El 2021 et van donar el Premi Carmen Mateu i aquest estiu estrenaràs l’òpera Don Juan no existe al Festival Castell de Peralada. Com han estat aquests dos anys i mig?
Han estat molt estranys, perquè he tingut moments de tot, la veritat. Ha estat el projecte més llarg de la meva carrera, definitivament és l’òpera en què he hagut de treballar durant més temps. 
 

Això deu haver fet que tant tu com el projecte hagueu anat evolucionant al llarg del procés...
Si em comparo amb com era el 2021, veig un canvi molt gran, tant personal com professional. I, pel que fa l’òpera, també ha evolucionat molt, sobretot en l’aspecte conceptual. Abans de començar a fer esborranys sobre com podria ser i cap on podria anar la cosa, vaig voler investigar la figura històrica de la Condesa de San Luis i vaig prendre’m un temps per investigar la història d’aquesta escriptora feminista murciana dels segles XIX i XX.
 

Tot i això, amb el pas del temps s’ha anat afegint més gent al projecte.
Sí, al principi tenia molt clar que havia de començar jo sola, però també he volgut que la resta de col·laboradors hi aportessin molt i que ampliessin la meva recerca. Per tant, havia de ser gent que estigués igual de compromesa amb la temàtica i el contingut de l’òpera. El que més ha costat ha estat formar l’equip artístic. I, d’altra banda, també he estat en comunicació permanent amb l’equip de Peralada. Vam fer moltes reunions fins a definir i consensuar el text, però alhora m’he sentit molt lliure, perquè han tingut una actitud d’observació i d’acompanyament. He sentit que era el motor del projecte, i que ells escoltaven, i aquesta és realment una situació molt bonica.
 

Has gaudit del procés de recerca?
Sí, moltíssim, ha estat el més divertit. I no m’ha sabut gens de greu escriure coses que finalment no han arribat a la partitura. Trobo que ha estat bonic plantejar que aquesta òpera hauria pogut tenir formes ben diferents, i que al final hem escollit el camí que encaixava millor amb l’obra. 
 

Com ha estat el camí definitiu?
L’òpera té dos actes i diria que el primer esborrany del segon acte, que va escriure el llibretista Alberto Iglesias, no té res a veure amb el que es veurà finalment a l’escenari. És difícil veure com quedarà tot el que imagines fins que no arriba l’òpera acabada, amb el llibret definitiu. Trobo que és un procés sa i interessant, sobretot perquè és fruit de la recerca. Hi ha hagut una part molt gran de treball amb el llibret en la qual s’ha aprofundit en el text de Don Juan no existe i en l’òpera de Don Giovanni, però també hi ha altres elements que van sorgir de manera intuïtiva i que s’han mantingut a la partitura final. 

Què vols dir amb ‘intuïtiva’?
Em refereixo a aportacions que no venien de cap recerca històrica, sinó d’impulsos personals. Vull dir que hi hagut una investigació en els arxius, però que s’ha combinat també amb les consideracions més personals.
 

Com has afrontat la creació i l’escriptura de l’obra?
No escric mai de manera lineal, sinó que treballo esbossant els principis de les coses i després ho deixo reposar. Ho faig així perquè de vegades tinc l’impuls de no quedar-me en certs mons harmònics o textures, sinó de trencar-los i de sortir-ne. En aquest projecte he treballat fent equip amb el llibretista. La partitura la componc jo i el text ell, però sovint cantava les melodies i improvisàvem sobre la veu. Gravava els àudios i els hi enviava, i després comentàvem com funcionava el text. Durant un període vam estar encallats amb la peça, perquè donar-la per acabada és una idea gens racional. Té la cosa intuïtiva de pensar com em sentia emocionalment respecte a l’obra. I va arribar un moment en què vaig sentir-la de manera intensa, no sé com explicar-ho... Pensava que podia treballar-hi més, fer-la més llarga o escurçar-ne parts, però sempre em preguntava si aportaria alguna cosa més.

