Josep Montero de les Oques Grasses va ser el nom que va triar el músic osonenc (Roda de Ter, 1985) per debutar en un escenari i és també l’esperit amb què ha fet el sisè àlbum de la banda, Fruit del deliri (Halley Records, 2024). El seu disc més personal és una mirada a la infantesa, d’un nen trapella i a la vegada obsessionat per fer grans cançons. Ens trobem a casa seva a Muntanyola per parlar d’una història de superació, el lloc on desconnecta fent de manobre, jardiner o ‘piscinero’. Aquesta vegada només ha fet tres entrevistes amb els mitjans, i aquesta ha estat la darrera.



Per què has triat la idea del deliri?
Quan tot plegat a la vida ho vius tan intensament acaba sent com un deliri. Costa saber on pares, saber si n’estàs o no content o cap on vols anar. Els meus dos últims anys han estat intensos en tots els sentits, i el fruit de tota aquesta vida tan surrealista és aquest disc. He anat aprenent que cal donar temps, sobretot en aquesta professió en què passen tantes coses. Estic en el punt de poder entendre què ha passat, i ordenar-ho. En aquest disc hi ha hagut molt de temps i de cura amb tot. El concepte, el títol, els estils, el tipus de lletres, l’ordre, la tria de cançons, la producció, l’estètica...  Mola posar-hi temps per després poder sentir-te’n orgullós. I al final ja necessitava treure’l perquè la gent se’l faci seu.

Hi ha passió, emoció, entusiasme i una mica de bogeria...?
La música sempre m’ha servit molt per entendre’m millor, per seguir avançant, per saber una mica per on passo, com qui té un diari. El meu diari personal són els discos. No soc una persona programada per a la fama. He fet la música perquè la necessitava, em feia viure millor i sentir-me més realitzat.

Al disc hi ha una mirada cap a la infantesa. Què en recordes?
Recordo que tot era més instintiu. La llibertat de tenir molta menys responsabilitat davant de tot. I la puresa. Vivia en un barri de Roda de Ter que era molt a prop del riu, a cinc passes hi tenia el bosc. De petit em passava el dia fent cabanes, circuits de bicis, carreres pels camps. En aquest disc hi he connectat bastant perquè m’he sentit més despreocupat. De l’escola en recordo un mestre de música que ens tocava la guitarra i em flipava, es deia Joan. Era una escola amb un pati molt gran, però sobretot recordo que jugàvem amb els amics quan sortíem d’allà.
  Vaig estar sis mesos a l’empresa del meu pare. Després, durant tres anys vaig estar en una empresa molt estricta que es dedicava al ferro, rotllo treball en cadena. M’avorria molt i allà vaig començar a escriure. I als 21 vaig començar a fer d’electricista amb el meu oncle, durant quatre o cinc anys, fins que vaig plegar, i va començar Oques Grasses.

Oques Grasses Foto: Oques Grasses

Els pares no es devien prendre gaire bé que deixessis la feina.
Sempre els he dit que em va anar molt bé que s’espantessin per la meva decisió, i els comprenc. Tothom veu la vida tal com l’ha viscut, i és com intenta transmetre-la. És normal que quan el seu fill els va dir que volia fer música els costés de pair-ho. Però si no haguessin tingut por, jo no seria on soc.

Portes el logo del grup nord-americà Sublime tatuat al braç. Com et va marcar tant aquesta banda de rock’n’reggae?
Als 13 anys vaig conèixer un noi de Manlleu, en Toni Vila. Vam estar assajant cada tarda de sis a deu, durant sis anys. Vam fer seixanta concerts i vam gravar quatre temes. Tots els bolos eren improvisats. Em va regalar un DVD de Sublime i em va dir que em fixés com tocava el bateria, perquè volia que toqués com ell. I aquí va començar el meu fanatisme pel grup i el seu bateria, Bud Gaugh.

Quan vas començar a cantar?
Quan ens vam desfer, vaig estar buscant cantant durant gairebé dos anys. I al final a les festes amb la colla, quan ens emborratxàvem, cantava jo. M’inventava cançons. Així que vaig aprendre a tocar la guitarra per poder cantar sense necessitar ningú més. Llavors escrivia en castellà perquè en aquell moment escoltava hip-hop per un tub i em flipaven les lletres. Però va durar poc, perquè no penso en castellà.

