La societat entre José Monge Cruz, conegut artísticament com Camarón de la Isla i Paco de Lucía ha establert una de les grans fites de la història del flamenc. La unió del millor guitarrista de tots els temps amb la veu més prodigiosa del gènere va determinar una connexió única i irrepetible fins el punt de concedir a la cultura flamenca una dimensió autènticament universal.
Tots dos es van conèixer en els ambients flamencs de la seva terra gaditana, Camarón va néixer a l’illa de San Fernando, quan encara somniava que volia ser torero. Mentrestant, treballava com a cantaor de alivio (una figura que intervé en el transcurs d’un espectacle per donar descans a les veus principals) a la companyia de Juanito Valderrama, d’on era guitarrista el germà gran de Paco de Lucía, Ramon de Algeciras. Allà establirien un primer contacte, però on acabarien forjant una amistat i una admiració recíproques seria al tablao Torres Bermejas de Madrid on anaven a fer temporada. A base de moltes cigarretes, pronunciats silencis i d’escoltar-se quan era el torn de pujar a la tarima, Paco i Camarón, Camarón i Paco sabien que estaven predestinats a treballar plegats.
Ara bé, el pare dels Lucía, Antonio Sánchez, era qui realment dirigia i gestionava la carrera artística dels seus tres fills, Ramon, Paco i Pepe. Els protegia i els etzibava a parts iguals. I portava amb el rigor de qui ha tingut unes pobres finances familiars. Era també qui imposava la disciplina de les gravacions i gestionava els assumptes discogràfics. Quan Paco de Lucía ja havia enregistrat una desena de discos i la seva devoció pel cante de Camarón era absoluta, el pare decideix que ha arribat l’hora que el món conegui aquesta connexió i enceten una col·laboració artística i humana que donarà com a resultat més d’una dotzena d’obres d’art en fora de disc i una entesa que quedarà gravada en la memòria dels aficionats com un dels cims difícilment superables de l’art flamenc.
Paco de Lucía Foto: Arxiu
Pel guitarrista, Camarón era el cantaor que ell sempre hagués volgut ser i pel de San Fernando Paco de Lucía era l’acompanyant que sabia extreure de la seva gola la mina d’or que atresorava el misteri més profund de l’art del cante. Tot i això, va ser Camarón qui, amb la voluntat d’alliberar-se de la disciplina i la rigidesa que imposava Antonio Sánchez, va acceptar embrancar-se en un nou projecte sota les ordres del productor Ricardo Pachón on Paco de Lucía, per respecte al seu pare, va optar per fer-se a un costat. El fruit seria el disc La leyenda del tiempo i aquí és on apareixeria per primera vegada la guitarra de Tomatito. Tot i aquesta separació, la fidelitat i el respecte que se sentien es van mantenir sempre intactes, fins al punt que les mescles definitives d’aquell disc no van estar enllestides fins que no van tenir l’aprovació del mateix Paco de Lucía a petició de Camarón i Tomatito. Una lleialtat que es va manifestar de forma explícita al final de la carrera del cantaor amb l’enregistrament de nous treballs conjunts que culminarien amb el disc Potro de rabia y miel (Universal Music, 1992).
Malauradament, però, aquest final també viuria un període enterbolit a causa d’unes acusacions d’apropiació de drets d’autor de l’entorn del Camarón contra la família De Lucía, que els acabaria distanciant sense opció a la reconciliació degut a la sobtada mort del cantaor el 2 de juliol de 1992. Una mort i unes acusacions que van enfonsar al guitarrista en una depressió de la qual va trigar mesos a recuperar-se.
L'ÈXIT D'"ENTRE DOS AGUAS"
Si tot artista necessita un hit per assolir el reconeixement popular, en el cas de Paco de Lucía "Entre dos aguas" va ser el seu talismà. Es tracta d'una rumba flamenca instrumental creada pel guitarrista d’Algesires i que va incloure en el seu disc Fuente y caudal (Fonogram) l’any 1973. Es va enregistrar amb dues guitarres –la segona tocada pel seu germà Ramon de Algeciras–, el baix d’Eduardo Gracia i el bongo de Pepe Ébano, enlloc de les tradicionals palmes que s’utilitzaven a les rumbes. En un primer moment, l’àlbum no va tenir una repercussió especial i el disc va quedar pràcticament descatalogat pocs mesos després. Però Jesús Quintero, el seu representant en aquell moment, i diversos periodistes van convèncer la discogràfica perquè edités “Entre dos aguas” com a single i va ser publicat com a tal el 1974.L’operació va ser un èxit. Es van vendre més de 300.000 còpies i es va mantenir durant 22 setmanes als primers llocs de les llistes de vendes, assolint el single d’or el 1976. D’aquesta manera el nom de Paco de Lucía, fins llavors reconegut bàsicament dins el sector flamenc, va obtenir una popularitat inèdita per a un guitarrista del gènere i el flamenc instrumental en si mateix va guanyar una atenció com mai a la història havia tingut. L’èxit del tema va impulsar la reedició de l’àlbum Fuente y Caudal l’any 1975 en format vinil, el 1981 en format casset i el 1987 en CD.