 

L’equip s’ha completat amb la direcció d’escena de Bàrbara Lluch i la direcció musical de Jhoanna Sierralta. Què han aportat?
És una suma molt interessant, perquè el llibretista i la directora d’escena ja havien format part de la meva vida des de fa temps, però no ens havíem vist. Havíem treballat sempre a distància! La veritat és que tots tres hem treballat molt bé, ens hem entès molt. I vull fer una menció especial de l’Alberto, perquè des del principi va dir que faria el text i que jo fes el que vulgués amb allò. És una actitud que aprecio molt, perquè ell explica que a l’hora d’escriure no té un ego perillós. Ha aportat moltíssim i ha arribat a punts que jo sola no hauria pogut assumir. Però també a la inversa; ha entès que hi ha llocs als quals jo arribava i que ell, potser, no havia vist. I pel que fa a la Bàrbara, també ha estat molt present en el projecte, tot i que el seu treball més intensiu començarà a partir d’ara. Va deixar molt clar que volia extreure tota la informació de l’obra per poder aportar el màxim. I la Jhoanna va entrar a l’equip fa uns mesos i hem tingut un contacte diari, estic molt contenta d’haver-la conegut. Entre tots plegats hi ha un bon rotllo i unes ganes de tirar endavant que ho fan molt xulo.
 

L’òpera parteix de l’obra Don Juan no existe, escrita per la Condesa de San Luis. De què va el text original?
No es pot saber del tot, perquè l’original es va perdre. Una part del text l’hem hagut de crear, i hi hem incorporat un nou personatge. Sabem que era un monòleg de caire còmic, i sempre m’he imaginat que devia ser una peça més aviat curteta. Per exemple, hi ha un fragment d’un diari de l’època que hi fa referència, i que també formarà part de l’òpera: “Dicen que enfrentabas a Don Juan contra un muro i que ese muro era la mujer”. Intuïm que l’estrena no va anar malament, però tampoc del tot bé. Hi ha un crític la descriu com un esborrany d’obra, un projecte que no mereixia ocupar un lloc al costat dels títols importants. En el nostre cas, hem revisat el text des de la ficció, a partir de la nostra imaginació i de la recerca.
 

Qui va ser aquesta mítica Condesa de San Luis?
El nom real de l’escriptora era Carmen Díaz de Mendoza y Aguado, però quan es va casar amb el Conde de San Luis, va passar a ser la Condesa. Era catòlica, apostòlica, romana, aristòcrata, feminista i pacifista. Va ser fundadora del Liceo Feminista de Madrid i, per part de família, tenia contacte amb gent de teatre. De fet el seu germà tenia una companyia de teatre i era actor, i això també ho reflectim en un moment de l’òpera i mirem de contextualitzar-ho. Va escriure dos textos de ficció teatral, però també va publicar un assaig sobre pràctica quaresmal, per exemple. Són textos de caire molt religiós o bé de caire feminista, cosa que podria semblar contradictòria però, si es contextualitza, realment no ho és. Vaig fer una recerca específica sobre les col·legues de Carmen Díaz, i totes tenen biografies més o menys semblants. I també penso que està bé explicar-ho tal com era, perquè volem parlar de la història d’una dona feminista amb totes les seves contradiccions. No és una heroïna, és una dona més.
 

El subtítol, Sobre lo que olvidamos y lo que permanece, indica que hi ha una part de la tradició que no cuidem?
Òbviament hi ha una part de la nostra tradició que no cuidem. És curiós, perquè quan parlo de la Condesa o del seu text, sovint qui m’escolta posa uns ulls grossos i valora la gran tasca d’investigació que he dut a terme per arribar-hi. Però, siguem sincers, només em va caldre una tarda per trobar el seu nom. Hi ha una tradició que és a l’abast, però simplement no ens hi fixem. I a mi, personalment, em desperta un punt de rebel·lia. Com pot ser que visquem tan tranquils sense voler conèixer tota la tradició literària i feminista?
 

Quin punt de vista vol expressar l’òpera al voltant d’aquesta història?
La idea que hem volgut plantejar és que coneixem els personatges i la història explicada només des del punt de vista del cinquanta per cent de la societat. Sempre hi ha hagut escriptores dones, però no les coneixem i vivim tan tranquils sense buscar-les. Fins i tot sembla que quan ho menciono estigui molestant algú. Soc molt crítica amb la manca de curiositat, simplement perquè quan la gent busca la informació no és tan difícil trobar-la. I llavors apareix una societat enterrada, plena de fantasmes... I és que també parlem molt de fantasmes, en aquesta òpera.
 

Creus que l’òpera que has escrit manté un esperit feminista?
Sí, i això m’ha portat molts maldecaps durant el procés de creació. Va ser un dels temes pels quals em va costar més escriure l’obra. S’aborda la temàtica del feminisme des de punts de vista i conflictes diferents, perquè és un tema delicat i molt sensible, que sembla que posa de mal humor molta gent. I això no ho puc entendre. Sempre sorgia un punt de pànic intern, de dubtar sobre el que estava escrivint. Alhora també vaig fer un treball de reafirmació per dir que era el que volia explicar, i que volia fer-ho de la manera més sincera possible. I no només des del punt de vista de la justícia social, sinó que tenia ganes de fer una òpera que també fos interessant per a mi.
 

