Es va donar a conèixer amb el grup de heavy mètal Malas Artes i també ha format part de bandes com Dalt S'Era i The Other Side, dedicada a fer versions de Pink Floyd. Després de 20 anys arrecerat sota noms col·lectius, Pedro Sánchez Tuomala es va presentar en solitari com a Tuomala l'any passat amb l'EP XL (autoeditat), i ara s'estrena amb el primer llarga durada: No em veus brillar de nou? (autoeditat, 2024).

Per què arrenques en solitari després de tants anys tocant amb altres grups?
Fer un disc meu ha estat una cosa que sempre he tingut al cap, però també era una cosa que em feia una mica de por. Ara m’he sentit preparat. He estat un poc frontman d'algunes formacions, i de segon, però sempre en context d’un grup. Em fotia ganes tenir poder de decisió des del començament fins al final. Tot i que, òbviament, sí que hi ha hagut col·laboracions que han fet un poc el que han volgut, perquè ho he demanat a gent amb qui confiava... 



Et permet donar sortida a unes cançons que no havien tingut cabuda amb les altres bandes?
De fet, les d’aquest disc són cançons que he anat component aquests dos últims anys i que tenia ganes de treure-les en vinil i en línia. Aquesta vegada no se’m va acudir de muntar un grup nou. Són cançons molt personals i en català, que és una manera de no amagar-te, perquè fer lletres en anglès és ocultar-te una mica.

El títol del disc és curiós: 'No em veus brillar de nou?'.
És una frase que sonava bé. Fa prop de 10 anys que vaig abandonar l’hàbit de fer temes propis. Llavors tenia un grup que cantàvem en anglès i que no estava malament, però ningú no ens va fer punyeter un cas. Vaig decidir que volia dedicar-me a això i guanyar-me la vida sent músic, que és el que afortunadament faig, i que per aconseguir-ho havia de donar a la gent el que volgués. Per això sobretot m’he dedicat a les versions. I ara han sortit aquestes cançons, aquestes ganes de fer un projecte meu.

A Tuomala aboques l'essència de la teva música?
Són les cançons que m'han sortit ara. Potser d'aquí a un any torno a l'estudi o em poso a gravar death metal, que també m’agrada molt. Però sí, són cançons meves més personals i és un projecte que espero que tingui continuïtat i que duri anys. Per això el signo amb el meu segon cognom, perquè si hagués posat el nom i el primer cognom, ningú no m'hauria trobat a Google... [RIU].

Com definiries la música d'aquest disc?
Jo crec que és rock personal, amb influència folk i una mica country, que és una música en què sobretot en els últims anys m'hi he ficat molt. És rock fet a l'antiga: tios tocant guitarres, bateria i baix, un teclista… I gravant en directe, com els discos dels anys setanta, i sense sobreproduir, que és una cosa que es fa avui dia. A mi em sembla molt bé per a qui li funcioni, però jo no tinc ni idea de com cantar amb autotune, ni fer un loop, ni cap d’aquestes coses que fa la gent. No tinc cap problema amb què ells ho facin, però jo no.


Es nota molt el gust per la guitarra.
Sí, jo soc guitarrista, des de sempre. El meu primer instrument és la guitarra, encara que també toco el baix en algunes cançons, i alguna cosa de percussió. Però és un disc guitarrer. El primer tema és un solo de guitarra de deu minuts, amb unes quantes estrofes entremig.

Pel que fa a les lletres... Tens algun referent?
M’agraden molt Bob Dylan, Neil Young, Nick Cave… aquest tipus d’artistes, sobretot els anglosaxons. M’interessen les lletres molt personals i no m'agraden les cançons festives que estan tan de moda a l’escena catalana. M'agrada quan un artista es buida i treu tot el que té a dins, com Dylan a Blood On The Tracks (Columbia, 1975). És una mica el que he intentat, buidar-me, mirar cap endins, sense imitar ningú.

Com és que has decidit treure'l en vinil?
És que jo escolto molts discos de vinil. Sempre que viatjo, a Barcelona o a altres indrets de la Península on vaig a tocar, em deixo la pasta en vinils i torno carregat. Evidentment, també pago religiosament la meva quota d’Spotify per escoltar el que sigui. Però el vinil és el format que més m'agrada. Total, la gent ja no compra ni CDs… Vaig pensar que per tenir caixes de CDs a casa, preferia tenir-hi una caixa de 200 vinils.