La segona jornada del Rock Fest 2024, celebrada ahir al vespre, va tenir com a grans al·licients tres grans bandes històriques del rock i el mètal: els suecs Europe, el anglesos Deep Purple i els estatunidencs Pantera, que cantant Phil Anselmo i el baixista Rex Brown van reactivar el 2022 amb el guitarrista Zakk Wylde i el bateria Charlie Benante substituint els germans desapareguts Dimebag Darrell i Vinnie Paul.

Abans de l'actuació d'Europe, l'escenari principal va acollir l'actuació dels manxecs Angelus Apatrida, mentre que l'escenari Rock Tent era testimoni del concert de la banda de black mètal sueca Dark Funeral. Per una banda, els primers van donar una gran lliçó de com facturar un thrash mètal de qualitat i van evidenciar que Espanya encara continau exportant algunes propostes molt interessants. Per altra banda, els segons van oferir un gran xou de black mètal de gran volada. Dos dràcules presidint el fons de l'escenari, corpse paintings, riffs agressius i hipnòtics, i els crits del cantant Heljarmadr van presidir un concert amb un so molt fidedigne als discos de la banda.

I del black mètal es va passar al hard rock vuitanter d'Europe. La banda sueca va passar a la història principalment per l'èxit assolit amb el tercer disc The Final Countdown (Epic, 1986), i especialment, amb la cançó homònima. Malgrat no ser a dia d'avui una de les bandes de major culte dels vuitanta, la banda encapçalada per Joey Tempest va saber oferir un repertori molt encertat que va tocar endinsar-se en la nostàlgia del seu gran disc —amb l'arena rock de "Rock The Night", "Cherokee" o la balada ensucrada i tendra a parts iguals "Carrie"—. Alhora, però, el grup també va saber moure's per algunes peces d'altres títols, com "Superstitious" o "More Than Needs The Eye", —d'Out Of This World (Epic, 1988)—; "Stormwind" de Wings of Tomorrow (Hot Records, 1984), o cançons més recents com "Hold Your Head Up" o "Walk The Earth".
 
Menció especial mereix indubtablement el guitarrista John Norum, un excel·lent guitarrista que va estar excels al llarg de tota l'actuació i, en especial, en els diferents solos de guitarra. Per acabar, com no podia ser d'altra manera, l'icònic riff de teclat de "The Final Countdown" va fer saltar a tot el Parc de Can Zam per tancar un concert que va deixar un molt bon sabor de boca.

A continuació, l'emblemàtica banda anglesa Deep Purple va pujar sobre l'escenari. Sense les dues figures més destacades de la seva carrera, el guitarrista Ritchie Blackmore —desvinculat des de fa anys de la banda— i Jon Lord —traspassat el 2012—, la banda encara conserva tres dels membres de l'etapa daurada de la formació de principis dels setanta: el cantant Ian Gillan, el baixista Roger Glover i el bateria Ian Paice, als quals cal sumar-los ara el guitarrista nord-irlandès Simon McBride i el teclista Don Airey.
 
Al llarg del concert, es va fer visible com Paice i Glover encara fan bategar amb encert la secció rítmica de la banda, però, malauradament, la veu de Gillan es va mostrar dèbil i lluny del que havia estat anys enrere. Tampoc va ajudar a fer lluir el concert la debatible tria del repertori, obviant temes destacats com "When a Blind Man Cries" o "Perfect Strangers". Malgrat tot, el concert va deixar grans moments, com ara l'inicial "Highway Star", la icònica "Smoke On The Water" o els diferents solos de Don Airey, entre els quals va rescatar la introducció que ell mateix va escriure a "Mr. Crowley" d'Ozzy Osbourne, i una petita versió a teclat del "Cant del Barça".

La traca final de la nit la va posar el retorn del groove mètal de Pantera. 24 anys després de la seva darrera actuació a Catalunya (celebrada el 14 de maig del 2000 a la Zeleste de Barcelona), la banda encapçalada per Phil Anselmo reapareixia sense els desapareguts germans Abbott, però amb les incorporacions de Zakk Wylde (guitarra) i Charlie Benante (bateria). El grup es va veure obligat a engegar l'actuació un quart d'hora més tard per problemes tècnics amb les llums. De fet, el concert va engegar tan sols amb les llums de treball situades als laterals de l'escenari i amb dues cançons contundents com "A New Level" i "Mouth for War".
 
Ni els problemes tècnics ni la mica de pluja que començava a caure a Santa Coloma van evitar que Pantera oferís un set completíssim molt enfocat en dos dels seus treballs més emblemàtics: Vulgar Display of Power (Atco, 1992) i Far Beyond Driven (Elektra, 1994). Tot i que el públic va vibrar amb cop de headbang amb pràcticament cadascuna de les cançons, l'eufòria i la nostàlgia es va desfermar quan dues dècades i mig després els tres clàssics més imperdibles de la formació van tornar a sonar en directe: "I'm Broken", "Walk" i "Cowboys From Hell".

El Rock Fest 2024 posa punt final avui amb la seva tercera jornada, marcada per clàssics del power mètal europeu com Blind Guardian, Gamma Ray o Stratovarius, i també per la banda basca de crossover thrash Soziedad Alkoholika i el grup australià de mètalcore Parkway Drive.