Fa anys que gires amb grups com Cabot o Toc de Crida. Què és el que et porta a fer aquest canvi i començar el teu propi projecte?
Sempre he tingut un poquet la fantasia de fer la meva música, però tocant amb altres grups i per a altra gent no m’havia d’arriscar: era la meva zona de confort. A més, he intentat arrencar diverses vegades el projecte, però no ho havia aconseguit, i havia tirat la tovallola...
En quin sentit no havia funcionat?
Havia començat a gravar qualque tema, però sempre passava alguna cosa que feia que no tirés endavant... Potser era autosabotatge. Però amb el temps, he acabat supercansat d’estar dins d’un grup prenent decisions entre molts caps pensants, i tenia ganes de fer ja el meu propi projecte...
Això vol dir que deixes aquests grups amb què tocaves fins ara?
De moment, no. Mentre em pugui permetre compaginar una cosa amb l’altra, seguiré amb tots dos grups. Però sí que la major part de la meva energia anirà destinada al meu projecte, i el grau d’inversió que tenia amb els altres grups baixarà, evidentment.
Per a Cabot també has feina com a compositor. Seguiràs fent-ho?
En principi, no: aquestes és una de les energies que volia focalitzar en jo, perquè és de les més fotudes... Per això, el que compongui ara anirà per a jo, a no sé que em surti una cançó en català que encaixi molt més per a Cabot.
Cabot Foto: Pablo M Attfield
Tens pensat escriure temes en català per al teu projecte, també, per això?
No estic tancat per res a fer qualque tema en català, a reeditar qualque tema que ja he compost, o a fer col·laboracions en català, però la veritat és que en general em surt compondre en castellà, perquè és la meva llengua materna.
Parlem del miniEP: ‘El primer capítulo de los muchos que (espero) vendrán’. Un títol gens curt que és tota una declració d’intencions.
Xerrant amb en Pau Pascual, que és el director creatiu del projecte i qui m’ha ajudat a donar a forma al concepte de l’àlbum, vam veure que en el meu imaginari hi sortien molts llibres, històries, literatura... I donant voltes al títol que hi podríem posar, se’ns va acudir la idea del capítol, i que era un primer dels molts que espero que faré. I dir-ho així ja en el títol del disc és fer que quedi allà gravat, i implica que he de fer alguna cosa més. És una manera de forçar-me a mi mateix.
Creus que ara, que ja has fet aquest primer treball, et serà més fàcil fer-ne un segon?
Jo crec que sí. De fet, ja tenc ganes de treure’n un segon per aplicar tot el que he après amb aquest, i fer-ho millor. Tenc moltes cançons començades ja, i ara m’estic forçant a seure cada dia a treballar-hi. Soc molt boníssim començant coses i deixant-les a mitges... [RIU].
Explicaves que en el teu imaginari els llibres són bastant centrals. És per això que la portada de cada senzill de l’EP és la imatge d’un llibre?
Exactament. També perquè les meves cançons són històries, són molt narratives. De fet, les que he fet per a Cabot, com “Història d’estiu” o “Se’ns ha fet tard”, també ho són.
Que siguin tres llibres diferents, com tres toms, també és representatiu de com de diferents són entre elles les cançons: tenen una estètica comuna, però són històries independents.
Sí. Les cançons són superdiferents unes de les altres, per tema, estil... I cadascuna l’he fet amb un productor diferent. I sí que tenen alguna cosa comuna, però jo crec que té a veure amb les lletres i les rimes que faig, i la meva manera de cantar. En el directe, tindran més cohesió, i les combinaré amb d'altres que encara no estan publicades.
Has publicat 3 cançons. Omples el repertori del directe amb temes inèdits, o versions?
Faré només repertori propi, amb cançons que tinc composades però que no estan publicades.
Amb aquest disc, no només t’has estrenant component i cantant en el teu propi projecte, sinó també produint. Com ha estat?
Sí. Evidentment, tenia en Toni Pastor ajudant-me, però he fet una producció superbàsica i simple, perquè aquesta cançó era tan personal que tenia ganes de fer-ho així, amb tres o quatre instruments. En un futur, sí que m’agradaria poder estar encara més damunt de la producció.
Aquest tema, “La manera en que respiro” és tota una història de superació i ressorgiment.
De primera vista pareix una cosa trista, però realment no ho és! Per jo ha estat un procés bonic. He estat en la merda més profunda, però conscient que estic fotut i que això passarà, i que ara tinc les eines per treballar-ho i gestionar-ho emocionalment. És una manera de créixer i estimar-me. I acabo la cançó dient que estic tranquil.
Alhora, tot i estimar-te més, també deixes espai en la cançó per a l’autoparòdia del teu victimisme o pessimisme.
Sí: “Tengo el labio machacado de pasarme el día haciendo pucheritos”. [RIU] Crec que sentir aquest victimisme és superhumà, però també està bé riure’ns-en. És natural sentir això, però és sa per a un mateix saber dir prou, i no recrear-nos-hi massa, perquè si no passes la vida allà, trist, i sense solucionar res.