L’òpera tindrà dos actes. Ens pots detallar quina és la sinopsi de la història, sense fer espòilers?
El primer acte està contextualitzat l’any 1923 i hi apareixen tres personatges: la Condesa de San Luis i dos amics seus, l’Agustín i en Miguel. I també apareix sovint un altre personatge, que interpretarà el baríton, que és el fantasma de Don Juan. En aquest context s’introdueix la motivació de la Condesa per explicar la història, i l’acompanyem en el seu procés d’escriptura. L’observem en un moment en què clarament no és entesa pel seu entorn, perquè el seus dos amics tenen un punt d’antagonisme. La primera part acaba amb el suposat fracàs de la peça en què es mostra la Condesa com una persona amb molta força, però també amb una gran soledat. Llavors hi ha un entreacte que fa un salt i ens situa a l’actualitat. En aquest punt la protagonista ja no és la Condesa, sinó una persona del 2024. El llibretista li va posar el nom d’Helena [Riu], que em fa una mica de vergonya! Es tracta d’una persona que intenta reconstruir la història de la Condesa i, de nou, l’acompanyen dos personatges masculins. L’Helena es troba amb el problema que no pot trobar el text original, i de nou la veiem en el seus moments més íntims d’investigació i escriptura. Llavors es fa algunes preguntes cabdals sobre per què no el troba o per què ha de perdre el temps intentant recollir una història del 1923 si ja som en un altre moment. El segon acte té una estructura fragmentada en què hi ha reivindicacions que pretenen que, al final de l’òpera, els espectadors surtin amb més ganes de seguir fent-se preguntes i no pas amb la sensació d’haver vist una història clara i tancada.

 

Quin caràcter tindrà la part musical de l’òpera?
Tant el text com la música inclouen alguns moments còmics, que ja buscava des del principi. No volia que els espectadors tinguessin la sensació de veure una peça només reivindicativa o pedagògica pel fet de parlar de feminisme. Hi ha força referències musicals a Don Giovanni, que creia que hi havien de ser, però no sempre són clares, perquè hi ha molts nivells d’interpretació.
 

Quina formació musical interpretarà l’òpera?
Hi haurà sis músics i bases electròniques en directe, però la formació no pretendrà fer veure que és una gran orquestra en un fossat. No és una obra gran, és més aviat una òpera de cambra, amb molts moments de solo i de duo amb un cantant i un instrument. I la part electrònica transmetrà la idea de retorn. M’agrada treballar amb materials que gravo en directe, de manera que a les interpretacions dels cantants i instrumentistes hi sumaré capes que permetran crear un eco del que s’ha escoltat a l’escenari. Això obre diferents perspectives temporals, com un eco del passat que es reflecteix en el moment present. A més, el caràcter del primer i el del segon acte serà diferent, perquè ningú explicarà del tot que ens trobem al 2024. No hi haurà cap cartell que ho anunciï, però es plasmarà a través de la música.

​
Quin consell donaries a l’Helena Cánovas del 2021, que va rebre el Premi Carmen Mateu?

Li diria que dormi més [Riu]. Que no tingui pressa, que provi, escolti i estigui oberta a si mateixa i als altres, que quan hagi d’arribar, ja arribarà. El premi va suposar una pressió molt gran, per això quan em sento com parlava penso: “Ai, aquesta noia sembla que tingui una mica de por”. 
 

I no era així?
En aquell moment estava en una mena d’estat de xoc. No havia fet mai tantes entrevistes, no havia estat mai tan visible de manera pública, i em preguntava sovint què faria si decebia tota aquella gent. En aquest temps he après moltes coses de l’ofici, de manera que últimament m’atreveixo més a experimentar i em sento més forta, també a fer coses que no pertanyen tant al que consideraríem òpera o que surten més de la marca institucional. I no pas perquè em vingui de gust, sinó perquè penso que és el que necessita el text o una temàtica determinada. I, mirant enrere, crec que moltes vegades vaig tenir massa pressa, quan realment hi havia molt de temps. En el procés artístic no pots tenir mai pressa. Has de passar per camins que no tenen sentit per llavors tornar al centre. Cal experimentar, fer i pensar, i ja arribarà el resultat final.