En la celebració dels vintena edició de l'(a)phonica hi ha hagut temps per a una mena imprescindible de nostàlgia. La de celebrar i fer palès que hi ha propostes que es mantenen vives a l'imaginari col·lectiu gràcies a l'art, tant musical com escènic. 

La formació barcelonina The Gramophone Allstars Big Bang des de l'any 2008 regalen una sort de troballes de la música jamaicana, jazz i soul amb sis discos a les espatlles. L'últim que van presentar a l'escenari de la Muralla de Banyoles es diu Call Yout Friends (Bankrobber, 2023) i ells així ho van fer ahir, el mestre de cerimònies Genís Bou va cridar amics com Saphie Wells, Edna Sey o Rodrigo Laviña a col·laborar-hi (fa anys hi cantava també sovint amb ells una joveníssima Judit Neddermann).

El concert va arrencar amb una peça instrumental i va seguir ja amb les dues vocalistes actuals, Marta Garrett i Isa Miralles. La banda sap transmetre bones vibracions des de la interpretació d'alt nivell a la posada en escena, tots amb pantalons negres, però una secció de vents amb polos grocs, mentre les cordes i percussions en llueixen de verds i les vocalistes duen suèters blancs. Entre el repertori van sonar versions d'Skatalites (des de 1964) o la Fundación Tony Manero (1996-2022) i no van faltar en cap moment els inevitables solos d'instruments, ara un saxo ara un baix elèctric i amunt amb els ritmes.
 

Un luxe va ser també entrar de nou en el món d'Acorar -una obra que ja es va exhibir a l'(a)phònica en la seva dotzena edició-. L'obra de Toni Gomila (actor i autor) que porta prop de 450 funcions i 60.000 espectadors i fa, a partir d'una matança del porc, tota una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles en un monòleg ple d'ironia i situacions que impliquen tant qui mata com qui curs els desperfectes o l'aliment. El discurs de Gomila se't fica ben dins del cor i talla d'arrel prejudicis com una ganiveta llarga. I el bruixot de la matança passa desapercebut portant un xandall quan es treu mono i katiuskes, però què ho fa ancestral? Com diu Gomila: 'El goig és anestèsia, només la mort desperta sa consciència".
  Les dones fent sobrassada repassaven la vida social i Toni Gomila xerra i xerra per tots els descosits, també polítics, fins al punt que crida "Calleu!" i precisament aquest és el lema de la vintena edició de l'(a)phònica. Les madones que han fet de masoveres quan són padrines grans se les arracona en l'oblit, però aquesta obra beu de la saviesa que amaguen, la que es diu i la que no es diu però s'entén. Com ho va entendre l'enyorat Pau Riba (acompanyat de l'Orquestra Fireluche) triant un tros d'aquesta obra en el moment que parla de la diferència entre les coses permanents i les coses efímeres: 'Ses paraules diuen qui som'. I quan no, hi ha el silenci talaiòtic.



I, canviant d'escenari, del  teatre municipal al de l'auditori de l'Ateneu de Banyoles l'audiència vam passar de la padrina mallorquina a la iaia catalana. El motiu va ser recordar l'àlbum On és la màgia? (Música Global, 2024) de La iaia. El trio osonenc d'Ernest Crusats, Jordi Torrents i Jordi Casadesús només ofereix enguany quatre concerts arreu del país (l'últim el proper desembre a la sala Apolo) i un vinil que arribarà, si tot va bé, a l'agost, on inclouen tres cançons inèdites que van ser descartades en el seu moment pel grup (tot i estar també mesclades a l'estudi de Paco Loco) i que ara volen rescabalar. Una d'elles, "Màgic Màgic" la van interpretar dissabte a la nit.
 
I efectivament, va ser un recital màgic. Tot i no haver actuat junts de nou des de feia sis anys (abans sols uns pocs concerts previs al de Banyoles), semblava que era ahir que La iaia feien discos intensos i gires seguides amb alegria i joventut. La veu amb punt salat lacrimogen d'Ernest Cursats va anar cantant envoltada de la música alegre dels tres que 'estan plorant els teus llavis', corejant iaiaiaia de bon inici fins a l'infinit himne "Jo vull ser la meva iaia", que va tancar el concert en uns bisos fets a la grada en un cercle joiós. Entremig, moments àlgids amb "El meu gos se'n va" (que entendreix una generació que té més gossos que fills), o "On ets Matilda?" , cançons que fàcilment van despertar la psicomotricitat de caps, espatlles, malucs i cames dels presents i les seves cordes vocals.

Crusats es va emocionar recordant la creació de la cançó "La última nit" en un pis a Vic, precari energèticament parlant però amb bones vistes. I l'emoció real dels tres es va produir en enllestir una accidentada però meravellosa interpretació d'"Explosió" (amb una tornada que diu 'I no contestes, i no dius res...') on al final l'Ernest i els dos Jordis es van fondre en una abraçada sincera admetent que feia deu anys que no la tocaven i van tocar el cel. La cirereta del pastís la va tornar a fer la mateixa col·laboració de fa una dècada quan La iaia van tocar a l'escenari de la Muralla de Banyoles i va col·laborar amb ells el beatboxer Markooz. Enguany, tot i estar retirat dels escenaris, va fer apropar-se a la Muralla per oferir un recital especial a l'estimat festival en el seu vintè aniversari.
 
La iaia va tancar el repertori de l'estrada amb la versió de "Wa Yeah!" d'Antònia Font  (servant l'honor i la glòria dels mallorquins) que van fer al disc Versions al·lògenes (DiscMedi, 2011), la cançó "L'Òs" i "Declaració de principis" (i el seu 'Twist & Shout' de cantar molt 'Ho he fet tants cops malament...' del disc Les ratlles del banyador). Pel que fa a les tres cançons de torna, que van fer tot baixant al terreny del públic, persistiran en la memòria: "La platja", "Sota l'arbre" i "Jo vull ser la meva iaia". Així doncs, no us oblideu mai de les iaies i padrines, feu el favor. I Twist & Shout..., o 'Calla i balla', en la versió nostrada.