Hi ha una característica inherent a l'espècie humana, probablement més present a la variant catalana, que ens mena a la constant i imparable superació. La recerca incessant dels límits ja va ser ideada en forma de locució llatina pel baró Pierre de Coubertin quan va pronunciar "citius altius fortius" a la inauguració dels primers Jocs Olímpics de l'era moderna. Més ràpid, més alt, més fort. Seguint la consigna, els castellers s'enfilen cada cop més enlaire, ens retem a competicions d'ingesta massiva de calçots, colpegem amb una violència inaudita un tió la nit de Nadal, i fins i tot el Barça de Hansi Flick no en té prou en guanyar els partits, sinó que buscar fer-ho amb el màxim nombre de gols possible. De la mateixa manera, Joan Dausà no en va tenir prou amb omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona a La gran bogeria el passat gener amb 16.400 fans. Necessitava un citius altius fortius.

En un “aguanta'm el cubata” de manual, Dausà va convocar els seus seguidors al Palacio de Vistalegre, a 600 kilòmetres de distància, per perpetrar una segona part –poc originalment batejada com La gran bogeria 2– a la capital del regne. Dit i fet. Més d'11.000 espectadors van omplir l'aforament del pavelló; un públic que oscil·lava entre la diàspora catalana i seguidors que van decidir agafar l'AVE per escoltar l'artista. Tots ells, això sí, van (vam) perdre's la golejada del Barça al Santiago Bernabéu. Qüestió de prioritats.
 
El cert és que al barri de Vista Alegre, situat al districte obrer de Carabanchel, durant les hores prèvies al concert s'escoltava més català que a la plaça Major de Vic. El públic s'anava amuntegant als bars del voltant, alguns dels quals van acabar amb les existències de pa de barra, fent créixer la demanda de mixtos —allò que aquí coneixem com a “biquinis”— i tapes d'exposició.
 
Vint-i-cinc minuts després de l'hora anunciada, Joan Dausà va aparèixer per sorpresa al costat de la taula de so per interpretar a piano i veu “Aquí no hay playa”, el clàssic de The Refrescos que descriu irònicament la capital de l'Estat. Caminet cap a l'escenari central i “Omple de vida els pulmons”, amb el grup a tot drap: Anaïs Vila (teclats i guitarra), Miquel Sospedra (baix), Dídak Fernández (bateria) i Fluren Ferrer (guitarra teclats).
   
“Tots vosaltres ens heu tornat a passar per sobre” va exclamar Dausà, agraint l'esforç del públic en desplaçar-se fins a Madrid. Dos temes en castellà: “Buenos Aires” i “Nunca es tarde” van servir per evidenciar el creixent coqueteig del cantautor amb una audiència que vagi més enllà dels Països Catalans. Dausà va dedicar “Ara som gegants" a tota aquella gent “per la qual la vida és una oportunitat de creixement”, després de tenir un record a tots aquells que “per mort o malaltia no han pogut venir avui”.
 
Les constants enquestes a mà alçada amb el públic, juntament amb les connexions en directe amb les retransmissions esportives de Catalunya Ràdio i RAC1 van pesar —i molt— en el ritme del concert. El cantant es va permetre fins i tot el luxe d'aturar el clímax d'“Ara som gegants” per entrar en directe amb Ricard Torquemada a La TdT. No recordo concert amb un coitus interruptus de magnitud semblant.
 
Còmode en els mitjos temps, Dausà es mostra segur en balades de piano com “I no tocava a terra” o l'estrena en directe de “Crema-ho tot” —aportació a la B.S.O. de Casa en flames—, cançons de registre semblants a les composicions del convidat estel·lar de la nit: el cantautor asturià Víctor Manuel, amb qui va cantar dos temes icònics. Per una banda, els darrers versos de “La planta 14”, una cançó que narra les conseqüències d'un accident on van perdre la vida tres miners; i per l'altra, la icònica "Sólo pienso en ti", sobre la història real d'una parella amb discapacitat intel·lectual que va aconseguir unir-se en matrimoni l'any 1978. Una bona intersecció musical de Víctor Manuel, amb un Dausà notablement emocionat.
 
“Que vingui algú” va fer pujar les vibracions a un públic entregat, dempeus i corejant la lletra de dalt a baix. La melodia del “Take me Home, Country Roads” de John Denver va donar pas a “Tot anirà bé", i ara sí que Dausà semblava haver pres bé el pols al concert. El bon argumentari instrumental de “Caure no feia mal” va servir de preàmbul a un “Jo mai mai” acústic amb Dausà a la veu i Fluren a la guitarra: “una cançó que m'ha permès arribar fins aquí”.
   
“Ho tenim tot”, i les recents “Judit” i “Octubre del 24” –amb la madrilenya Paula Koops– van posar punt final a un concert que tothom sabia que no acabava aquí. I després de la preceptiva pausa, el Dausà baladista va seure davant del piano per interpretar “Diria que eres tu”, un dels temes que van formar part del notabilíssim Ara som gegants (Promo Arts Music, 2018). Anaïs Vila va prendre la veu –i quina veu!– a “Una altra manera de viure”, la cançó ecologista que Dausà va escriure per a Estrella Damm el 2019. I a continuació, va arribar el xou final de Dausà, convertit en presentador televisiu, amb ‘La gran final Jo mai mai’ i el probable match entre dues parelles a l'escenari, amb intervenció final inclosa de Risto Mejide. Una maniobra que va convèncer una notable majoria del Vistalegre. Una eternitat de minuts més tard, l'estiuenca “Queda't aquí” va obrir la bogeria final, acabada amb “La gran eufòria” i “Jo mai mai”.
 
Joan Dausà té multitud de recursos musicals, es rodeja d'una banda solvent, li sobra carisma i aconsegueix connectar amb el públic d'una manera realment sorprenent. Omplir un espai com el Palacio de Vistalegre és una cita només a l'abast de molt pocs artistes que s'expressen en català. Només li mancaria no connotar en excés la proposta amb tants recursos extramusicals. No n'hi ha prou amb la felicitat: exigim eufòria.