Glaucs fa un pas endavant en la seva carrera musical i anuncia el seu primer disc de llarga durada en 10 anys, des de la publicació d'Hem conegut la nit (Música Global, 2014) que només havien presentat singles i EP. El nou treball, Aquí i avui, és a més el debut de la banda amb la discogràfica gironina U98 i, a més, el primer del grup que vegi la llum en forma de vinil. Avui n'estrenem el primer senzill, que dona nom a l'àlbum, i en parlem amb el cantant i compositor Jofre Bardagí.


Per fi un disc llarg després de deu anys!
Bé, és un disc de mida normal. L’estem mesclant. És un disc que ens ha costat molt. El vam començar a preparar el 2020, i som al 24. Fa dos anys que gravem coses i, un any abans, ja havíem començat a fer les maquetes definitives, que han anat mutant fins ara.

Des del darrer EP fins ara, Glaucs ha canviat de formació.
Sí. L'Àngel Valentí va marxar després de fer els dos concerts dels 25 anys, al Cruïlla XXS i al Festival de Begur, durant la pandèmia. Ara, el nucli dir de Glaucs som el José Luis Vadillo ‘Vadi’, l’Àlex Rexach i jo. I a més hi ha el Marcel Ferrer als teclats, l'Oest de Franc a la guitarra, el Jimmy Pinyol a la bateria, i la Georgina Llauradó i la Carla Pueyo fent els cors. Som vuit.
 
Per on respira musicalment el nou disc?
Jo em pensava que els Glaucs érem un grup èpic. No una èpica heavy, sinó una èpica tirant cap a determinades cançons de Bruce Springsteen, i repassant els discos, m’he adonat que no. Però aquest és el disc més èpic. Sí que hi havia cançons com “Saps” o algunes del Si vols venir (RGB Suports, 2000), que tenen aquest tipus d'èpica. En aquest disc, per exemple, hi ha una cançó que es diu “Crits de guerra”, que dura set minuts. Tot i que no està gravat en directe, sí que hem volgut que transmeti la frescor de la banda. No és un disc de laboratori. Neix després de veure moltes vegades el documental d'Apple Music, Letter to You, sobre l’Springsteen i la E Street Band gravant un disc en una setmana. Clar, nosaltres no som l'E Street Band, ni tenim el seu pressupost ni el seu temps. No podíem, per exemple, marxar 15 dies a la Casa Murada i tancar-nos per gravar-hi un disc en directe. Però sí que hem volgut mantenir aquesta frescor. La premissa al gravar tots els instruments, era ‘si mola, es queda’.
 
I les lletres? Hi ha algun missatge que les englobi, d'alguna manera?
Jo penso que no. Tinc una manera de fer-les que no canviaré. Tot i que, normalment, les lletres de Glaucs tenen un pèl més de llum que les que faig per als meus discos en solitari. Amb Glaucs, tot i que pugui parlar de coses viscudes, ho faig més des d'una visió externa. Les cançons per als meus discos, les faig molt més des de dins.

Heu canviat de companyia.
Ja portàvem molt de temps amb Música Global. I ara tenia ganes de sacsejar-ho tot. No diré que havia perdut la il·lusió, però sí que necessitava remoure-ho tot perquè això tirés endavant. I vaig pensar que era el moment de canviar de discogràfica. Quan vaig decidir deixar Global, encara no havia parlat amb ningú i no sabia ben bé què faria. La vida són etapes i estava en un bon moment per buscar nous camins, que no sabia ni quins eren. Després de deixar Global, vaig estar buscant fins que vaig trucar al Jordi Puig, d’U98, que em va convèncer perquè em va fer molta il·lusió veure'l tan entusiasmat.

Enguany en fa 25 de l’edició del disc del teu pare 'Bardagí interpreta Serrat' (Blanco y Negro), i fa unes setmanes et lamentaves que no estigués disponible a les plataformes d'estríming…
Sí, però ja falta molt poc perquè hi sigui. Fa molts mesos que batallo perquè aquest disc hi aparegui. És l'últim disc que va editar el meu pare. Ja em va passar amb el primer disc de Glaucs, que em va costar molt que hi fos. Vaig haver de parlar BMG i ho vaig aconseguir. El problema de Bardagí interpreta Serrat és que no sabia ben bé de qui eren els drets d’aquest disc. Al final, vaig esbrinar que era de Blanco y Negro. Aconseguir que el disc estigui disponible és una victòria i una manera de celebrar els 25 anys. I a partir d’aquí ja veurem si fem alguna cosa més.