Fumero va plantar-se a l'escenari de l'Auditori de Girona –amb el públic compartint-ne l'espai– acompanyada dels còmplices Juan R. Berbín (bateria i percussió) i Martín Leiton (contrabaix). Amb les dues cançons d'obertura, "Fenix" i "Tournesoul", Fumero va establir el to del concert, amb un jazz que sovint recordava el lirisme del quartet europeu de Keith Jarrett de la dècada dels setanta. El classicisme impregnat de ritmes llatinoamericans va fer presència a “La bruja” i a la següent “Del amor”, on la cantant es va acompanyar d'una guitarra i va demanar la participació del públic.
Lucia Fumero amb Martín Leiton i Juan R. Berbín a l'Auditori de Girona
Amb aquestes quatre cançons, Fumero va desgranar el seu corpus estilístic, amb una meritòria compenetració amb la resta de músics, i una pianística que brillava per sobre l'ús de la veu. La proposta de la cantant és valenta i s'arrela tant en la tradició familiar del jazz —el seu pare és el brillant contrabaixista Horacio Fumero, Premi Enderrock-440 a la Trajectòria—, com en la música folklòrica d'inspiració llatinoamericana. Del pare va interpretar la composició “Carancho”; i va cedir el micròfon a Leiton perquè cantés la pròpia “Lo que yo en tus ojos veo”.
Fusió de classicisme, música d'arrel i tensions més pròpies del llenguatge jazzístic es van donar la mà en un concert de curta durada però intensitat adequada. Fumero no inventa res, i tampoc li interessa exhibir un virtuosisme instrumental, però aconsegueix fer brillar l'equació del menys és més amb una fórmula que treball a treball adquireix un color més propi. L'assoliment d'una sonoritat que la despulli de les influències que connoten potser massa la proposta és sens dubte el pas que li manca a la música barcelonina.
Lucia Fumero amb Júlia Colom a l'Auditori de Girona
La sorpresa del vespre va anar a càrrec de la mallorquina Júlia Colom, que va sumar-se al darrer bis de la nit cantant a duo el bolero “Mi amor fugaz” del cubà Beny Moré, una cançó que Fumero ja havia enregistrat per al disc col·lectiu Esto sí se llama querer (Underpool, 2021). Una bonica manera de posar punt i final al concert.














.gif)