Va ser llavors que vas muntar un duet amb Arnau Tordera?
Jo actuava amb el nom de Josep Montero de les Oques Grasses. Després d’un bolo seu, a Cantonigròs, em va veure muntant el cristo i s’hi va apuntar. Encara tenia l’ampli muntat i va endollar la guitarra. Dues guitarres i jo repartint. Vam tocar junts un any i mig. Amb ell vaig descobrir la part més tècnica i sofisticada de la música, i ell de mi va aprendre la part més emocional i més instintiva. Teníem la tradició de veure gintònics mentre tocàvem. Recordo el primer concert que ell se’l va passar bevent un cafè i jo gintònics. Al següent, va beure un vi i jo més gintònics. Així fins que li vaig dir: “Has de provar els gintònics”. I a la que s’hi va posar, ja fèiem concerts de quatre hores.



LA PISCINA DELS VEÏNS
Quan vas plegar de la feina vas anar a viure a l’Esquirol en una casa amb dos col·legues més. Ells treballaven i tu feies cançons.
Vaig estar un any i mig a l’atur, i feia cançons tota l’estona. Em passava els dies escrivint i component. Recordo molt l’estiu. A la casa dels veïns no hi havia tanca i em passava els dies a la seva piscina. Vaig escriure setanta cançons, la majoria del primer disc –Un dia no sé com (autoeditat, 2012)– i també del segon –Digue-n’hi com vulguis (Chesapik, 2014). Cal Trapig era un lloc màgic. Vaig patir molt de neguit, però allà va començar la meva nova vida.


Quines són les cançons d’aquella època?
“La granja”, “Cul”, “Mare de la ciència”... que parla de tot el que passava en aquella casa... El motocultor funcionava de pena, vam descobrir com pesen les pedres i vam fer un viver de cuques de llum per quan no poguéssim pagar l’electricitat. També “El padrí”, “Velocitat del lluç”, “Cavall estable”... Al principi em feia vergonya i por llegir el que havia escrit. I molt al principi de tot, només cantava quan m’emborratxava, els caps de setmana o de festa. Però quan vaig aprendre a tocar la guitarra ja feia cançons a casa, sol, tranquil i serè. Em muntava la festa al mig del bosc, tot sol, amb el bombo i la guitarra. Els vídeos de les ‘versions campestres’ els gravava un amic que em pujava a veure i sempre em trobava assajant. Quedava clar que fèiem música per passar-nos-ho bé. Ens vam presentar al Sona9 amb una maqueta que tenia el dibuix d’un hipopòtam amb cara d’oca.

Del segon al tercer disc –YouPoni (Beverly Hills Records, 2016)– Oques Grasses va triomfar i et vas creure que eres el millor?
És una cosa que passa amb la fama i quan fas coses que tenen una certa repercussió. L’impacte inicial és molt complicat de pair i d’ordenar. Sense adonar-me’n, sentia que estava per sobre dels altres i m’importava poc el que em pogués dir la gent. No volia estar amb ningú i no volia que em diguessin res, perquè el que jo pensava era millor. Això va fer que em sentís molt sol, i molt trist, una sensació que he anat entenent amb els anys.


I com ho vas afrontar?
En aquell moment es va deteriorar i es va trencar la relació amb la parella. Era el primer cop que paràvem un any amb el grup, i em vaig adonar de la importància que tenia la gent. Jo no era ningú sense el públic. Però després del ‘catxo pet’ que va fotre Fans del sol (Halley Records, 2019) vaig tenir una altra recaiguda, de cop, de sentir-me trist, molt trist. Al final, amb A tope amb la vida (Halley Records, 2021), el concert del Palau Sant Jordi i aquest últim disc, he acabat entenent que totes les persones fan coses importants. Les que faig jo són públiques, perquè explico la meva vida. A la gent el que li importa són les meves cançons, i no jo.

ESCAPATÒRIA DAURADA

Parlem de Muntanyola. A casa teva, en una urbanització al mig del bosc, has gravat del tercer al sisè disc d’Oques Grasses. Per què has buscat viure aquí tot sol?
Lo guai de viure aquí és que quan vull estic sol i quan m’interessa estic amb gent. Per escriure, crear, compondre i ordenar tota la bogeria que és aquesta vida va molt bé estar sol. De fet, cada setmana necessito estar dos o tres dies sol. Tot això em va molt bé per tocar de peus a terra. Trec un disc i es posa tercer de vendes a Espanya. Em guanyo bé la vida amb la música. Toco a llocs molt grans i es venen totes les entrades. Em sento un privilegiat de viure aquí. M’ho vaig currant per sentir que em guanyo tot el que tinc.

