Aquest nou disc es presentarà oficialment el 8 de febrer a Les Arts de València i el 22 de febrer a la Moby Dick, tot i que la banda també oferirà altres concerts al llarg d'aquest 2024 com el 26 d'octubre a Algemesí, el 15 de novembre a la Fira Trovam de Castelló, el 16 de novembre a Sant Joan d'Alacant o el 22 de novembre a la New Fizz de Barcelona. Parlem d'aquesta dècada de trajectòria i el futur disc amb el cantant Yeray Calvo.
Esteu satisfets d’haver arribat a una dècada de trajectòria?
Sí, ens sentim molt afortunats de poder contar estos deu anys d'experiències i discos molt gratificants. Avui en dia, crec que és difícil aconseguir-ho, perquè estem en un moment en què tot sembla molt líquid i efímer i basat en els estímuls immediats. La base del projecte és que sempre hem prioritzat en tot moment la part personal; som un grup d'amics, que sobretot s'ho passa bé fent música i compartint esta experiència. Crec que esta és una de les claus dels 10 anys del grup.
Quan va començar Novembre Elèctric, pensaves que podria sobrepassar els 10 anys de vida?
Doncs segurament no, perquè ni tan sols havia imaginat que podria fer discos i concerts. Els meus primers anys de relació amb la música van ser en l'estricta intimitat de la meua habitació. Era tanta la vergonya i les inseguretats que experimentava en aquell moment, que no podia ni tan sols compartir allò que feia i que per a mi era tan especial. Sempre he tingut inquietud per la composició musical, fins i tot, quan pràcticament ni tocava la guitarra. Quan la vaig començar a tocar, ho feia al revés perquè em pensava que la primera corda era la més greu i la sexta la més aguda. Això feia que quan tocava els acords sonés terrible, però tot i açò, ja tractava de compondre cançons.
I què et va portar a compartir en públic les cançons?
A partir d'enamorar-me, viure emocions i, sobretot, de dur-me decepcions, al final no em va quedar elecció: havia de canalitzar tot allò a través de cançons i compartir-ho. El projecte va nàixer a partir d'esta necessitat i sense cap pla establert ni voluntat de plantejar-me quant temps duraria.
A la formació s’han incorporat Elena Játiva i Tono Hurtado. Quin rol tenen dins del grup?
Són dues incorporacions importantíssimes i fonamentals en el creixement de la banda. Són dues persones fantàstiques, amb qui tenim un feeling especial. A més, són dos grans músics amb qui compartim complicitats musicals, i això és fonamental perquè el funcionament de la banda sigui productiu i gratificant. Elena Játiva té un projecte en solitari, que, malgrat la seua joventut, dona molta enveja. Sempre dic que ja m'agradaria a mi haver fet un primer disc com el seu a una edat tan primerenca. Té una veu molt especial i és molt talentosa. Per la seua banda, el Tono és un artista 360 graus: és productor i té una visió integral de les cançons que va més enllà de la seua posició de baixista. Aporta moltíssim a totes les decisions artístiques.
Per què el disc es titula 'Tarongers (deu anys en un dia)'?
Hi ha diferents explicacions possibles que conten perquè li hem donat este nom. La frase dels deu anys és evident, perquè complim deu anys. Al principi, volíem fer un disc de versions de les nostres cançons més emblemàtiques amb col·laboracions, però després, ens van sorgir diferents temes que ens van emocionar i, al final, el disc serà amb cançons noves i amb bastants col·laboradors. I estes noves cançons són el fruit d'estos deu anys i el taronger simbolitza la història de Novembre Elèctric.
En quin sentit?
El taronger representa un retorn a l'origen, al punt de partida i a l'honestedat i ingenuïtat amb què es viu la vida quan ets petit. A mesura que et vas fent gran, aprens, però també imites i absorbeixes coses que no et fan bé. I com que davant de la casa dels meus pares a Algemesí, hi havia un camp de tarongers que ara ja no hi és, el taronger simbolitza la deconstrucció per tornar a la pròpia essència més honesta.
