i també de molts començaments de coses noves. 

Una de les cançons amb un comiat més evident és la que obre el disc "Llagrimals".
Amb l'Eloi Duran vam pensar molt en l'ordre de les cançons en el disc i aquest tema ens encaixava perquè projectava la imatge d'obrir el pot on hi ha les memòries, les llàgrimes i tots els records que hem tingut. Cada cançó del disc és una memòria del pot de "Llagrimals".

Amb l'Eloi Duran vau construir un gran vincle l'any passat al Sona9, no?
Amb l'Eloi Duran [guanyador de l'edició de 2024] sempre diem que el Sona9 és el meu 'Imperi Romà'. Sempre que estic fent alguna cosa que crec que no té res a veure amb el concurs, m'acabo adonant que sempre hi ha una relació. Sense anar més enllà, les produccions amb Sr. Chen les he fet gràcies al segon premi del Sona 9 i, en el nou directe, hi ha molta feina del Marc Esteve, qui va entrar a la banda durant el concurs. A més, gràcies al Sona9, he notat un canvi d'actitud a l'hora de posar-me sobre l'escenari i també he escric amb més claredat.


El Sona9 és el teu 'Imperi Romà' perquè t'hi vas implicar molt o a la inversa?
Quan vaig veure que m'enfrontava a un concurs tan llarg, amb tantes proves i que duraria 9 mesos, vaig tenir clar que o m'hi implicava al 100% o no l'acabaria. Quan vaig entrar al concurs, em vaig adonar que no volia anar allà només a cantar i després anar-me'n cap a casa. Quan t'apuntes a aquest tipus de concursos i experiències també busques crear vincles i connexions amb altres persones que estan en la mateixa situació que tu. Amb l'Eloi Duran he viscut exactament això. Ara és una de les persones més importants de la meva vida: li ensenyo tota la meva música, m'ha donat idees per les cançons i també aguanta les meves penes. Ens ajudem en tot.


"Flower Among Death" està inspirada en una nota del teu avi en què hi diu "la flor més bonica del jardí". Quina història hi ha darrere?
És una nota que el meu avi em va regalar en un ram de flors quan tenia uns 9 o 10 anys. Jo no ho recordava i la vaig trobar molts anys després remirant un àlbum de fotos amb la meva mare. La meva mare em explicar la història i em va xocar, perquè no ho tenia present i tampoc havia conegut el meu avi d'aquesta forma tan sentida i emotiva. Em va agradar molt poder trobar-me amb aquesta part d'ell més afectiva. I li vaig voler dedicar una cançó a aquesta nota, que de fet porto tatuada, i en què també es van sumar a cantar alguns cors la meva mare i la meva tieta.

Al disc no només parles de la família sinó també de la indústria musical, com a "Ego trip", en què parles dels egos en el sector. Qui diries que té més ego, els que esteu a dalt de l'escenari o els de baix?
Els que tenen més ego són els que estan a baix però es pensen que haurien d'estar a dalt. Són aquest tipus de persona que volen projectar una cosa que no són. Per sort no m'he he trobat amb molts, però n'he escoltat força històries.

Has patit moments desagradables a nivell personal per l'ego d'algunes persones?
Hi ha una part de mi que està molt preocupada per com és percebuda i com la veuen des de fora; que té més por i a vegades la fan ser més petita. Però hi ha una altra part de mi, que ha sortit recentment, que ja no vol aguantar més aquest tipus d'egos i que simplement posa una barrera i assumeix que hi ha gent que és així i que no els farem canviar. Tot això també té a veure amb què dones i dissidències sovint tenim molt la síndrome de l'impostor, de sentir que som menys que altres persones. I això quan et trobes amb egos molt alts, encara es fa més evident i notable. 


Aquesta barrera amb certes persones de la indústria t'ha portat a autoeditar-te el disc?
M'agradaria pensar que no. M'autoedito perquè és el que sempre he fet i sempre m'he sentit molt còmode portant jo l'organització de tot el projecte i tenint-ne el control. Alhora, crec que tampoc s'ha donat l'oportunitat de trobar cap discogràfica ni management amb qui realment casés. Per tant, prefereixo anar pel meu compte i no estar amb algú amb qui no m'entenc.

A "Human Cast", parles de la teva forma de relacionar-te amb el món i sobre el fet de tenir autisme. Creus que això també condiciona o t'ha pogut fer passar per algun mal tràngol en aquestes situacions?
Sí, totalment. El fet de ser autista em fa ser una persona molt directa, molt clara i saber molt bé el que vull. I crec que els egos de la indústria al que tenen por és precisament això: que la gent els digui el que realment pensen. El fet de no comunicar-me com ells s'esperarien també fa que em vulguin fer-me sentir més petita. 

