A Marina Herlop se li veu una sòlida formació clàssica en com fa aclucades d'ull a aquesta tradició, sigui parafrasejant el "Damunt de tu només les flors" de Mompou, sigui evocant el ram de goyesques i músiques ibèriques que tan bé va internacionalitzar Alicia de Larrocha. Però això ho fa capgirant patrons, amb jocs d'harmonies i freqüències amplis. Amb una estètica futurista, d'un look que pot recordar la BB de Barbarella, Tina Turner de Mad Max o un dibuix anime japonès, les seves peces són collages. Toca el piano de manera apassionada i sense floritures i posa la veu al servei ara als aires de l'òpera oriental ara els d'un quejío flamenc delicat. Herlop usa la música com a evasió i l'oient visita un món remot i mitològic.
Però qui hi ha darrere de l'ésser captivador Marina Herlop? És un personatge que la pianista i compositora de Piera va crear fa anys de la unió de dos cognoms comuns (Hernández López) per fer-los llegendaris. La història de Herlop creix, de bon començament, quan li arriba al pianista britànic James Rodhes, que li edita el seu primer disc Nanook (2016) al segell Instrumental Records i, darrerament, entusiasmant la islandesa Björk. Marina Herlop, a més, ha enregistrat amb el prestigiós segell berlinès PAN els seus dos últims discs Pripyat (2022) i Nekkuja (2023). Aquestes acreditacions d'alçada posen el context d'alt nivell de l'actuació de divendres a Banyoles, on ella sola amb la seva veu, piano de cua, pad i sintetitzadors, va fer un viatge sonor d'una hora intensa, que només va trencar amb dos somriures en els tres quarts d'hora d'actuació.
Albert Pla & The Surprise Band Foto: Festival (a)phònica / Marc Sirisi
Albert Pla & The Surprise Band potser no va sorprendre tant els seus seguidors -els que ja coneixien l'espectacle Veintegenarios en Albuquerque (BMG, 1997)-, però es va donar tot i de tot durant gairebé dues hores, dedicat al seu públic fidel i també per al nou que farà amb aquestes cançons extraordinàries. La banda sorpresa són la seva dona Judit Farrés als sintetitzadors i veus, tres ballarines i animoses coristes (la fera mortífera a "La dama de la Guadaña" Ana Brines; la veu i el gest flamenc omnipresent de Cristina López; i l'energètica de ball boxejador Belén Martín), un Diego Cortés que continua en el seu estat de gràcia amb les cordes de la guitarra i unes projeccions que sens dubte també eren protagonistes del show.
Albert Pla feia molt temps que feia teatres de rondallaire solitari i ara vol fer més places públiques per fer cantar i ballar. Les cançons més corejades van ser "Lola la loca", "La sequía ('Ho sento molt') i "Soy rebelde", també "Pepe Botica" però es va notar que el públic rumber ha crescut i els excessos han minorat la marxa. Caldrà saba nova o potser no deixar per al final el gran ball de "Joaquín el necio" i "El lado más salvaje de la vida". La cançó "Insolación", on apareix el "somos veintegenarios", va servir molt i molt bé per celebrar com cal els 20 anys d'(a)phònica.
Gorka Urbizu Foto: Festival (a)phònica / Marc Sirisi
El colofó de la nit va ser per al bandautor i productor navarrès Gorka Urbizu, que presentava el disc Hasiera Bat (Only In Dreams, 2024), que significa 'Un començament'. Urbizu és conegut sobretot com a lletrista i compositor del grup de rock Berri Txarrak del qual fou fundador i membre durant 25 anys. A les primeres cançons en basc que va cantar a Banyoles va demanar al seu públic: "Gaudim del miracle de la música en viu. Oblidem els mòbils per una estona". El festival (a)phònica fa vint anys que acull molts miracles. Celebrem-ho un any més. Avui, amb propostes com les d'Amaia Miranda o Alba Carmona, o el retorn als escenaris de La iaia, entre altres.

_(1).jpg)

phonica_La_iaia_2_i_public.jpg)










.gif)