Al llarg dels dos últims anys, heu publicat algunes reactualitzacions de temes antics amb col·laboradors com "Reina la sed" amb Samuel Reina o "Boira" amb Esther. Formaran part del disc?
Previsiblement, formarà part d'un EP complementari, que es dirà La flor dels tarongers i ha estat el primer origen del disc. Com deia abans, al principi volia reversionar les meues cançons més emblemàtiques, que és un exercici que m'agrada moltíssim perquè pots revestir les cançons de maneres molt diferents. Però al final, vam prioritzar les cançons noves i aquestes versions no acaben de tenir sentit dins del disc amb la resta, i per açò les agruparem en un petit EP.
En els avançaments del disc que ja han sortit, has col·laborat amb Artur Martínez de La Fúmiga i Carles Caselles de Smoking Souls. Les col·laboracions seran de l'àmbit del País Valencià?
Per a contextualitzar, no totes les cançons duran col·laboracions, però sí moltes d'elles. Anant a la teva pregunta, no hi ha hagut un pla establert ni una estratègia per seleccionar els col·laboradors ni la seua procedència. La premissa ha estat parlar amb gent que admirem o amb qui ens agradaria compartir temps a l'estudi. Hi ha diversos casos en què som amics i hi ha una confiança, i per tant és molt natural que la gran majoria de col·laboracions siguen valencianes. Per a mi és una qüestió natural perquè així crec que ha de ser. No tindria sentit col·laborar amb algú de fora tan sols pel benefici comercial.
Es pot avançar alguna col·laboració?
A part de les que has mencionat abans, n'hem desvelat un parell més pel canal en què estan subscrits totes les persones que han fet una aportació econòmica al web de prevenda del disc. En tots dos casos, puc dir que són a qui els tenim una admiració profunda, tot i que en un cas ens coneixem i hem coincidit a concerts i actes, mentre amb l'altre, no.
Considereu important recompensar i tenir especialment en compte la gent que dona suport al projecte?
Sí, cal tenir una deferència i una relació correlativa amb la gent que decideix donar-te suport en aquests moments de tant soroll i tanta saturació de propostes musicals. Crec que és important tenir una comunicació especial amb tota aquesta gent i cuidar-la. Les xarxes socials i els seus algoritmes fan el que volen i moltes vegades no mostren les publicacions. Per això, ens agrada participar-hi el menys possible i cuidar la relació de proximitat. Crec que els grups xics no han d'aspirar a grans números, sinó a cuidar la base de seguidors que ja tenen. És a dir, la gent de confiança, com la família i els amics. A partir d'aquí, crec que es pot créixer d'una manera molt més sostenible.Per acabar, com veus l’escena musical en valencià després de l’aturada i el comiat de diverses figures importants com Zoo, Smoking Souls o Xavi Sarrià?
És un tema complex, perquè quan fem una panoràmica d'una situació general, hi ha molts casos. No és el mateix cas el d'un Zoo, que es trobava en un moment musical, artístic i també comercial excel·lent, i que, per tant, no ho deixen per l'esgotament de la indústria sinó per altres motius. Però això no treu que la indústria musical valenciana té limitacions per als grups emergents i, sobretot, per als grups que no fan música festiva, ja que no disposen de la visibilitat per a poder arribar als llocs on ha arribat Zoo o La Fúmiga. En aquest sentit, jo sento enveja del circuit, la indústria i l'ecosistema de la música catalana, perquè hi veig més pluralitat i més colors. Això no vol dir que al País Valencià no s'estiguin fent coses interessants, sinó que el punt diferencial és la visibilitat i l'espai que ocupen aquestes propostes emergents en els mitjans de comunicació, en promotors i programadors.
Fins a quin punt hi té a veure el context polític del País Valencià?
Evidentment, l'àmbit institucional hi juga un paper important. Ara no són bons temps tenint en compte la línia d'apostes musicals que es duen a terme institucionalment. Però tampoc estàvem en el punt més òptim aquests últims anys abans del canvi polític. Estàvem lluny d'arribar a una normalització musical plena.
.gif)