Com vas descobrir que eres autista? 
Va ser arran d'una conversa amb una amiga en què parlàvem de dificultats que teníem a l'hora de comunicar-nos amb una parella d'aquell moment. Llavors, em va fer la pregunta de 'tu has mirat que no sigui autisme?' Era una possibilitat que des de feia temps havia estat al meu cap, perquè sempre havia sentit que la gent pensava molt diferent a mi. Molts cops no em sabia comunicar igual que la resta ni tampoc entenia moltes de les coses que passaven al meu voltant. I vaig decidir parlar-ho a teràpia, preguntar-li a la psicòloga i em va respondre que pensava que ja ho sabia. A partir d'allà, vaig lluitar per aconseguir que em reconeguessin el diagnòstic i, al final, ho vaig aconseguir, tot i que va ser un llarg procés. 


Saber-ho et va ajudar a assimilar i reanalitzar moltes situacions i experiències passades?
Molt. Hi havia moltes situacions i converses en què jo no entenia què havia fet malament o per què una persona havia actuat de certa forma. I descobrir que era autista em va donar molta pau i moltes respostes que necessitava per saber qui soc i com funciona el meu cervell.

La cançó més dura del disc és "April", en què parles dels abusos sexuals que vas patir per part d'una exparella. Tenies clar des d'un principi que volies fer pública aquesta cançó? 
Al principi, va néixer com a una cançó de teràpia, perquè era una cosa que necessitava treure en forma de cançó. Componc molt des de la improvisació i m'agrada deixar-me anar i treure les paraules que siguin per veure què estic sentint. Va sorgir en una nit que tenia molta ansietat, en què no sabia què m'estava passant i estava molt neguitosa amb tot. Vaig començar a tocar la guitarra, vaig començar a cantar i em vaig adonar de tot el que havia viscut i que necessitava buscar ajuda terapèutica per acompanyar-me en aquest camí. A mesura que la vaig començar a cantar als concerts i moltes noies s'apropaven a dir-me que sentien identificades i em donaven les gràcies per expressar-ho, vaig decidir que la volia publicar d'una forma o altra. 

Vas tenir dubtes en incloure-la en el disc?
En el disc vaig tenir dubtes d'incloure-la perquè té una sonoritat bastant més rockera que la resta, però em va semblar maco donar espai a aquesta cançó sense transformar-la gaire de com havia nascut.


Publicar-la t'ha ajudat en el procés de sanar aquestes ferides?
Crec que al principi no, perquè sempre la deixava per l'última cançó del concert per així poder acabar el concert i anar-me'n sola a plorar una estona. Però jo sabia que havia de cantar aquesta cançó, havia d'expressar-ho al públic i que la gent havia de poder sentir-se identificada amb el que jo explicava. I va arribar un punt en què ja no vaig necessitar deixar-la pel final i la vaig poder incloure als setlist de forma normal. Ara m'ajuda molt i em sento molt forta cada cop que la canto.

En aquest disc, has treballat amb productors diferents com Sr. Chen, Pep Saula o Emili Bosch (b1n0), entre altres. En coneixies ja algun prèviament o els has anat a buscar a propòsit?
Les dues coses. El Chen, el Martí Mora, el coneixia del Marc Esteve, el músic que m'acompanya als directe. Quan vam voler gravar un parell de senzills amb ell, va ser molt fàcil contactar-hi i poder establir un vincle. En Pep Saula (Sexenni) a través del seu amic i company de pis Grabu. L'Emili Bosch (b1n0) també el vaig conèixer a través d'un altre col·lega en comú, en Medina, qui també fa música i ha produït coses amb ell. A més, també he treballat amb en Gela, que el coneixia del seu grup Iglú quan vam coincidir al Sona9, i el Pau Aymí, que el tenia al radar per Insta i de les seves produccions a Maria Hein.


Les cançons han anat passant per diversos productors o cadascun s'ha centrat en una concreta?
Com el disc té una mica aquesta energia de ser diferents parts de mi en diferents cançons, volia que cada cançó tingués el seu univers personal. Llavors, vaig parlar amb cada productor perquè produissin un tema en concret. Volia que cadascun d'ells pogués deixar la seva petjada a les cançons.

No et feia patir que sonorament es pogués perdre un cert fil discursiu o una certa coherència sonora?
Sí, era una preocupació. Però alhora, els productors també han anat escoltant els temes que ja tenia fets i han anat seguint per sobre com s'anava construint el disc, malgrat que no participessin directament en la producció. Alhora, també confiàvem en què tot i les diferències en la producció, totes les cançons estaven compostes per mi i això ja creava un fil discursiu entre elles.


La prova del cotó per veure si les cançons funcionaven i agradaven les has fet amb tots ells, o primer les van escoltar els teus amics o Marc Esteve, el músic qui t'acompanya en directe?
En general, els primers han estat el meu entorn més proper. En Marc Esteve era una dels primers en escoltar les cançons i dir-me si li agradaven o no i què canviaria. També les meves amigues han estat molt presents en el procés de creació per donar-me un feedback. Ha sigut un procés molt llarg i molt dur, i a nivell emocional elles han sigut un suport important. També ha estat molt important la Lola, com a mànager i com a bestie.