Com és la teva vida a Muntanyola?
Molt tranquil·la. Generalment el que faig és compondre, o pensar en els següents passos del grup o en com han anat els últims concerts. M’agrada cuidar les plantes del jardí, passar estones amb els gossos, quedar amb la gent que m’estimo, fer l’hort, arreglar la casa... Si em llevo i necessito deixar de pensar en Oques Grasses una estona, faig quatre o cinc màquines de ciment. Quan se’m refresca el cap puc tornar a pensar de manera efectiva en el grup.

Ets una persona detallista i planificadora. No tens una rutina?
Tinc zero rutines. Si tens temps per dedicar-te a fer coses, no és tan necessària una rutina. Vull fer coses perquè realment tinc ganes de fer-les. Les idees no es poden forçar. He anat adaptant la meva vida a aquesta manera de treballar. Tinc l’estudi a casa meva per poder gravar quan em ve la inspiració. Tinc una guitarra a cada lloc de la casa, per quan m’apreta fer una cançó. “La gent que estimo” la vaig escriure a la matinada, gairebé sencera. I “Sort de tu”, també. A partir de les dotze de la nit el mòbil para de rebre missatges. Tinc la sensació que el món es para. La putada és que l’endemà a les vuit del matí s’engega. Jo m’aixeco a les dotze, perquè prefereixo aprofitar aquestes quatre o cinc hores de nit, que és on s’ha muntat el món d’Oques Grasses.

[/youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-ZSe0TYfi-Y[/youtube]
La vida és una cançó que mai no s’acaba, com cantes a “Gossejo”?
Sí, la vida és com una cançó que no s’acaba mai, i algunes relacions amoroses també. Als discos faig una cançó i arriba un moment en què la publico i allà s’acaba la creació. En canvi a la vida tota l’estona vaig afegint i traient cosetes. I amb les relacions amoroses, i fins i tot les amistoses, també és així.

Quines coses t’inspiren?
M’inspira el que visc. Quan estic sol ordeno tot el que em provoca un sentiment, una persona, un vídeo cutre d’Instagram, un reel a TikTok, una pel·li o la conversa amb un amic. I llavors ho escric. De vegades, pot ser que em fumi un porro. Hi ha cançons que les he fet fumant, i altres que no. Quan fumo, si em flipa alguna cosa, puc estar molta estona donant-hi voltes. Per aquesta part és guai i, a més, també em dona una visió diferent del que he escrit. Un cop he fumat, veig la vida de manera una mica diferent. Generalment m’inspira el que em fa sentir.
 

EL RISC DEL DELIRI

Què ha canviat a Fruit del deliri per dir que és un disc més arriscat?
J.M: Amb Fans del sol vam prendre el risc de fer un disc amb un so més internacional, més comercial, més electrònic i més radiofònic. I amb A tope amb la vida ho vam acabar d’explorar una mica més. El risc de Fruit del deliri és que havíem trobat un so que ens ha funcionat i ens l’hem petat. En aquest disc hi hem posat distorsió i estructures molt estranyes. Per primer cop hi ha una cançó trista, i la majoria són lletres amb menys metàfores, més directes i clares. Hi ha cançons, com ara “Com el dia i la nit”, que estan gravades sobre bases amb què mai havia treballat. Cada tema té un concepte concret i molt pensat en la manera com lliga la veu i la producció, i això és una novetat.

És el teu disc més sincer, on et mostres tal com ets?
A partir del tercer disc em va deixar de fer vergonya obrir-me i explicar el que sentia. Al primer deia moltes tonteries, al segon em vaig posar en un pla molt intel·lectual, tot i que explicava coses importants per mi. De fet, sempre he explicat la meva vida molt fort, en cançons com “Elefants”, “De bonesh”, “La gent que estimo”, “Torno a ser jo”, “Deixa”...


És un disc basat en fets reals?
Tots els discos d’Oques Grasses estan basats en històries reals i que m’han passat al llarg de la vida. Les lletres que escric i les cançons que gravo són les coses que visc. La música em serveix per explicar el que m’importa. I si el que ha estat important els dos últims anys és tota una sèrie de reflexions sobre una relació, això es converteix en una cançó. Oques Grasses és tot el que visc, perquè soc qui escriu i compon les cançons. La festa m’agrada bastant, però també hi ha altres coses.