El títol “Entre dos aguas” fa referència a les dues aigües que banyen Algesires, la mediterrània i l’Atlàntic, i alhora és una referència a l’anada i la tornada de les sonoritats flamenques entre el sud d’Europa i el continent americà. Una altra anècdota, no menys important, és el que el tema no formava part del disc tal com es va concebre en un principi, sinó que es va elaborar sobre la marxa durant les mateixes sessions de gravació, a petició del productor José Torregrosa que va considerar que l’àlbum estava incomplet. Per improvisar la cançó, Paco de Lucía sempre va explicar que va tenir com a referències temes com “Te estoy amando localmente” de Las Grecas i “Caramba, caramba” de Los Marismeños, de la que ell era coautor. Fins i tot, es diu que va ser inspiració la versió rumbera de “Fly Me To The Moon” de Frank Sinatra que va fer popular el seu amic d’Algesires, José Luís Martín.
ELEGIA A UN TREBALLADOR ESPECIALITZAT
Paco de Lucía no era gens amic dels afalacs ni les lloances. “Jo només soc un treballador especialitzat. M’incomoda, no m’agrada que la gent em veneri. Aquesta cara que poso quan toco, com de concentració total, en realitat és un acara de por, perquè estic cagat de por, por a tocar malament, a defraudar el prestigi que tinc”, deia.Però el que no podia evitar era que els seus col·legues, ja fossin figures consagrades, aspirants a l’èxit o novells amb aspiracions rendissin tribut de manera unànime al seu geni. Així ho fa Al Di Meola quan afirmar que la primera vegada que el va escoltar “vaig descobrir quelcom molt avançat i únic, una gran sensació i una gran tècnica. Més tard, vaig constatar que no era tan sols el més famós, sinó que va encarnar tota la tradició i la va portar a un altre nivell, com cap altra guitarrista flamenc ho havia fet a la dècada dels setanta”. Des d’una perspectiva més personal, el britànic John McLauglhin, l’altra vèrtex del famós trio exposa: “Sempre vam tenir una connexió molt especial, va ser asseure’ns i la màgia va brollar. Pot semblar una bogeria, perquè ell tocava flamenc i jo venia del jazz, però vam encaixar a la primera. A ell li encantava el jazz i jo estimo el flamenc. Crec que això va fer que la cosa funcionés: l’amor. Si fas alguna cosa que estimes funcionarà, si fas alguna cosa que no t’agrada no sortirà bé, això de senzill”.
Des d’una perspectiva més propera, jugant a casa, el guitarrista Juan Manuel Cañizares que va ser escollit pel propi Paco de Lucía com a segona guitarra de la seva formació li concedeix el do de la immortalitat. “Va crear i aportar tant al flamenc que és el far on hem de mirar tots els guitarristes quan ens sentim perduts. Hem de beure d’aquesta font. Crec que la seva mort no ha canviat res, era una estela i ho segueix essent.” En aquest sentit, afegeix que la seva referència no s’ha de convertir en una fita inabastable sinó un al·licient. “Cal defugir l’obsessió. S’ha d’escoltar i aprendre d’ell, però no oblidar que un és qui és i ha de donar la seva identitat a allò que toca. Durant els deu anys que vam conviure i treballar, vam parlar molt i el que sempre repetia és que quan escoltava a un altre músic tocar una peça seva, esperava que aportés alguna cosa”.
En aquest sentit, un altre dels guitarristes flamencs més destacats de l’escena del país com és Juan Gómez ‘Chicuelo’ afirma sense contemplacions: “Ha estat la persona més important, la més influent, la que ha posat el flamenc on està”. A l’hora de destacar les principals virtuts admet les dificultats que l’impedeixen especificar. “No podria remarcar res en especial perquè Paco de Lucía ho és tot. Tenia una tècnica i una creativitat fora del corrent. Irrepetible. Era un geni irrepetible. Potser algú pot arribar a assolir la tècnica però difícilment el que va representar en l’evolució del flamenc”, determina. Tanmateix el guitarrista català considera que no s’ha fet justícia amb el que realment representa la seva aportació a la música. No ho atribueix a una desconsideració premeditada sinó a la complexitat del flamenc en si mateix. “Una cosa es disfrutar del flamenc i una altra es entendre realment el que està passant allà musicalment. La complexitat del flamenc és molta i en mans de músics com Paco de Lucía aquesta s’eleva exponencialment, per això és difícil entendre’l i valorar-ho com es mereix”.
Toti Soler, en canvi, un guitarrista que va anar fins a Morón a rebre classes de flamenc amb Diego del Gastor, sí creu que Paco de Lucía ha tingut el reconeixement que li pertoca. “El món sencer sap qui és i ho ha demostrat tant en les gires mundials que ha fet com amb uns discos que trobes a tots els racons del planeta”, afirma. Pel que fa a la seva consideració personal tampoc tÉ el més mínim dubte: “Va canviar la història de la guitarra flamenca. Es va inventar un estil, una marca, un concepte que després s’ha convertit en escola”, reconeix abans de dir que se sent orgullós d’haver estat teloner en un dels seus concerts.
Finalment, des de l’àmbit del rock, també hi ha il·lustríssims noms que han dit la seva a l’entorn de la figura del guitarrista d’Algesires. Des d’un Eric Clapton que l’ha considerat “una figura titànica dins l’àmbit de la música flamenca”, fins a Mark Knopfler (Dire Straits) que va arribar a confessar “quan el vaig sentir per primera vegada em vaig adonar que jo no sabia tocar la guitarra”. I com a rúbrica a aquesta elegia de declaracions que tanta basarda li hauria causat escoltar al mateix Paco de Lucía, una frase que s’atribueix a sa Satànica Majestat stoniana Keith Richards: “Dieu que soc una llegenda de la guitarra, però no teniu ni idea; només hi ha dos o tres llegendes de la guitarra, i per damunt de totes es troba Paco de Lucía”.
