A la darrera entrevista amb Enderrock vas afirmar que només publicaries un nou disc si tenies alguna cosa a dir. Què ha provocat com a resultat Vam néixer per fer això?
El nou disc és la culminació de tot el que he fet des que vaig començar amb el meu projecte musical. Vam néixer per fer això ja l’estava fent fins i tot abans de començar a escriure qualsevol altre dels meus treballs. S’ha cuinat durant molt de temps i és el resultat d’un procés creatiu molt llarg. No és una etapa que comencés després de Peixcru’s Shisha Lounge, sinó que és un àlbum vital que narra moments de tota la meva trajectòria musical. M’ho prenc com el primer projecte seriós de la meva carrera.
El títol és una referència clara a la teva trajectòria com a artista. Fer música ha estat el teu somni des de petit?
No sempre he volgut ser artista o dedicar-me a la música, perquè he tingut una batalla interior de saber que no en podria viure. Era una idea que ni em passava pel cap. Fins i tot durant l’ESO pensava que mai no em podria dedicar a la música. Però quan vaig començar a tenir recursos propis, el cervell em va fer un clic i vaig pensar que potser hi havia una oportunitat de fer-ho possible. I com que sempre havia pensat que la música no era una opció, sentia que el fet de no intentar-ho seria una derrota personal.
Amb aquell canvi d’actitud vas començar a pensar que potser havies nascut per fer música?
Totalment! Aquest disc és la història de tot el procés i va per davant de qualsevol altra cosa que hagi gravat. Per això m’agrada molt relacionar l’estètica del disc amb la natura. El meu procés de creixement com a persona i de relació amb l’entorn que m’envolta és igual que la natura quan creix i evoluciona. Totes les cançons parteixen d’un concepte molt espiritual.
Al primer tema, que es titula igual que el disc, dius ‘Vam néixer per fer això i de moment anem fent’. Què vols dir?
El títol pot sonar excessivament pretensiós si es llegeix des de fora, perquè el podria haver posat un artista com Drake a un dels seus àlbums. Soc conscient de la meva situació, i posar aquest títol no era un senyal de confiança en mi mateix ni de narcisisme, sinó un eslògan personal i no tant pensant en la interpretació de la gent. Per aquest motiu a la primera cançó he volgut afegir aquest ‘de moment anem fent’, perquè tot i que estic molt convençut del meu projecte, de portes enfora vull mostrar calma i que tot plegat va tirant.
La majoria de lletres parlen molt de tu, de la teva carrera com a artista i del que has viscut com a persona. És una manera d’introduir qui ets i cap on vols anar?
És la carta de presentació de qui soc jo ara mateix. No és el meu primer disc, ni de bon tros, però el primer el vaig fer quan només tenia 17 anys, i amb aquest vull presentar qui soc ara i ensenyar el que he après en aquest temps. Quan era jove pensava que ho sabia tot, però m’estic adonant que realment no sabia res i és ara que començo a notar tot el que he après durant els darrers anys. Haver començat de tan petit m’ha ajudat a pensar que he pogut gaudir de la música durant molt de temps, i que encara em queda molt de camí per córrer. L’única por de la meva vida és fer-me gran, i haver pogut gaudir de tots aquests moments fins ara, sabent que encara no han acabat, em dona un reforç positiu.
LES PORS D'UNA GENERACIÓ
Al tema “Kilimanjaro” menciones la por de fer-se gran, un temor molt freqüent en la teva generació. Com expliques aquesta sensació entre els joves?Sempre he tingut aquesta por. És la sensació que en algun moment de la meva vida tindré una edat i viuré en una situació concreta en què sentiré que m’he perdut moltes coses. Amb això no només vull que la gent es vegi reflectida en les meves cançons a través de les lletres, sinó que vull intentar que qui m’escolti entengui a través de la meva música el meu context com a artista. Fa molt de temps que em moc en el món de la música, i he vist com evoluciona la indústria i la societat al seu voltant. Tot i que no m’agradi fer-me gran, sí que vull formar part de l’antiga generació que va començar a fer música abans de tot aquest nou panorama que existeix actualment.
Parlant d’altres pors, a la cançó “2002” cantes: ‘És com un vici deixar petjada’. El fet de ser recordat com a artista i amb les seves cançons és un objectiu que et turmenta?
El meu objectiu principal és crear cultura, perquè vull fer cançons i deixar empremta amb la meva música. No tinc altres objectius més enllà. Vaig gravar el meu primer disc el 2020 i aleshores era incapaç de veure’m fent música en el futur. I ara que presento un nou disc veig que he creat una família dins aquest món, i ja en tinc prou. Em jutjo molt pensant que hauria d’haver estat més ambiciós en aquest sentit, però he aconseguit crear una família a través del meu projecte musical i, ara mateix, no vull anar més enllà. Tal com he dit, l’únic objectiu que em queda és deixar un pòsit cultural i que la meva música no quedi com un llegat fugaç, sinó que d’aquí a 10 anys la gent escolti les meves cançons i encara tinguin un significat.
El tema “Verlan” posa en primer pla el teu rap, i és un dels més crus del disc, i fins i tot de la teva discografia.
“Verlan” l’he gravat amb la col·laboració d’un raper de l’escena francesa que m’agrada molt, el jove de Lieja Lucas Sévin ‘LucVs’. Posant aquest tema al principi de l’àlbum m’asseguro que la gent sàpiga cap on va evolucionant el meu so, que entengui el meu pas cap a un nou estil de rap des del primer moment. Aquest tema, el segon del disc, no és un boom-bap ni res per l’estil, sinó que és un producte molt més de raper, inspirat en l’escena francesa d’artistes com Hamza o La Fève.