A la banda li interessen les teves lletres?
A mesura que passen els anys han anat valorant més les lletres. Han estudiat a l’ESMUC i tots, des del primer moment, es fixaven molt en el seu instrument per ser els millors, la qual cosa és fantàstica. Considero que tenim una banda de l’hòstia, gairebé no han ni d’assajar i toquen perfecte.


A “Com està el pati” vols viure el teu somni, fer pasta i treballar del que t’agrada. I al final et vols jubilar. És el teu somni final?
Quan dic jubilar-me vul dir funcionar només i únicament per amor. Només per plaer. Aspiro a això, tot i que sigui una idea abstracta. Desitjo poder fer les coses només per amor, que els diners no condicionin cap dels meus actes.

Però també heu decidit fer menys concerts i cobrar més?
Fer menys concerts és per poder-los fer millor, i tenir il·lusió en cadascun. Vull tenir temps i vida per oferir el millor de mi a la gent. Durant els darrers anys la meva vida ha estat només el grup. Ara si toquem menys i ve més públic podem apujar el preu del catxet i tenir més temps per pensar. És complicat trobar l’equilibri. Tot el muntatge dels concerts i l’equip que portem per a l’espectacle és una inversió de l’hòstia. Per això és important que sigui bonic i que agradi.
 
No tothom pot pagar el catxet elevat d’un bolo d’Oques Grasses. Això no limita els llocs on podeu actuar?
La gira és en espais privats, i això fa s’hagi de pagar per veure el que oferim. A ningú li sap greu pagar internet, i tothom pot escoltar les nostres cançons. Els diners que genera Oques Grasses són els que es generen gràcies a les persones que compren entrades. Nosaltres ens quedem el que ens sembla just, i qui ho organitza també. Si pogués triar actuaria gratis, però aquest món està muntat de manera que aquesta és l’única opció per fer un projecte ambiciós. El que valem és menys del que generem.

Ara mateix, la música és feina o plaer?
Oques Grasses es va transformar en feina fa anys i això em va afectar molt. Vaig tenir un conflicte intern molt gran quan fèiem noranta concerts l’any i n’hi havia seixanta que no volia fer. La música no és una feina si la puc fer per gust. Deixant de banda els diners, necessito viure la vida. Acabem de treure un disc i ahir a les tres de la matinada estava fent una cançó. Faig música per sentir-me realitzat. El que m’omple i em fa sentir útil és crear, i fa que estigui millor amb la gent que m’estimo. Durant quatre o cinc anys vaig patir un conflicte perquè sentia que treballava, i per descansar havia de deixar la música. En canvi ara la meva manera de descansar és fer música. I d’aquí neix la meva filosofia de funcionar i de pensar. El fet de tocar poc és el que necessita el projecte, i també jo.


En general parles poc de política. Encara creus que els polítics i els bancs tenen massa poder, com deies a “Bancals”?
Tenen el poder que els donem. Tots els merders mundials són per culpa de cadascú de nosaltres. Desitjo que arribi un dia a la vida en què pugui formar part tan poc com pugui de la roda del sistema. És el que dic tant a “Bancals” com a “Jubilar-me”. Pot semblar una visió hippy, però crec en l’amor. Ens fa anar pel bon camí, i és el que ens fa feliços.

Ets partidari de la caseta i l’hortet, que deia el president Macià?
Si pogués viure en una illa, pescar quatre peixos i tenir un hort seria feliç. Voldria viure sense que cap de les meves accions donés suport al sistema, i llavors potser m’atreviria a dir alguna cosa per no ser un hipòcrita. Però aquestes opinions les diria a un amic, no ho diria en un mitjà de comunicació ni ho penjaria a una xarxa social.

El teu compromís ideològic és amb la llengua?
He crescut i nascut a Catalunya, i parlo en català. Prou difícil és trobar paraules per expressar el que sento per haver-les de pensar en un altre idioma. Canto en català perquè és com penso i com em surt. El disc va ser durant la primera setmana un del sis més reproduïts a Spotify i número 3 de vendes a l’Estat espanyol. Si la Shakira ho va veure es devia adonar que un grup que canta en català estava per davant seu. És evident que si cantéssim en castellà i haguéssim tingut el mateix èxit que en català, hòstia santa, seríem uns putos multimilionaris. Però hem crescut a Catalunya, i em sembla fantàstic que hagi estat així.