Anna Sala (Pineda de Mar, 1996) i Lara Magrinyà (Vila d'Eivissa, 1991), cantants i músics a la formació L'Arannà, han musicat "Flor negra", transformant en cançó una prosa poètica de Mercè Rodoreda. La peça ha estat escollida pel jurat del certamen Terra i Cultura, organitzat per la Fundació Lluís Llach, com una de les cinc finalistes —al costat de les musicacions de Pau Alabajos, Borja Penalba, Eduard Iniesta, i Anna Ferrer & Jolly Damper— a rebre el premi Miquel Martí i Pol 2024 a millor musicació d'un poema català. Els guanyadors es faran públics el dimecres 13 a la Casa Golferichs de Barcelona, a partir de les 19h.


Què us va portar a musicar Mercè Rodoreda?
Quan vam decidir que volíem fer les nostres pròpies cançons pop, després de tancar l’etapa de piano clàssic a l’ESMUC, teníem la sensació que érem capaces de fer bons temes a nivell musical, però que, potser, no acabaríem de saber fer unes lletres que estiguessin a l'altura. És llavors quan vam decidir buscar textos d’altres autors i vam anar a parar a Mercè Rodoreda. De fet, abans ja havíem fet alguna cançó a partir de lletres de l'escriptor Toni Sala.

Què us interessa de Rodoreda o quines connexions hi teniu?
De Rodoreda primer vam anar a buscar els poemes, que són ben bonics, però la veritat és que vam sentir que no ens agradaven tant com alguns dels contes o proses poètiques que havíem llegit. Vam trobar que els contes ens permetien jugar amb un text de qualitat que no era nostre, però, que a la vegada, tenia un punt més de creativitat per la necessitat, en alguns casos, d’espigolar-los per treure’n el més important o de reestructurar-los per donar-los forma de cançó. A més a més, nosaltres vivim a Sant Feliu de Guíxols ara, i molts dels contes que musiquem, Rodoreda els va escriure des de Romanyà, que és al costat i forma part del paisatge familiar de l’Anna. Els contes de Rodoreda ja els havíem llegit, a Viatges i flors (1980) o a La Meva Cristina i altres contes (1967), però els vam rellegir per fer la selecció.

Què us agrada de la prosa poètica "Flor negra"? 
Com dèiem, ens sentíem més interpel·lades pels contes que per la poesia de Rodoreda, ens agradaven més i ens donaven aquest punt de joc, d’aportació personal, que ens semblava interessant. També ens van semblar que estaven fetes per ser musicades. De "Flor negra", en concret, ens va interessar la visceralitat amb què es tracta el tema de la pena com una cosa que també et confirma com a individu. Si no sents la pena, no ets ningú. És una cosa màgica poder sentir això. Potser hi ha gent que necessita buscar aquesta flor per notar-la, perquè et fa estar viu. És una lletra escrita molt des de l'entranya.

De quins poetes sou més fan o heu musicat més?
Hem musicat també textos d’en Toni Sala, i ens agraden poetes com Perejaume, Josep Carner, Enric Casasses…
 

Què us agrada de la Cançó que musica poetes?
El que més ens agrada de la cançó que música a poetes és que la lletra té una identitat per sí sola i sempre és interessant. Els músics estem entrenats per fer música. A vegades costa que un músic doni tota la importància que hauria de tenir a la lletra o, si li dona, que se'n surti igual de bé que algú que es dedica estrictament a això.

Quina línia de continuïtat i de diferenciació veieu amb la Nova Cançó? 
D'entrada el que hem fet és seguir la línia de tants cantautors que, abans que nosaltres, han posat música a versos d'escriptors i poetes. A Catalunya hi ha una àmplia tradició i nosaltres només som una continuació d'aquest mòbil d'expressió cultural. El que potser ens caracteritza i ens diferencia, en aquest sentit, és el fet d'haver donat cos de cançó a contes. És a dir, a textos que no estaven concebuts sota les regles de la rima i mètrica, característica implícita en la poesia que fa que combinar-ho amb paràmetres musicals sigui molt orgànic. Podríem dir que la nostra musicació, encara que no ho sembli, ha sigut fruit de veritables acrobàcies per tal que alguns contes poguessin ser cantats de dalt a baix. D'altres, ens han obligat a ficar mà i seleccionar, retallar i reconstruir a parer nostre les imatges que crèiem més potents per revestir-les, després, del nostre món sonor. Per tant, també hem estat partícips de la part creativa de la lletra, cosa que ens permetia 'calcular' quin aspecte del conte podia donar lloc a una musicació més explosiva, introspectiva, ridícula, dramàtica...

Com vau abordar la musicació d'aquesta peça en concret?
Avui dia sembla que la cançó que es fa escoltar per generacions, sobretot més joves, ha de ser una que té uns ingredients molt concrets. En el cas de la "Flor negra", la veritat és que la musicació va ser molt complicada. Com que no tenia forma de cançó, ni estrofes, ni una tornada clara, vam fer més de 10 versions d'una sola lletra. Estructuralment, la cançó es desmuntava sempre per alguna banda. Finalment, vam decidir treure una part de la lletra en la versió gravada del disc, però en directe la fem tota i funciona molt bé. Sonorament, teníem clar que havíem de buscar alguna cosa misteriosa en la música, generar un ambient com d'encanteri.



Quina funció doneu a la poesia i quina, a la cançó?
Ben bé la mateixa: companyia. Tots sabem que per a cada ocasió, una companyia és millor que una altra, depèn del context. Pel que fa a la creació d'aquest disc, per a nosaltres el cor de les cançons sempre ha sigut la lletra. Per tant, ella ha sigut la porta d'accés a una mena d'intuïció que hem intentat representar en forma de cançó. De vegades, fèiem el viatge en sentit contrari, imaginant primer un 'caràcter' de cançó, i buscàvem després quina lletra podia ressonar. No hem volgut imposar cap mena d'estil a l'hora de musicar els contes, simplement procuràvem que els dos mons convisquessin en sintonia, podríem dir, que dialoguessin i s'acompanyessin bé.

Què us atrau de la poesia dels Països Catalans?
Més enllà dels poetes que ja hem mencionat abans, pensem que en l’actualitat hi ha tota una fornada de poetes que tenen la tradició molt present i, a la vegada, voluntat de risc a l’hora de fer versos. A més a més, és interessant —i això crec que li ho vam llegir a la Maria Sevilla— veure com és de present l’oralitat en la poesia catalana actual i fins a quin punt és central el fet de dir poemes per la nostra tradició. Això, en certa manera, acosta una part de la feina del poeta a la nostra, la dels cantants, i té una influència clara en la musicalitat dels poemes que s’escriuen. Aquest any, a banda de tocar-hi, vam passar força dies pel festival Poesia i+ i ho vam poder comprovar veient poetes com la Blanca Llum Vidal.