Una altra de les col·laboracions destacades és la del músic terrassenc Galgo Lento, amb qui has tornat a repetir com a productor principal del disc. Per què vau decidir treballar junts en el tema “No som res”?
Martí Galán és una persona que admiro molt, igual que el seu projecte personal com a Galgo Lento. Ja havíem treballat junts al meu anterior EP, Totes les veus ara són ecos, i aquesta vegada volia anar més enllà i no fer només una col·laboració entre productor i artista, sinó jugar també en l’aspecte vocal. “No som res” la vaig pensar des de zero per cantar-la amb ell. No vaig seguir el procés habitual de llibreta i bolígraf, sinó que vam entrar junts a l’estudi i vam decidir fer el que ens venia de gust fer. Quan ho vam tenir clar, ens hi vam posar i la cançó va sortir aquell mateix dia.
També han participat en el disc Pol Bordas, Maig i enMatu. Com vas triar la resta de col·laboracions?
Escullo gent que m’agrada, però sobretot busco que la majoria siguin amics que admiro des del punt de vista musical. Són gent que conec des de fa temps i que tenen un projecte artístic que m’agrada, o que sento que encaixen amb la música que estic fent. Des de fora pot semblar que hagi enregistrat un disc amb moltes col·laboracions, però no és ben bé així, sinó que està plantejat com un treball col·laboratiu amb persones amb qui he conviscut durant molt de temps i que s’han acabat convertint en amics.
EL PROCÉS DE VIURE I ESCRIURE
Com ha estat el procés de creació de Vam néixer per fer això?Ha anat molt ràpid, fruit de la inspiració momentània. Tinc una capacitat, que diria que ve de fàbrica, de tenir el cervell tot el dia pensant, i quan trec el tap, surt tot molt ràpid. És un procés del dia a dia, de viure i anar escrivint. Així quan entro a l’estudi no vaig despullat, sinó que el cap ja sap què ha passat. Un cop allà, fem el beat amb el productor, i matem la cançó. No estic mesos i mesos pensant un tema, perquè soc molt poc perfeccionista en aquest sentit. Si la cançó està acabada i no puc fer res més, no hi penso dues vegades.
Hi ha hagut algun desafiament particular?
El moment de creativitat ha estat molt fugaç. Estava molt ofuscat intentant processar lletres que no m’acabaven de sortir i, quan em va venir la inspiració, ho vaig enllestir en un mes. He hagut de llegir-me a mi mateix i saber aprofitar la inspiració. Estic en un punt, musicalment parlant, en què em puc despertar a les dues de la matinada i fer una cançó. És la gràcia de tants anys de dedicació. Però aquest disc l’he cuinat molt bé. Fins i tot vaig arribar a un punt de saturació, i el vaig haver de deixar refredar durant un temps. Si forcés la màquina, ho acabaria embrutant i em deixaria d’agradar el meu hobby. Ningú espera res de mi i em puc prendre el meu temps per reflexionar.
Per a tu la música és un hobby?
Totalment! Si en algun moment me n’oblidés, se’m desfiguraria tot. Hi ha gent que ho veu com un negoci, i tant de bo pogués tenir aquesta visió, que també admiro molt. Suposo que si a la música que porto a les venes hi sumés l’ambició del món del business, podria arribar més amunt, però no ho puc percebre com un negoci encara.
LA PARTICIPACIÓ A L’ESCENA CATALANA
Des que vas començar, la música urbana en català ha canviat molt i cada cop s’obre a nous gèneres. Com ho vius?De fet, la nova música ja no és urbana. Una cosa molt trista del panorama musical català és que no hi ha un nínxol de públic que sigui factible, com passa en altres llocs. La mateixa gent que m’escolta a mi li agraden Oques Grasses, The Tyets o Ultralone. Algú que volgués fer música urbana pura no podria viure de la música, perquè haurà de fer un tema amb una tornada concreta, una pretornada radiofònica o una col·laboració amb The Tyets per entrar en el nínxol que et pot permetre viure de la música. No és una cosa per ofuscar-se, simplement és que falta gent que escolti música en català i que pugui crear més nínxols dins la mateixa escena.
Creus que hi ha alguna manera de poder créixer i que es pugui crear aquest nínxol, igual que existeix en altres escenes?
No ho sé, tant de bo. Hi ha molts artistes emergents que estan molt ficats en aquest món però, si agafes qualsevol dels meus amics, no coneixeran ningú fora de Mushka o Julieta. És molt difícil entrar en el mainstream del panorama musical català, perquè, a trets generals, no hi ha ningú que faci música sense tenir una família amb diners. És un món molt elitista, que no és accessible per a tothom. Això complica la possibilitat de crear noves plataformes i fa que no tothom s’hi pugui sentir representat.
Creus que l’actual escena tan vinculada a les xarxes social és una moda passatgera?
Tant de bo hi hagi un final de la manera de funcionar fins ara, que diu que si no tens un TikTok viral no triomfaràs, o que si no fas el pallasso per Instagram ningú et farà cas. Tant de bo arribi algú que ho peti i sigui contrari a totes les modes que hi ha actualment a l’escena catalana. Seria molt més real que el que tenim ara mateix. Tal com està la indústria, molta gent deixaria de fer música si Spotify decidís amagar els monthly listeners o el nombre de reproduccions, perquè a la majoria no li interessa la cultura.
Amb tot això al cap, has pensat alguna vegada de passar a fer música en castellà?
No, mai de la vida. Tinc l’objectiu al cap de fer música accessible per a tothom, i la vull fer en català.
Lluc Foto: Michal Novak
.gif)