La següent cançó és “Lo que come un perro”, que fa una mica de pont entre la primera i la tercera, tant a nivell musical, com per la lletra, que està entre el costumisme i la introspecció.
Sí, serveix un poquet de pont, perquè és una bossa nova, més produïda que l’anterior i amb més instrumentació. En la lletra, hi vaig llençant petites filosofies o consignes, però que no són superprofundes ni metafísiques. Vaig estructurar els versos a través dels verbs “tengo”, “veo”, “creo” i “pienso”... I amb aquest últim no tenia clar què dir-hi, i després de molt pensar vaig dir “pienso es lo que come un perro”. Em va fer riure, i vaig decidir posar-ho i acabar amb aquesta frase estúpida, però que en el fons té tot el sentit del món. Al final, no ens ho hem de prendre tot tan seriosament...
Aquesta cançó l’heu produït amb Toni Pastor. Com ha anat l’experiència?
Increïble! És el meu mentor, ha estat el meu professor, i és amic. Fa anys que hi toco i treballo, i ens entenem superbé! Ens tenim molta confiança, però també molt de respecte. Ens podem dir en qualsevol moment el que no ens agrada, i ho podem fer precisament pel respecte i el carinyo que ens tenim.
La producció de l’últim tema l’ha fet Juanjo Monserrat.
Quan rumiava en treure aquestes cançons no pensava publicar “La chica del cartel”, sinó una altra que s’assemblava més als altres dos temes. Però vaig decidir treure una de més diferent, per mostrar que no vull fer una sola cosa. A més, “La chica del cartel” és un tema que m’encanta. El vaig començar a produir ja fa molt temps, però no va funcionar, i vaig agafar un poc de trauma... Estava enamorat d’aquella producció i pensava que cap altra li podria anar bé. Vaig haver de fer la feina de treure’m aquesta idea del cap, perquè si no, no la podria treure mai i realment m’agrada aquesta cançó. Així que em vaig decidir i li vaig dir al Juanjo, amb qui havia coincidit per Mallorca, si volia fer-ne la producció. Ell ara viu a Madrid i està superocupat, però es va portar superbé: va voler trobar un temps per dedicar-li a la cançó, i en un parell de dies va tenir quasi tota la producció feta! Vaig estar supercontent i agraït amb ell.
I va superar les expectatives i enamorar-te tan com aquella primera producció, o l’altra és com un primer amor que costa de superar?
Això és com xerrar d’una exparella quan estàs amb una de nova: són dues persones diferents i cadascuna me l’estim d’una manera. En un principi, la cançó estava pensada per ser més hip-hop, però en Juanjo, que està ficat en una escena més comercial, em va sorprendre amb una producció més pop. I ara amb aquesta estic al 100% i m’encanta.
Quant a la lletra, també és la cançó més narrativa, que explica una història de principi a fi.
Sí, té el seu inici, el seu nus i el seu desenllaç. Normalment, quan començo a escriure o bé parteixo de frases que tenen sentit per elles mateixes —com en el cas dels altres dos temes—, amb un punt més de reflexió o contemplació, o començo ja escrivint una història, que és el que em va passar amb “La chica del cartel”. La primera frase diu: “estoy parado frente a un bar y quiero pasar. Hay un cartel que dice que me quieres matar”, que et diu ja com acabarà la història. I a partir d’aquí, vaig anar estirant del fil.
La història va d’un ‘enamorament’, entès com a assassinat, d’una mena de ‘femme fatale’.
Bé, de fet no és una femme fatale, és una tia normal: és una assassina des del punt de vista del protagonista, però ella no ha fet res en realitat. Només li ha demanat foc, s’ha posat a xerrar amb ell i ha marxat; és el tio qui s’ha muntat la història. Jo mateix m’he trobat en aquesta situació, igual que molts tios criats en aquesta societat heteropatriarcal. Aleshores me n’enric una mica i els dic que no es facin la pel·lícula...
Pablo Alegria Foto: Arxiu
Per acabar, què esperes d’aquest EP? Què voldries aconseguir amb ‘El primer capítulo de los mucho que (espero) vendrán’?
Amb aquest disc tenia dos objectius: un era forçar-me a fer alguna cosa i engegar motors. L’altre, poder tocar-lo en directe, i poder ensenyar l’EP quan em demanin què faig. M’agradaria poder fer més concerts per guanyar pasta i seguir invertint en el projecte per fer-lo créixer. Crec que són objectius assumbiles i que ja s'estan començant a complir tots dos... Tot i que avui dia, aconseguir bolos és complicat.
Com planteges el directe? Hi aniràs tu sol?
Tinc diferents formats plantejats. El que vull potenciar és el de trio, amb Miquel Amengual a percussió, bateria i pad electrònic, en Jaume Riera a teclats i sentitzadors, i jo a guitarra i veu. Tots tres tenim una sinergia superguapa i ens estim un huevo, i crec que això es veurà dalt l’escenari. I després, en alguna banda em tocarà anar a tot sol, que també està bé, perquè tenc cançons que amb guitarra i veu es poden defensar bastant bé. Ara estam preparant el directe, però ja tenim un parell de dates confirmades per Mallorca que anunciarem aviat.
.jpg)
