Vas començar amb la banda Guia del Ocio, després Montenegro, amb qui heu seguit tocant fins ara.
Efectivament, començàrem amb la banda Guia del Ocio, que després va ser Montenegro perquè Guia del ocio ens va posar un plet pel nom i el vam haver de canviar. Fa uns cinc anys que mos hi posàrem de nou per fer un concert una mica de record, i va anar tan bé que encara feim coses, perquè la gent mos ho demana, passa amb gust i el públic que ve ho passa molt bé. Però a mi en realitat el que m'interessa més ara és el meu projecte que va més amb com som jo.
Tens una bona perspectiva: com ha canviat l’escena dels 90 fins ara?
A Catalunya i Balears, ha canviat la llengua bàsicament. Noltros agafàrem aquell temps en què tot era pràcticament en castellà i férem els temes en castellà. I ara ja no ho feim així, i vull fer temes en català i un poquet més de cantautor. També en aquell temps hi havia moltíssima oferta, i ara potser no n’hi ha tanta... O n’hi ha, però no arriba tant en fora com aleshores. Ara tot és més local, sobretot quant a música en català, que agafa als Països Catalans i poc més, però la castellana ja no agafa tampoc tan volada, pens jo.
A més d’amb aquesta banda, també has compost per a altres artistes i has publicat dos discos propis, però ara feia anys que no entraves a l’estudi amb el teu projecte. Què ho ha motivat?
Encara que pugui sonar un poquet estrany, és per la família. Jo vaig tenir els al·lots i em vaig dedicar a ells i, a fer feina i altres obligacions que no me permetien invertir, tant en temps com en diners, amb altres coses. Ara he pogut fer el nou projecte perquè ells són a Barcelona: la nina és infermera i el nin estudia al Taller de Músics. Ara tenc temps i ho puc fer. I malgrat els anys, que hi són, la il·lusió no ha canviat i m’encanta fer música.
Guillem Sansó amb Àngel Roca, Toni Aranda i Joan Sebastià Mateu Foto: Arxiu de l'artista
Aquest nou disc ha estat la culminació d’un projecte que ja havíeu girat amb Àngel Roca i Toni Aranda?
Sí, i ara s’hi ha afegit també Joan Sebastià Mateu, que és un percussionista de carrera, que a més toca la flauta molt bé. Mos vàrem presentar al Concurs de Cantautors de Muro, que cercava nous talents, i pensàvem que no guanyaríem, però com a mínim tocaríem i arrencaríem aquest projecte... I guanyàrem. El premi era poder gravar un disc, i gràcies a això vam poder fer Quasi nu. De fet, vàrem haver de fer un parell de cançons noves per poder-lo fer. Tot plegat ha estat un poc per casualitat: segurament hauríem gravat un disc, però no teníem pressa, i amb el concurs ens vàrem haver de posar les piles.
En general, tots els temes són bastant costumistes i narratius: hi expliques petites històries quotidianes. Amb quina finalitat? Volen ser faules?
No crec que tinguin massa més pretensions. La finalitat és treure una miqueta el que tenc dins. Jo solc comentar que me sent una mica com un mirall: observ, mir i el que veig ho rebot cap a la gent, des de la meva perspectiva i intentant que els motivi. No m’atreviria a dir que la finalitat sigui fer una faula, perquè no vull ensenyar a ningú, sinó que cadascú en tregui les seves conclusions.
Cançons com “Un homo sol a Barcelona”, però, serveixen per plantejar temes més transcendentals del que podria semblar d’entrada, com és la solitud a les grans ciutats?
És possible que se pugui entendre així, però no ho vaig fer per xerrar de com de trist i dur pot ser la solitud d'una gran ciutat, sinó per mostrar-ne el dramatisme. Bàsicament, hi xerr sobre quan vas a passar uns dies per feina a una gran ciutat i t'adones que necessites la part social, que són els amics, les amistats, la família... Però se podria entendre també des del punt de vista d’algú que viu en un pis amb molta gent però no coneix. Potser seria una manera d'animar a tothom que procurés fer amigues i amics, que a vegades no és fàcil, però s'ha d'intentar, perquè les persones som éssers socials i, quan estam tot sols, mos entristim.
El tema “Tot anirà bé”, paradoxalment, és el més melangiós del disc. Per què?
Ve de l’època de la covid. Vaig fer aquest tema dins de la melancolia d’aquell moment dur, que realment va ser difícil per a la gent que treballava i s’exposava. I des d’aquí vaig intentar dir que, encara que estiguéssim en un país petit, dolgut i arraulit, sempre hi havia esperança perquè nosaltres podríem fer que tot anés millor. És quasi com una saeta. Nosaltres sortíem al carrer, als balcons, obríem les finestres i escoltàvem, aplaudíem i cantàvem o tocàvem algun instrument... I aquesta cançó és una visió d’aquells moments que, tant de bo, no tornin.